Imprimeix en PDF

dilluns, 26 de desembre de 2016

SOBRE D'UN COR HUMIT

Un cop més, escric relats pel concurs ARC de micro relats a la Ràdio, on hi participo més per esport que per ganes de guanyar-lo, és com un repte personal que durant set mesos m'obligo a escriure relats vinculats a una idea, aquest anys són els medis de transport, i aquest mes de desembre tocava el tren.

Una lleixa d'hotel amb tren vell (fotografia: Ferran d'Armengol)

Sobre d’un cor humit

Plou defora del tren i fixo la vista en el vidre moll. Quan amb l’índex hi dibuixo un cor humit, el cap vola a records d’altres dies. De fa una eternitat.

Viatjava en un tren d’alta velocitat, veient ploure bots i barrals, metàfora idònia al sepeli d’una tieta excepcional. Ensomniada vaig dibuixar un cor en el vidre, asseguda en la confortable butaca del tren. Embadalida amb la pluja i absorta per la velocitat, el paisatge era un teló de fons mirant els reguerons d’aigua lliscar per la finestreta, amb el neguit d’arrapar-s’hi. De tant en tant, amb la cara enganxada al vidre, provava de capir el plany somort de les gotes perdudes.

L’Alacantí estava allí mateix, viatjant en un tren que, a tres-cents l’hora, gairebé volava arran del litoral Mediterrani. Abans però, a València, pujava una cosina que sortia als diaris i la tele, era famosa i n’ignorava el parentiu, fins just uns dies abans. Ella mateixa havia reservat els dos seients. Vaig saber que no faltava gaire per conèixer-la, quan es veié l’Horta Nord, o allò que en quedava. 

—Hola! —Una veu dolça es presentà, —sóc Orgai, tu ets la Txell? —va mirar el cor encara marcat en el vidre i el va resseguir en seure.

Era sabut que es dedicava a la moda i, sincerament, era tota una deessa. Però la imponent presència interior em va superar tantes expectatives, que ni tan sols el protocol familiar ho va resistir. En aquell curt trajecte, fins la conversa no oral ens va apropar més que no podríem haver imaginat. Tornant del funeral va traslladar-se a Girona, per viure juntes. Uns mesos després, ens casaven a París.

Passats més de seixanta anys, tornem a València. En l’últim desig d’Orgai, va demanar reposar l’eternitat a l’Horta dels ancestres. Ho acomplirem, després d’haver recorregut la vida en parella, com amants, com mares i amigues. I avui refaig el trajecte amb la nostra filla gran. Mira el cor dibuixat i resseguint-lo somriu, en sap el motiu. 
Embadalides, mirem les gotes de pluja lliscant pel vidre fred.

Ferran d'Armengol
Terrassa, desembre 2016

Bon any família!

Fotografia Empar Saez