Imprimeix en PDF

dissabte, 23 de novembre de 2013

PROMESA DE VIDA

Mirant per la finestra, aquest matí, he vist un branquilló del pi que tenim a la terrassa de casa, sorgint com una promesa de vida. He fet un parell de fotografies (potser tres), per després escriure-us aquí el que m'ha suggerit aquesta observació.
 
 
Estem en aquest món per donar fe
de que la vida és una realitat,
però ens afanyem cada nou dia
en intentar destruir-la.



Unes branques sorgint
 pel marc d'una finestra
 poden oferir un instant d'inspiració,
 i més quan els núvols fan la companyia precisa.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Novembre 2013

dilluns, 18 de novembre de 2013

DARRERA LA PORTA

Un cop més, aquest curs hi ha el concurs de micro relats ARC a la Ràdio, és el quart any, cosa que el consolida com un premi estable i ben dotat, tenint en compte allò que hom es pot trobar. Té la cosa que és un concurs de set mesos, però que et permet presentar un relat cada mes, seguint els temes proposats, i el meu d'aquest, que va de terror, és el següent que podeu llegir. 



Una escletxa de llum - Fotografia: Ferran d'Armengol


Darrera la porta


Obro els ulls. Estic assegut en una cadira, amb els peus lligats a les potes i les mans al darrere. Miro de desfer-me’n. Res, el llaç és ferm i fort, no s’escorre el  nus.

Veig l'escletxa de llum que dibuixa una porta. Escolto l’'arrossegar de peus més enllà. He dit que estic a les fosques? I que acabo d’obrir els ulls? Tot és com un malson, repetit i fatigós, però sé que estic ben despert. M’agradaria que fos un somni i obrir els ulls a la llum, per deixar de banda aquesta remor dels peus arrossegant-se, cada cop més a tocar de la porta. Sé que venen a cercar-me i sé que quan obrin el pestell i el batent cedeixi, no m’agradarà veure qui, o què, s’acosta. 

L’olor de podriment m'omple els narius. Tinc mal de cap. Noto un petit fil de sang lliscant pel front. Sembla que m’han colpejat amb algun estri contundent. No comprenc perquè m’han lligat, no retinc cap episodi on algú m’hagués atacat. 

Una boira obscura m’encalça l’enteniment, no ho entenc. Sols sé que estic lligat en aquest seient, de fusta vella i bruta. I que sagno d’una manera lenta, com el temps que s’escola en aquesta foscor. 

S’han aturat les passes just a l’altre costat de la paret, a tocar de la porta. Una respiració entretallada, dues, tres. Hi ha més d’una persona, o animal. Diria que no saben com obrir, sento que toquen el pany, que l’apamen, però no poden obrir. A de ser una broma, no entenc com em poden tenir aquí lligat, gent que no sap badar una porta, glaçant-me d’inquietud tot el cos. No goso cridar, seria pitjor, segur. Però igual els faig patir un ensurt i surten en una altra direcció, i no tornen més. No semblen intel·ligents.

Se senten trets d’escopeta; disparen! Els de fora grunyen aterrits, cauen al terra. Tot queda en silenci dins la fosquedat, fins que se senten noves passes, més decidides, s’aturen quan la porta cedeix; ara sí. Lentament, entra algú darrere d’una escopeta carregant-se, el contrallum amaga la persona que m’apunta al cap.

Veig el flaix del tret, un cop sec. M’ha disparat!

—Ho sento Pau, tu no seràs un altre mort vivent.



Ferran d'Armengol
Terrassa - Novembre 2013



 Imprimir i PDF

divendres, 1 de novembre de 2013

SATANÀS I SALOMÉ #T04G - (Hastags literaris-Diversos autors)

 Ha passat l'octubre, on hem tornat als caps de setmana de l'experiment que ja hem batejat i anomenem "Tuiteratura". Hem intentat cremar el "Twiter" amb els nostres "hastags" literaris. I aquest cop hem agafat els germans "Grimm" de base inicial. 
Hem intentat fer un relat demoníac, de por; amb exorcistes, homes llops, morts vivents, pluja àcida... ho hem tocat gairebé tot, i ens ha sortit una mica llarg, però us puc ben assegurar que paga la pena arribar al final.
Esperant que haureu gaudit d'una bona castanyada, aqui comença el relat...!




Tanmateix, en la societat digital, una cabra tenia poca importància. L'única manera per què li fessin cas seria posseint un ordinador... havia sentit una certa picor en els seus òrgans més sensibles i la paraula "Sincrotró" ressonava com a un bon aspirant a ser posseït.
«Què volia dir tot allò?», es preguntà en despertar. Per ara, aniria al servei a alleujar aquella picor matinera. Després, ja decidiria, encara que tenia entès per les pelis que una bona possessió necessitava d'una tia fleuma i amb pitrera escandalosa: On trobaria una?
Després de pensar i pensar, se'n va anar a la discoteca per parlar amb alguna gogó, tot i ser conscient que es basava en tòpics. Però només entrar, succeí el de sempre: totes les dones presents se sentiren atretes per la seva aura de sexualitat perversa. Així que totes les dones presents se li van tirar al damunt. Allà començava la diversió.

Rés d’allò feia bona pinta. L’antre s’anomenava “Mia Farrow”. Les noies ballaven a la barra al ritme eixordador de “Helter Skelter”. “Flipava”. Era la primera vegada a la seva vida que havia d'anar apartant dones com si fossin mosques. Una d'elles, però, se'l mirava diferent... allò l'atreia i l'espantava alhora. Ja havia tingut problemes amb exorcistes abans quan posseïa a humans però no es pogué resistir a fer-ho. Aquella seria el seu objectiu.
—Com et dius? —Ella no respongué. Obrí uns ulls... especials. Tenien alguna cosa d'animal, aquells ulls. Espantaven! L'exorcista el mirà amb curiositat, era un tipus mesquí i sense gaire interès, i en canvi tothom en aquell bar se sentia atret. Per si de cas, obrí la bossa per tenir ben a mà l’aigua beneïda i la seva arma secreta contra els dimonis. 
—Et reconec, no pots enganyar-me. Ets l’àngel caigut —va dir tremolosa.
—I tu? Ets la Santa entre les pecadores? —vaig etzibar-li.
Al moment que digué això espetegà els dits bo i fent aparèixer una pistola làser en les seves mans. Satanàs també s'havia modernitzat. Aquell intens duel va quedar en un (aparentment amistós) empat. Satanàs i la xica anaren a la barra a fer-se un gintònic. Però ella respongué amb una foto a l'Instagram que tornà a piular al Twitter i penjà al mur de Facebook. Satanàs quedà ben retratat. Llavors Satanàs va veure les fotos que li havien fet i va esclatar: —Com t'atreveixes?, has agafat el meu perfil dolent!
Ella se'l mira xarrupant el seu dry martini, (no entén aquella moda dels gintònics) i li respon: —Per ser dimoni, no tens gaire caràcter.
—Tu ho has volgut —, respongué Satanàs mentre començava a posseir el cos de la noia, tot i que ella contraatacà: va treure l’iPhone i el hackejà. Ara cadascú dominava l’anima de l’altre. Contra la seva voluntat, Satanàs s'atansà a un dels segurates més catxes de la porta i li va fer proposicions deshonestes.
Els dimonis sortiren de l'infern. S'havien mantingut silenciosos fins ara, però Satanàs estava sent massa bo. Eren pocs i buscaven sarau. Estaven farts, així que van decidir fer-ne alguna de grossa (per molestar més, que una altra cosa).
Un paio vestit d'una manera estrafolària no el deixava d'observar des de la barra. «Què volia aquell penjat?», va pensar. Satanàs no els deixava fer res. Mentre ell piulava a Twitter, es fotia rosses descomunals i bevia un bon bourbon, era tota una revolta! I entre glop i glop es demanava: —No sé per què he promès al de la porta que l'esperaria al final de la feina, estic petat!
Sixtus havia estat legionari romà, almogàver i oberleutnant de les SS. No s’acostumava a ser un dimoni súcube, però la feina és la feina. Satanàs es veié seduït per una noia tremenda, la més bella que mai hagués vist. Decidí endur-se-la i oblidar al segurata i l'exorcista. Però Sixtus era el guardaespatlles de Satanàs i havia d'evitar que aquells dimoniets el molestessin. Va decidir començar a carregar-se els altres dimonis. Realment n'estava fart d'ells. Engrapà un pel coll i li esclafà el cap.
Karl, un home-llop-policia berlinès que anava d'incògnit per allí va decidir ajudar a Sixtus clavant urpes i mossegades a tort i dret. Havia arribat el seu moment de glòria, l'observador estrafolari s'aixecà, es llevà les ulleres. Tenia les conquès dels ulls buides...
Sixtus pensà: exorcistes, homes llop, súcubes, i ara un tipus sense ulls? Ah! i la rosa i el porter! Això és una peli de Robert Rodríguez? I empunyà el fuet de vuit cues, tot cantant: —Els corns retronaran quan arribi l’Amo. Llavors pidolareu la mort i plorareu amb bogeria. 
Va caure pluja àcida de núvols negres i marrons, els carrers s'ompliren d'aigua verda i de fosques cavernes sortiren caminants freds. Va ser llavors quan Satanàs va sentir que el seu cos li demanava ballar alguna cosa. Així que va decidir-se per La Macarena. Començava l'Apocalipsi. Els morts vivents repartien mossegades a tot el qui es creuava pel seu camí. I llavors, els genets arribaren. Els espectadors es regiraren a les seves butaques. Al festival de Sitges hi passaven coses, i no només a la pantalla! Quasi tota la població estava endimoniada. Es tractava d'una mena de virus o assistíem a la revelació de la crua realitat? Un crit esfereïdor els va glaçar la sang, començà a ploure dins la sala, i tot es tenyí d'un líquid vermell, espès i pudent. Llavors se sentí un crit per la megafonia: —Talleu! És bona! 
Els focus s'encengueren i el públic es descobrí protagonista d'un film. Tothom va alenar alleugerit, i va començar a aplaudir fins que, sobtadament, del sostre van caure bocins d'un cos esquarterat. La gent observà, bocabadada, el cadàver. El més sorprenent era que tenia banyes i peülles de cabra: era un dimoni. Encara no havien reaccionat, que començaren a caure, com sortits del no res, més cadàvers. Alguns estaven sencers, altres a trossos, i mentre tot allò passava, en un altre punt del planeta, un xiquet jugava a un videojoc on havia d'esquivar aquella pluja de cadàvers. Encara que qui sap si allò tenia alguna connexió? Potser no. En qualsevol cas el noi es va cansar i va apagar la consola; massa complex.
L'exorcista havia aconseguit la seva fita, havia hackejat l'anima del dimoni, l'havia tancada al joc, i Game Over, dimoni liquidat! No podia ser tan senzill...
Algú es va connectar a la xarxa per jugar al nou SatanicWorld i una munió de zombis sorgí del no-res. Cada un dels cadàvers que queia a la sala, era l'ànima d'un jugador capturat pel joc satànic. Salomé, l'exorcista, cercava una solució, però sabia que aquesta solució passava per connectar-se al joc. I ella odiava aquella merda de videojocs. A l’altar va dipositar una memòria USB que va regar amb la sang del cor encara palpitant d’un cabrit negre. Creava vincles. Satanàs, preparava l'exèrcit no-mort de nou. SatanicWorld només era una trampa per a estúpids: era impossible guanyar, estava hackejat.

La banda sonora comença a sonar, per a incrèduls i realistes fora de joc. La música surava en una cataracta dissonat i harmoniosa que s’introduïa dins el programa de l’USB. 10.000 lacrimals esclataven alhora. I tot aquest aiguabarreig es convertí en un forat negre que la xuclà talment com si fos de paper. Se l'enduia dins el videojoc.
De petita, s'imaginava en un palau persa o lluitant amb insults en una aventura pirata. Mai, en el joc macabre que ara protagonitzava. I per això va fer el què creia hauria d'haver fet des d'un principi: desconnectar la consola i obrir un llibre. Però va ser una altra mala opció: el llibre que va obrir era "De Vermis Misteriis" i cobrà vida amb el tacte dels seus dits. Ho tenia clar: es quedava amb l'iPhone i el Twitter. No sap que els artilugis electrònics els carrega el Senyor i els twiteja el Dimoni.
Mentre es prenia un cafè rere l’altre, anava teclejant totes les possibles combinacions per finalitzar aquella incidència. Buscava una solució, era l'informàtic responsable d'aquell joc maleït que se li havia escapat de les mans, li calia actuar! Espera! potser amb un "reset" n’hi hauria prou. Tanmateix, la curiositat el va vèncer i Satanàs eixí dels píxels.
Era lliure! Havia d'acabar amb l'exorcista d'una vegada per totes, encara que trobar-te amb una Màgnum carregada amb projectils ungits en aigua beneïda davant la cara, et fa pensar dos cops les coses. Començava a estar fart. Ell era el Príncep de les Tenebres i anava sent hora de posar les seves satàniques pilotes a sobre la taula. Però a Satanàs se li va glaçar la sang quan va sentir dir a la Salomé:
—Saty xato, hem de parlar.
Satanàs va intentar escapolir-se com va poder: —Ara mateix no puc, tinc coses a fer.
—No fugis de mi. —Deia la Salomé, mentre es mullava tota amb l’aigua beneïda que duia en una ampolla de vidre. Estava protegida. Satanàs se la mirava divertit.


—Escolta’m, nena, l'aigua beneïda m'excita, que vols un bon polvo? Perquè jo ja estic una mica avorrit! 
Però a cada passa que feia la Salomé, el diable retrocedia. La Salomé li va fer botifarra mentre es feia amb la Màgnum, entaforada a la pitrera. El que no s’esperava ella era l’arribada dels morts vivents. El dimoni rigué amb una riallada malèfica. 
—Ja ets meva, petitona!
Ara es repensava la proposta del sexe, tenia una bala a la recambra i deu morts afamats. Li hagués agradat jugar més estona al “Resident Evil”! Ella anava molt ben equipada, però la mirada penetrant d'ell la va fer dubtar. Pensà que el seu rival també tenia bones armes. Decidí recórrer a les seves armes de tota la vida. Tragué paper i tinta i començà a escriure un conjur en vers, però les musses li jugaren una mala passada. L’alexandrí ditiràmbic assonant era el preferit dels éssers de la foscor i amb ell excel·lien. Tanmateix, Satanàs oferí un blanc a Salomé en quedar-se durant uns segons en estat d'èxtasi. No tenia més opcions. Els segons es feien eternitat en un moviment lent i pausat, apuntà al diable i disparà la bala de llum que impactà al cap del dimoni. Estabornit i foll de dolor va rodolar per terra. Cremava tant!... com... com només ho feia a casa!
             Satanàs, gruant de plaer no sabia si havia d'odiar aquella noia o desitjar-la, però l’ajudant li recordà les seves obligacions, encara que Ell l'ignorà. Aquella exorcista no sabia amb qui s'havia ficat. Es venjaria tard o d'hora. No estava al corrent que Satanàs era immortal? Per ara es lleparia les ferides, però la venjança seria terrible. I cruel, molt cruel.


I fins aquí el relat
I us encoratjo per a que visiteu els twiters de tota la companyia de col·laboradors, que són aquests:



Edgar Cotes i Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre
Montse Medalla
Glòria Tudela Galbis
Vicent Terol
Tere Essa Ema
Josep Maria Vidal Illanés


i des d'allí podreu visitar els seus llocs i blogs personals, on podreu trobar altres visions de la trobada de tuiteratura.


També podeu anar directes al twiter i clicant aquest enllaç - hastag #T04G, trobareu tots els twits penjats en ordre invers.
Bon profit!




Ferran d'Armengol (i companyia)
Terrassa, Octubre 2013