Imprimeix en PDF

divendres, 12 de juliol de 2013

Classes de llengua, en francès

Ha arribat l'estiu, i tota cuca viu!

Un carrer de Dinan, Bretanya francesa.

Classes de llengua, en francès

Gràcies a les polítiques del nostre govern, i després de molt buscar feina per casa, vaig acabar acceptant un lloc de treball que em feia marxar a França. Tinc una base ferma de la llengua francesa, però em calia un reforç per les primeres setmanes i un cop allí vaig contactar amb una professora nadiua.
He de confessar que el primer dia va ser un drama per culpa de no entendre prou bé la llengua dels francesos, o per la meva precipitació en prendre decisions. Caldria dir que l’adreça d’on viu la mestra en va tenir alguna culpa, i l’ull a la funerala va ser una anècdota, tot i que me’l vaig guanyar amb ganes.
La mestra era una noia no gaire més jove que jo, estàvem a finals de juliol, feia calor i ella no portava cap abric, precisament. Contemplar-la tan fresca i amb aquell cos tan ben portat, i amb aquell seu somrís en els llavis, tot plegat varen esperonar la broma que duia jo dins del cap amb el tema de l’adreça. Ella no ho va entendre, era el meu acudit i tot que em vaig esforçar en fer-li comprendre, va amagar el somriure, però em seguia mirant amb uns ulls molt encuriosits, això sí.
Més tard vaig saber que és miop.
L’adreça era; 69 rue du Coignet. I em va fer gràcia ho he de reconèixer, i li vaig explicar la llicència humorística dels mots ocurrents... Cal dir que per a ella un “coignet”, que en català sona a això que heu llegit, era el racó d’un edifici, i el carrer estava certament en un racó amagat de fet. Però veient el seu posat fred i poc donat a entendre la gràcia, vaig deixar anar per a mi, però prou audible, un; “rebufa la xata!” en català, que en francès sonava força similar, però que per fer-la servir en privat o en públic demana una certa intimitat amb la persona a qui li vols dirigir, diríem, mireu sinó, traduïu això: Roman, fais-moi plaisir, bouffe-moi la chatte, mon amour!,— Bé, detalls a banda, aleshores vaig rebre el seu cop de puny en el meu ull esquerre.
            No havíem començat bé la relació, no. Però tot i així li calien els meus diners i em va acceptar d’alumne. 
          Dues setmanes després fèiem les classes en el seu llit, nus, en principi per culpa d’aquella calor i, com una cosa porta a l’altra, bé crec que ja m’enteneu, oi?. Dies més tard ja vivíem junts. I ara cada vespre abans de sopar, ella em repeteix aquella frase que més amunt us he fet traduir... amb un ample somriure de franceseta graciosa en els seus llavis.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Juliol 2013