LA FESTA DE LA SEGA

La setmana passada vàrem estar al Delta, i varen coincidir dos fets puntuals, que algun cop s'esdevenen al mateix dia, no tots els anys passa; la Festa de la Sega, i el Dia dels Ocells.

Foto: Ibis sagrats, volant pel Delta (Ferran d'Armengol)

De l’aigua ve la vida,

de la sega el menjar

de les mans el treball,

i del cor... l’amor per  tot.

Compartir amb la terra

els seus fruits,

ens fa simples éssers màgics,

plens d’arrugues i felicitat.

A voltes la sega és vida,

a voltes, el segador fa justícia,

per sempre, la Terra ens manté,

per sempre, si la sabem estimar.

La natura és vida,

lo riu és vida,

la vida ho és tot,

viure-la és el millor.

Ferran d'Armengol,  Octubre 2010

 

Vídeo de la Festa de la Sega al Delta, Dos d'Octubre de 2010 a la caseta de fusta.

GIMCAMA VIRTUAL LITERÀRIA

Aquest cop no us explicaré cap conte, vull convidar-vos a un joc. Voleu jugar? Sols cal que entreu a la web de Relats en Català.  Allí sereu convidats a participar en diferents reptes i jocs, ja que aquesta no és l'única activitat en marxa dins de la web. Entra-hi, registra't, és gratuït, participa en el fòrum, penja un relat, amb el teu nom o un malnom/nick, hi ha força activitats.

I l'Associació de Relataires (paraula encara no acceptada pel diccionari) en Català us farà entrar en joc.

Coneixes l’Associació de Relataires en Català (ARC)?

Encara no?

Doncs aleshores potser no saps que, en breu, l’Associació posarà en marxa la Gimcana Virtual Literària ARC 2010, i que si t’agrada jugar amb les lletres, si t’agrada endinsar-te en els llibres, la vida dels seus autors, les seves històries... aquest és un bon motiu per participar-hi!

El tercer cap de setmana d’octubre entra a la web de l’ARC... Comença el joc!

Ilustració: RNBonet

Seguirem informant!
***

Aquells pedrots negres

Un escrit per participar a la proposta del bloc http://relatsconjunts.blogspot.com/ i sota la visió d'una imatge com aquesta que veieu tot just a sota, un Moai.

Foto: Treta de la Viquipedia http://ca.wikipedia.org/wiki/Moai

Aquells pedrots negres

Tunisia? No noia, ara mateix no em sona, potser sí que hi hem estat el Josep Lluís i jo, ja saps que viatgem tant, però ara mateix Tunisia... no és allí on aquelles cataractes en mig de la selva...? mira ara no ho sé, però si vols saber on, aquest any sí que et puc dir on hem estat nosaltres, i quin viatge noia! Tot plegat mil hores d’avions i més avions, i tot per anar a petar a una illa en mig de l’oceà, i per anar fins aquelles figures tan altes que es passen tot el dia mirant el mar, que ja em diràs tu quin interès pot tenir mirar aquelles platges, i això els que estan drets, que altres els tenen tirats pel terra, mig enrunats; uns deixats, escolta. Però, vés tu a saber si aquells van ser els primers tafaners de la historia, i algú els va dedicar un monument, i després, quatre graciosos van començar a fer-ne copies i ara tots diuen que si signifiquen una cosa o una altra, perquè ens varen explicar cada història... I en el fons, ja té gràcia que després de tot aquest enrenou d’anar d’un aeroport a un altre, i fent com ens feien la pasqua amb tants de vols i desplaçaments, resulta que l’illa es deia igual, Pasqua. Això sí que no puc oblidar-ho, amb aquest nom!, i tanta fama per tant sols anar a veure aquells pedrots negres... filla! Quanta ignorància que hi ha pel món!

Setembre, 26

CINC MICRO ESCÀNDOLS

Avui toquen cinc petits escàndols, cinc escandaloses tapes variades, per consum ràpid. Preparem-nos per una tardor d'escàndol!

Foto: Ferran d'Armengol (Amb el mòbil) Un portal del Raval de Barcelona

Mals costums

Dins la colla corria la brama escandalosa de veure en Tarzan amb calçons i a la Jane tapant-se els pits!

Reunió d’antics alumnes

L’escandalosa actitud d’alguns membres, alçant-se jovials, va excitar algunes intencions que fins aleshores havien estat evidents i en discreta observació.

Apartat del poder

En el cara a cara televisat va perdre els papers, va deixar anar el que pensava de veritat.

La filla del magnat

La llevadora ho va dir en néixer; quin pit, aquesta nena serà un escàndol! Ara és una estrella del porno.

Ni dormir la becaina

De dia no paraven de discutir, de nit feien les paus; aquells veïns eren uns immorals escandalosos!

I a tots els tarragonins i barcelonins, bones festes! De Santa Tecla i la Mercè.

ON SOU? TRAÏDORES!

Coses quotidianes, que ens poden passar en el nostre tarannà diari, o potser ho exagero una mica. Comença un nou curs, el Setembre és un recomençar ple de bons propòsits. Malgrat alguns fats no ens deixin ser com voldríem, i ens amaguen allò que en aquell moment més falta ens fa.

On sou? Traïdores!

Foto: Ferran d'Armengol - Montserrat en un mirall

Les sis del matí, el brunzit d‘aquesta andròmina impertinent em fa retornar a aquella, mal anomenada, “crua realitat”. Ja veus quina manca d’originalitat en la frase, però s’esdevé necessari fer veure que aquest matí, matinada potser, és del tot normal, fins i tot, idiota, diria. Però avui no faré tard, com tots els dies, és un ferm propósit.

Posar els peus al terra és una fita corglaçadora, no sé on vaig deixar les sabatilles ahir nit, ara hauré de caminar descalç fins la cambra del bany. Encara assegut al llit cal seguir el ritual adient; gratar-me l’esquena, la panxa, el cap, i encara sort que no fumo, perquè ara, que he recuperat la solteria, després de vint anys de matrimoni, hauria de tornar al tabac, per donar importància als meus mites adormits del cinema en blanc i negre. Què hi farem!

Supero la prova dels peus descalços i em fico dins la banyera, on després d’esquivar un bitxet que hi corria alegrement, he decidit ofegar-lo amb la mànega de la dutxa. I parlant dels peus observo la llargada excessiva de les ungles, cal prendre una decisió definitiva, d’aquest matí no passa; he de retallar-les.

Acabat de la dutxa, remeno el primer calaix del lavabo, cercant aquelles tisores recargolades que ajuden tant a reparar aquest disgust d’ungles. I qui va inventar un estri tant emprenyador amb aquella forma arrodonida, i que quan el cerques no el trobes. Baixo al segon calaix. Cinquanta mil mostres de colònia masculina, cremes per després de dormir, per abans de dormir, per després del sol... cremes i més cremes, la meva dona em va deixar una botiga sencera de mostres. Mira! Les tiretes! Les estava buscant l’altre dia! El tercer calaix és un camp de batalla indescriptible, millor no hi poso els dits, però això sí, en primer terme està la maquineta d’afaitar, aquesta la tinc ben controlada. Començo a agafar fred, m’hauré de vestir i deixar-ho per un altre dia, posar-me alguna d’aquestes cremes, que ja que les tinc...

Dret a la cuina em prenc el cafè reescalfat d’ahir nit, pel matí no tinc temps de fer-me’n. Hauré de comprar una màquina d’aquelles que regalen... ara que tothom ja les ha comprades. Menys jo, és clar. Ja llest del desdejuni, a córrer cuita decideixo l’americana d’avui, que faci una mica de joc amb els pantalons i les sabates. Em miro en el mirall i em veig fantàstic. Agafo les claus del pis i la targeta del tren, la cartera... i... què hi ha en aquesta butxaca...? Ostres! Que hi fan aquí les tisoretes? Em demano si de tant en tant els hi surten potes als estris i a les coses, tot canviant de lloc alegrement i sense el consentiment dels seus amos, que som nosaltres, em penso, vaja. Però, si ni tinc present quants dies porta penjat aquest vestit...!

El temps que han estat creixent les ungles, segurament.

Les set del matí, avui tornaré a fer tard.

 Foto: Ferran d'Armengol - Capvespre amb boira rogent a Montserrat.

FILLS DE CAÏM

Un cap de setmana de festa, reivindicatiu però familiar, i a tall de record d'una gent que va defensar els nostres drets, imagino aquesta faula. Un micro relat de menys de tres-centes paraules, però amb força més históries dins que no pas una de sola.

Foto: Ferran d'Armengol - Bellver de Cerdanya

Fills de Caïm

Feia dies que un malson el tenia corprès. A l’amagatall de les cingles, les guàrdies eren d’una setmana, un parell de dies les feia tot sol, els altres eren compartides. Un cop la setmana calia deixar els llocs de guaita i fer via per baixar al riu. Malgrat era una tasca feixuga a l’hivern, adés perillosa, calia fer-ho de matinada, amb les primeres llums tenebroses. Després de les pluges, el gel acabava cobrint els camins i les dreceres. Trencar-se un os, era sentència de mort.

Premia el fusell amb la mà dreta, fent-lo servir de bastó, amb l’esquerra apartava branquillons. A tocar del riu l’esperaven les provisions, la seva germana les hi deixava tots els diumenges, dins del cau del gran roure roig de la Font de la Daina, allí on havia festejat amb la Mariona, dissortada novia que la guerra li havia manllevat. Nous, formatge, rosegons de pa dur, i amb sort una mica de llar, o porc sec. Res a veure amb el pernil que es menjaven al Mas, abans de tot aquest desori.

En arribar al roure i revisar el farcell, va sentir un neguit estrany, alguna cosa no rutllava, aquell embalum de menjar no era el seu, i si ho era, allò era un parany, l’havien traït a l’enemic. Era impossible que la seva germana hagués aconseguit un pot de confitura de maduixa. Utòpic en aquests miserables dies.

No va tenir temps de reaccionar i carregar el fusell, un tret sec va cruixir el silenci de l’alba. Es mogueren ombres d’abrics verds, soldats sortint de darrere dels arbres. En el seu últim alè, els va sentir la veu; no parlaven cap llengua estrangera. Maleïts fills de Caïm.

Foto: Sant Pere de Casserres - Ferran d'Armengol

Setembre 2010

VACANCES A LES PITIÜSES

Va acabant l'estiu, torna el setembre, el nou curs. Recordem les vacances i ens preparem per la tardor, tenint present  que s'atansa l'hivern. Tots ho fem, fins qui menys ens pensem.

    Foto: Empar Saez - Cafè del mar - Sant Antoni - Eivissa

Vacances a les Pitiüses

No podeu imaginar quin mal de cap pot arribar a produir-me la visió de tanta carn, de tanta provocació febril estiuenca. No us diré ara que he triat malament el lloc on passar l’agost. No havia estat mai en aquest illot isolat i farcit de jovenalla. Però malgrat la gent potser s’estranya de veure’m tan pàl·lid, de fet, en aquest indret tothom és estrany, i la meva fesomia pot passar tranquil·lament desapercebuda, fins i tot, admirada, segons quins locals sovintegi. No sé si cal comentar-vos que faig la meva aparició al capvespre, just per la façana marítima del poble de Sant Antoni, on es reuneix tot el jovent que s’està de visita a l’illa, i en aquest lloc del litoral, tots venen a observar l’ocàs del dia, la victòria de la nit. La marxa triomfal de les tenebres brillants i rutilants, enfront d’aquella xafogosa i càlida bola flamígera del dia, que no sé com poden aguantar els mortals, ells i elles, la meva font d’inspiració... Bé, no exactament d’inspiració... però la meva font, sí. 

Arribada la nit, inicio la tria i el gaudi d’aquells cossos que s’arquegen al ritme de músiques eclèctiques, dansant al voltant d’artistes que actuen arran del mar, ara uns traient foc per la boca, ara d’altres fent jocs de mans. Sempre amb l’aire musical dels timbals i instruments de percussió diversos, marcant el ritme de les dansaires frenètiques i excitades, en una follia col·lectiva i compartida, exhibint cossos i salut de la que jo me’n beneficio tant bon punt puc arraconar-ne un d’aquells. Quan ja el tinc a punt, ens arrecerem a l’esplanada desagençada que hi ha en el centre de la vila, a tocar del mar, també. Un espai on no hi ha cases i on la foscor atrau a ànimes assedegades de noves experiències. És allí on els hi clavo els meus ullals i els xuclo la seva sang, la dolça metzina que em manté viu de ja fa tants segles... després, deixar-los caure al mar, és tan fàcil... L’aigua i els peixos m’ajuden a esborrar els senyals, i per un cop a la setmana que m’alimento, no aixeco sospites. 

És ara, quan aquest mal de cap tan gratificant m’atabala i em nodreix, quan tothom gaudeix de l’estiueig, fa festa i eixelebradament viu l’estiu, és justament ara quan treballo amb tota tranquil·litat: I ja friso per un hivern atrafegat fent forapistes al Pirineu; on diuen que hi ha sang més noble. I de tant en tant, alguna allau... amb desaparicions sense sospites.

DE MÉS VERDES EN MADUREN

Dins d'un exercici, vaig crear aquest relat ple de frases fetes, tot començant pel propi títol. Un petit relat que qualsevol mare podria adreçar a la seva filla, per exemple.

De més verdes en maduren

 Foto: Ferran d'Armengol - Un pomer camí de la Font de la Pola.

Qui dies passa, anys empeny, filla meva!

Si  ja m’ho deia l’àvia, que matinava de veritat, però a ella poc que no l’havia ajudat cap déu, hagut o per haver. Però en aquells dies, tot i no poder-ne tirar cap tros a l’olla, sempre sabia com agafar el bou per les banyes i encertava a resoldre tots els ets i els uts dels envitricolls que la vida li posava pel davant, i a córrer cor que vols per anar a sopar, que a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat. Bon ull tenia ella per repartir a moros i a cristians les quatre trumfes que cabien a l’olla. I ni una mosca es podia escoltar, ni cantar no ens deixaven un cop entaulats, que ens sortien amb allò que qui canta a la taula i xiula al llit, és parent del mal esperit. Jo, que de normal dormia com una soca, aquelles nits ho feia en un esglai. I per cert, el “xiula”, nosaltres el canviàvem per “pixa”. Coses de la canalla!

Això encara avui ho explica la mare, que va néixer als anys quaranta i havia viscut un altre món, tan diferent del de l’àvia, farta de nedar a contra corrent on tot es veia depenent quin fos el color dels vidres amb que ho miressis.

Després d’aquell xafarranxo de la guerra, ja ningú es veia amb cor de posar pals a les rodes, i es varen oblidar de nedar i guardar la roba, sabent que a boca tancada no hi entren mosques i sabent també que calladets estaven més bufons. I de tant escoltar la salmòdia aquella, acabes que t’adones que el més calent és a l’aigüera. Ho teníem més clar que l’aigua. Però bé! Això són figues d’un altre paner i que avui no vénen al cas, i a falta de bons, el meu pare era alcalde.

I parlant del pare, ell ja ho deia; pedra calenta, fora del ventre i tal dia en farà un any! Aquell sant baró, en acabat de sopar, sempre ens enviava de pet a dormir, tot dient-nos; nens! A la taula i al llit, al primer crit, que és tard i vol ploure.

I jo, que mirava al cel, i no hi veia cap núvol!

Però les coses de família ja ho tenen això, i que qui dies passa, anys empeny. Dissortadament, tot i haver estat previsors de cara al futur, per culpa del mansoi manaire, per poc no perdem bous i esquelles, i vist aital babel, penso amb tendresa que de més verdes han madurat.

Oi que m’entens, filla?

L'ESPILL DE L'ORB

Aquest cap de setmana no seré jo l'autor. Aquest cap de setmana sols vull referir-vos la presentació del llibre de poesia de l'amic Francesc Arnau; "L'espill de l'orb".

El proper diumenge, 15 d'agost el nostre amic i poeta, en Francesc Arnau i Chinchilla, presentarà el seu llibre "L'espill de l'orb" a Godella, València. No perdeu l'ocasió de sentir els seus versos, de parlar amb el poeta, de gaudir d'una vetllada de bona poesia.

BONA SORT, FRANCESC!

TRES MICRORELATS

Aquest cap de setmana he entrat sota mínims, sols penjo una terna de micro relats, si arriben a micro. Això ho fa l'estiu. Caldrà tenir paciència.

+ + + * * * + + +

(Malsons) - Cansat de córrer

Darrere de la gegantina tija del gerani respiro, el tiranosaure ha passat sense veurem.

* * *

Fotografia: Ferran d'Armengol / Bar Ra, plaça de la Gardunya-Barcelona

(Històries del xat) - Enganys a la xarxa

Una mirava la seva rosa, l’altre el seu llibre.

—Em pensava que eres un home!

—I jo també de tu.


* * *


(Va dir prou) - Fugint de l'aparador

Ell portava quinze anys vivint amb la noia dels seus somnis.

Aquell matí, ella va cansar-se de no ser real.

* + * + * + * + *

ABISMES

Aquesta cançó del vídeo, amb imatges de la pel·licula "Final Fantasy", m'ha inspirat aquestes paraules.

Abismes

Com una ombra que vola pel cel,

gemego i planyo el nostre amor,

marcat per la culpa idiota

d’un oblit no desitjat,

... em creus...?

Sé que no, no em creuràs,

però no puc fer-hi res,

ni amb mil roses

podré fer-te pensar en mi

...un cop més.

Aquest cop escoltaràs altres veus

que no et miraran els ulls,

ells et mentiran millor

que no vaig fer-ho jo, no ho saps...

... com crema el meu cor.

El teu pit guarirà un nou amor

lluny de tot el que vàrem ser,

el distanciaràs en l’oblit.

No m’ignoris del tot, no

...sé que faig tard al mai més.

Mai més tornaré a veure la pluja

tal com la vèiem tu i jo.

Seré conseqüent amb el nostre últim adéu,

llençat a l’abisme d’una autopista deserta,

...en pagaré el peatge.

No hi fa res, pagar,

tot és possible, malgrat la distància.

Potser deixaré de plorar-te,

potser et duré un pom de flors,

... potser deixaré d’estimar... te...

Pot ser.

Deixaré prompte de plorar,

l’abisme del nostre despit.

COSES BONIQUES

Aquest cap de setmana torna a tocar poesia. I per començar, allò que podria ser un comiat.

Coses boniques

Que cap cosa bonica

es pensi òrfena

del meu esguard.

Que cap natja cosina

deixi de sentir

un pessic de passada.

He vist voleiar el pardal

lluny del niu, lluny de l’arbre,

sota la pluja fina,

el faré cantar en els caus

de llebres i conills afamats i xops.

Em sentiràs cada dia

en el ronc i l’estossec

que tant t’irritava

i que tan familiar era,

com aquell somriure, trapella,

i la mirada erràtica.

No us dic adéu,

això ja ho feu vosaltres,

aniré a cercar els amics,

la família...

No serà estrany que, però,

em trobeu amb un got a les mans,

els espirituosos, diuen,

són bons allí on em porten.

Imatges i paraules de Ferran d’Armengol

cc

APRENDRE A NEDAR

Aprendre a nedar

Platja de Portinatx - Eivissa - Illes Balears. Foto Ferran d'Armengol.

No li cal, però passa per davant la meva taula del restaurant, dissimula i em mira de reüll, observa que sols hi ha un servei, que ningú em fa companyia, com les altres nits. Ella també està sola, dues taules més enllà.

Aquest mati quan estàvem a la platja m’hi he fixat, amb la seva mirada amagada per uns vidres negres, exhibint el seu cos bru, magnífic, caminant ara sí, ara també, fins la dutxa. Silueta excelsa que es va xopant de la fina pluja d’aigua, amarada la dolça pell, tan desitjable. I els meus porus s’estremien quan les seves mans feien córrer l’aigua fora del seu cos, tan delicada ella, però tan segura i amb aquell deix de timidesa que la fa tan atractiva, seductora. Voldria que aquelles mans foren les meves, li faria córrer l’aigua fins deixar-la eixuta del tot.

Quan camina fins el mar no puc apartar-ne els ulls, em cal anar fins on trenquen les ones. Allí observo com domina l’art de la natació, amb lleugeresa demostra el seu estil de sirena, ara fica un braç, ara l’altre, ara treu el cap, ara l’amaga. De sobte s’atura, alça el cap i sé que em cerca, quan ja m’ha vist descansa panxa enlaire, absorbint amb frescor els càlids raigs del sol. Jo observo amb cara fascinada i em deleixo per aprendre a nedar al seu costat.

Aquesta nit a la seva taula del menjador no s’asseu sola, amb ella hi ha un jove que ja havia observat rondant-la dies enrere. Dissimular mai ha estat el meu fort, la meva mirada ho diu tot. Ella riu, coqueteja amb ell, però de cua d’ull no em perd de vista. A ell se’l veu nerviós, és massa jove, ni es fixa en mi. Quan he acabat de sopar passo per la seva taula, li faig un senyal per què em segueixi, ella m’entén i amb la mirada em somriu, dissimulant un cop més, però no es mou del seu seient. Quan deixo el local escolto el seu riure encisador.

Al matí el noi li fa companyia, però per la tangible distància dels seus cossos, diria que el jove encara no ha tastat el llit d’ella, ni ella el d’ell. No han fet el següent pas. No em queda gaire marge d’acció, aquesta nit l’atacaré, amb astúcia... no fos que perdés el tren. Sé que ara també m’observa, el seu posat, malgrat el noi, és el mateix de tots els dies. La mateixa representació de tots els matins a la platja, ara amb un espectador ignorant de tot.

Torno on trenquen les ones, suaus avui, el mar és una catifa, crec que m’atreviria a seguir-la, però no ho faig, m’estic a la vora, deixant-me besar els peus per les ones insistents i alhora esperant que ella vulgui ser la meva mestra de natació.

Surt de l’aigua i s’atansa fins on m’estic jo, s’asseu al meu costat. —No saps nedar?— em diu suaument i càlida, —Si vols te n’ensenyo.— La meva torbació és evident, me la miro descaradament quan ella s’afluixa els sostenidors del bikini i li roden fins el ventre, s’estira mentre es pentina la seva rossa cabellera amb els seus llargs dits de princesa. Em mira i somriu, s’incorpora i recolza les seves mans a l’arena fent tibar el cos enrere. —T’agraden els meus pits?— no puc badar boca i se’m nota. —Si no ens afanyem, el potiner que dorm a la gandula del costat de la meva els tastarà abans que tu.

Un garbuix de pensaments lluiten per obtenir el principal criteri dels meus actes, i un d’ells és llançar-me allí mateix a sobre d’ella i omplir-li el cos de petons i llepar-li la sal que el mar li ha enganxat amb tant de tacte i senderi, però no puc, massa gent mirant-nos, tot en dos segons, el temps just de posar-me les mans a l’esquena, descordar-me i deixar caure els meus sostenidors per demanar-li...

—Què en penses tu dels meus?

Somriu mentre els admira amb un deix d’aprovació.

—Ara podria ensenyar-te a nedar, i al vespre en podem seguir parlant.

LA SENYERA AL BALCÓ

LA SENYERA AL BALCÓ

Una proposta al món 

dels blocs

Aquest és el balcó de casa meva.

Qui tingui un balcó, que pengi la senyera al bloc!

I qui no tingui balcó...?

Que pengi la senyera al bloc!!!!

SOLITUDS

Solituds

Fa dos dies que va marxar, i ara camino soliu pels carrers del barri vell en aquest matí de pluja suau. Últimes hores d’un temporal que sembla haver captat el neguit que em corseca; el primer dia d’una trista vida en solitari. Ella era un món ple de curiositat, encarant l’amor com un joc, estimant-nos i sabent-nos estimats. Vull creure que sempre hem viscut feliços.

Érem dos cadells quan ens varem comprometre, uns adolescents que jugaven a ser adults, i que varen tenir dues filles quan encara no eren res més que dos projectes de persona. Tants cops m’he demanat, aquestes últimes hores, quina havia estat l’estranya raó que ens ha unit tants anys. Rèiem entre nosaltres, quan els amics ens parlaven de la rutina de l’amor; no ho enteníem. Sempre havíem dit que sabríem viure separats, però que per això mateix, no podíem viure lluny l’un de l’altre.

I ara, trepitjant tolls pels carrers estrets i bruts d’aquesta gran ciutat, d’aquest barri vell, me n’adono que sense ella, estic certament sol. No poso cap fita als passos, observo encuriosit la paral·lela forma del destí que he emprès. Mai li havíem marcat cap rumb a la vida. La nostra experiència la conduíem com ho faríem en la travessia d’un vaixell expert, navegant per un mar tranquil; el timoner era ella i l’horitzó el seguíem plegats cada capvespre, vivint cada ocàs com un únic espectacle meravellós que la natura ens regala. Dirigit per aquests pensaments del vaixell errant, m’he topat amb l’ombra de l’estàtua de Colom i he marxat fins la passarel·la que em mena allí on l’oci és una festa, ara l’espai és tot buit, un no lloc desolat en mig del port, un altre desert no vital aquest, però envoltat d’aigua també. Les passes erràtiques d’un caminar isolat em duen de cap a la Barceloneta, m’aturo en una xurreria que recordo de quan era jove, m’enduc dos-cents grams amb sucre i una mica més enllà compro el diari. El vagareig em condueix fins la platja, que imaginava buida, com el territori estèril d’un hivern que va morint dia a dia. Però quan hi arribo em sorprenc, hi ha força gent per l’hora, encara no són les vuit. Corrent a pas lleuger fins les dutxes d’aigua freda hi arriba un home gran, de pell arrugada pel sol; sortia de l’aigua i se’l veu feliç. Passo pel seu costat, em somriu i em saluda. —Fes un bany, jove! —em convida, i em fa gràcia que em digui jove. Li somric, però no bado boca. Faig algunes passes més i m’assec sota un grup de palmeres, des d’allí observo el mar i escolto el seu cant, la seva remor esmorteïda, constant, i em retorna el seu record, amarg i gustós, ple d’històries mai explicades, com secrets d’alcova. Sé que no tornarà, i tot el pes de la gran ciutat se’m fa feixuc, si no fos pel mar... què hi faig aquí?

Escolto passes que trepitgen la sorra i s’atansen al reducte de les palmeres. Una dona s’asseu al meu costat en silenci, em premi un genoll, i resta callada. Em demano com m’ha trobat, però veig que és evident que m’ha estat seguint des de casa. Li ofereixo el diari, que defuig, i li passo la bossa dels xurros, encara en queda algun i n’agafa. Sense ni mirar-la, li reconec el posat en la callada companyia, és la meva filla gran, no m’ha calgut mirar-li als ulls, no vull mostrar-li la vermellor dels meus.

Estenc el diari, a la portada hi ha una foto, no gaire gran, de la seva mare. En el peu d’imatge comenten que encara no li han trobat el cos, però no trigaran. Tots sabem que poden passar mesos. Cerco a les pàgines de l’interior, parlen del tràgic accident del catamarà de l’escola de vela, i de la desaparició dels dos cossos que hi navegaven. Ells no ho diuen, però no va ser cap accident, era una monitora experta, ella sabia que hi havia avís de temporal, ningú no hauria d’haver sortit. L’altre persona, encara no saben qui és.

Nosaltres sí.

—Ella t’estimava pare, ho saps,— em diu la dolça veu que em fa companyia, mentre reposa el cap a la meva espatlla. Té el mateix posat que la mare, li puc reconèixer de quan en tenia vint-i-cinc, com ara ella. Em demana que marxi amb ells al poble, la família m’està esperant, els meus nets... que allí també hi ha mar, que el tindré més a la vora, i m’hi podré estar tanta estona com el meu cos necessiti.

Pacient, espera una resposta. El cap encara reposa a la meva espatlla, observant-me de reüll, en silenci.

La feixuga ombra de la metròpoli m’ha colpit, l’estúpida ceguesa m’ha amagat la realitat. He fet via tants anys amb la Selma al costat, fent-me companyia, en tot moment, sempre dolça. L’afamat artista plàstic, creador de vitals realitats mortes, no parava esment en els desitjos de la companya, anhels que havia oblidat, aparcat, per centrar-me millor en el destí que jo volia per a mi, sense pensar què era el que ella volia. El seu amor era el meu bàlsam.

Ens hem aixecat, lents, primer la filla, alta i esvelta, com si fos l’espill real d’un passat que em va enamorar. Ara sí que li he mirat els ulls, també rogencs com els meus; —Era la mare,— li he dit, i de fet, m’ho estava dient a mi mateix. Ens hem mirat i ens ho hem repetit un cop més sense obrir la boca. —Saps com t’estimava —em diu la meva filla—, malgrat la seva... volia dir traïció... però no, ella no podria haver viscut amb aquella culpa, el remordiment l’hauria perseguit... ho va començar com una experiència, i ell en va voler més...— No la deixo continuar, li poso un dit alçat, altiu, davant dels llavis.

Retinc a la memòria les últimes hores d’aquell vespre que amenaçava pluja, abans del postrem adéu. Aquella nit viurà desada dins del meu cor, no em cal compartir-la amb ningú, sols nosaltres sabíem de la nostra veritat i vivíem amb ella en plenitud.

L’espurna d’un somriure s’ha desvetllat en els nostres llavis ferms. No serà un final, serà un recomençar. Des que la Selma va entrar a la meva vida, tots els dies han estat sempre un inici, avui no serà diferent, ella mai no ho hauria volgut. Abraço la filla, la vull sentir, carn de la meva carn, la sang que compartim ens apropa. Li atanso els llavis a l’orella, li xiuxiuejo que tornaré al poble. Ara, la ciutat està buida per a mi. Ara, quan la persona que hi falta, la fa més solitària que mai.

Imatge i relat de Ferran d'Armengol (cc)