Imprimeix en PDF

diumenge, 11 d’octubre del 2015

VÍDUA NEGRA


Poques paraules avui, fa temps que no us penjo res. Sols dir-vos que aquest relat l'he recuperat de cinc línies escrites ja fa temps i que espero les vostres conclusions d'allò que ara llegireu. 

Dues copes - Fotografia: Ferran d'Armengol
 
Vídua negra

Al cor d'un barri humil, després de llargs glops de rom on els records jeuen volàtils al final del vidre brut que descansa sobre la tauleta, cap per amunt en un llit anònim, acaricia el coltell amagat sota el coixí entre els dits de la mà lliure, esperant un envit que l'ompli. Entre línies intueix que avui no el necessitarà i perduda entre petons assedegats i mans que juguen a temptejar i escodrinyar racons, ressorgeixen imatges nuvoloses on es repeteixen sensacions que la fan sentir-se impúdica per aquells contactes tan suggeridors com familiars. Quan emblanqueix els ulls per buscar inspiració, o plaer a la fi, només pot raonar que, dels núvols negres que l'aclaparen, brollen gotes de mandrosa sordidesa en solitàries places del cor, connectades per anfractuoses senderes a un cervell on els records lluiten per fugir i només aconsegueixen perdre's en viscosos i inútils intents relliscosos entre el llim, tornant al punt de partida. Els gemecs de plaer que ara omplen la nit, no són suficients per espantar els laments que, com un corc alimentant-se de la fusta, viuen en el seu cap, xiulant impertinents records impossibles, va dir el doctor, però desesperats en el seu quefer ordinari. Van passar els anys de divan a divan, en els quals mai no va buscar sentir-se innocent, ni va saber com posar en dubte el delicte d'un progenitor malalt. Ara lluita sola, tot i les tàctils mans d'un cos sense nom i acceptades en aquest llit, segueix lluitant per sortir a la superfície i comprendre si tot té una fi, però sap que viu en l'esperança d'un nedador ofegant-se davant d'un salvavides punxat. Busca una raó que la dugui al seny, i en el dubte sap que té poques sortides més enllà del seu intent de querella al passat que no desitja recordar, o si ho fa únicament per ofegar tantes imatges impúdiques, en copes plenes d'alcohol i nits de sexe sense més horitzó que tornar a veure el got ple. Quan en un instant d'oblit recobra el sentit de la vida, desitja oblidar-se de tot en una tarda de pluja obscura, de llàgrimes que esperen veure aquell punt de llum, del que tant ha sentit parlar, una llum al final d'un túnel mític. De moment s'acontenta amb tenir un bon orgasme, demà serà un altre dia, un altre home o una altra dona, tant li fa. Mentre hi hagi èxtasi clitoridi esbocinant el cor corcat, els dos seguiran vius, amb els seus pesats somnis incomplets per resoldre. Aquesta nit només clavarà les ungles a l'esquena ignorada, com un premi enfront del somni del plaer. I el de moment oblidat coltell, descansarà els malsons entre les molles, sota del capçal.
 
 
 
Ferran d'Armengol
Terrassa - Octubre 2015 (sobre una idea del 2009)