Imprimeix en PDF

diumenge, 13 de desembre de 2015

SIGNES PER A UN COMIAT


Un cop més amb un relat per al VI Concurs ARC de micro relats a la Ràdio. Dins del tema principal "Comuniquem-nos" aquest mes toca "Llenguatge de signes", útils per a moltes i diverses converses. Aquesta vegada el relat no és fantàstic, com els últims, diria que és una crítica social i humana encoberta.

Sobre una imatge de Xènia d'Armengol, fotografia de Ferran d'Armengol "Cortina en el vidre"

Signes per a un comiat

Es fa tard quan la veig arribar. És la jove repòrter que va aparèixer per una feina concreta, de la que avui queda alliberada. Li auguro més llarga la nova tasca. Ara ja no pot sentir-me la veu, i jo gairebé ni la puc veure. Em mostra l'escrit que li he deixat i somriu, amb aquell somriure malenconiós que li conec. Sabem que els mots es perden en el silent fred d'un vidre reforçat. Faig un gest de comiat movent juntes les mans, i ella, amb les seves, fa gestos concrets i coneguts per nosaltres dos, com qui escriu lletres en l'aire, a la cara, en el cos. Ens hem preparat per aquest moment i tots dos sabem què vol dir aquella dansa mínima, sense música. A la fi del seu missatge es besa el palmell de la mà, i bufant-li suau em fa arribar el màgic contingut, però tot seguit construeix un cor amb les mans per apropar-se'l a tocar de la panxa. Amb signes em confirma que una nova vida ha començat a bategar. Ningú més ho veu, ningú més ho pot entendre ni escoltar. No importa quins són els camins que ens han dut on som, l'últim trencall ens ha portat a conèixer-nos, i ella ho té prou clar, malgrat tot el dolor que pressuposa la separació. No va ser fàcil al principi; gràcies al seu zel periodístic, ella no entenia els meus motius vitals. La seva manca de comprensió va causar el meu rar interès, i va propiciar el prodigi. He madurat amb ella, i he après tot allò que de menut hauria volgut conèixer. A despit de trobar-ho sempre innecessari, a la fi he comprès el sentit de la sensibilitat, aprenent a acceptar-me i estimar sense demanar res a canvi, tot admetent el meu fat. Vàrem pair que amar-nos era viure en el neguit de saber impossible un altre destí, però marxo amb la consciència tranquil·la i l'implícit perdó en el seu ventre, el meu futur ignot. L'últim llambreig em mostra la mà d'ella enganxada en el vidre. El relat periodístic arriba al final previst pel gran públic que no perdona. Sense cap més redempció, abandono el corredor de la mort.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Desembre 2015

PS
També el pots llegir a la pàgina de Relats en Català i comentar-lo si et plau.

dissabte, 21 de novembre de 2015

ESPERAR L'ÚLTIM SENYAL


Un altre curs amb els micro relats a la Ràdio, el concurs que l'ARC (Associació de Relataires en Català) proposa fins al maig de l'any vinent. Com fins avui, i aquest és el sisè any, cada mes proposen un subtema dins d'un tema general. Enguany el lema principal és: "Comuniquem-nos". I el novembre tocava el telègraf o el telèfon. I aquesta és la meva participació.

Telèfon del segle XX (Museu de la ciència de Terrassa)


Esperar l'últim senyal



De fa temps que a les nits visc pendent de la familiar trucada d'un telèfon heretat de l'avi, un aparell gairebé fòssil i molt peculiar que reprodueix els sons d'un telègraf. En sentir la cantarella ràpida i sense compàs del tic i el tac, uns més llargs i altres més curts, tota jo sóc un neguit.

Quan despenjo l'auricular sempre escolto la veu de l'avi, un científic visionari avançat al nostre temps i un aventurer dels d'abans. A finals del segle vint va marxar per investigar un no sé què estel·lar. No ho vaig saber capir aleshores, ni ho entenc avui encara. L'últim cop que el vaig veure em va dir: «No llencis mai aquest telèfon, és especial.» Tenint en compte els avenços produïts en els darrers temps, podria veure's com una tasca gairebé inútil. És un dels primers models fabricats amb tecles i amb la connexió de clavilla, així puc canviar-lo d'endoll i d'habitació. Tot i estar més desballestat que res, encara fa servei. El fet és que les xerrades amb l'avi sempre són molt interessants. Quan li comento que algunes coses se m'escapen, em diu que en retrobar-nos ho veuré tot més clar. No ens veiem ara, no, però escric en un diari tot allò que, segons em diu, pot explicar. Són coses que ell ha vist o descobreix, sigui on sigui que s'està, un lloc imprecís. Saber on para és un misteri que em té vedat, i quan insisteixo que me'n parli, sempre diu que un dia ens retrobarem, però que de moment no me'n pot dir res. 

Si no fos per les visites de les meves nétes, amb noranta abrils que carretejo poc en sabria del món real, gràcies a elles i a l'avi visc al dia. Per cert, demà hauré d'encarregar a les nenes que em comprin una nova llibreta, la que tinc s'ha quedat sense pàgines. Per sort, avui la telefonada ha estat curta. Quan amb la formalitat de sempre m'ha desitjat bona nit, he penjat i encara he pogut escriure allò que m'ha encarregat; «Posa't al llit tranquil·lament. Mentre dormis vindré a cercar-te.»



Ferran d'Armengol
terrassa, Novembre 2015

diumenge, 11 d’octubre de 2015

VÍDUA NEGRA


Poques paraules avui, fa temps que no us penjo res. Sols dir-vos que aquest relat l'he recuperat de cinc línies escrites ja fa temps i que espero les vostres conclusions d'allò que ara llegireu. 

Dues copes - Fotografia: Ferran d'Armengol
 
Vídua negra

Al cor d'un barri humil, després de llargs glops de rom on els records jeuen volàtils al final del vidre brut que descansa sobre la tauleta, cap per amunt en un llit anònim, acaricia el coltell amagat sota el coixí entre els dits de la mà lliure, esperant un envit que l'ompli. Entre línies intueix que avui no el necessitarà i perduda entre petons assedegats i mans que juguen a temptejar i escodrinyar racons, ressorgeixen imatges nuvoloses on es repeteixen sensacions que la fan sentir-se impúdica per aquells contactes tan suggeridors com familiars. Quan emblanqueix els ulls per buscar inspiració, o plaer a la fi, només pot raonar que, dels núvols negres que l'aclaparen, brollen gotes de mandrosa sordidesa en solitàries places del cor, connectades per anfractuoses senderes a un cervell on els records lluiten per fugir i només aconsegueixen perdre's en viscosos i inútils intents relliscosos entre el llim, tornant al punt de partida. Els gemecs de plaer que ara omplen la nit, no són suficients per espantar els laments que, com un corc alimentant-se de la fusta, viuen en el seu cap, xiulant impertinents records impossibles, va dir el doctor, però desesperats en el seu quefer ordinari. Van passar els anys de divan a divan, en els quals mai no va buscar sentir-se innocent, ni va saber com posar en dubte el delicte d'un progenitor malalt. Ara lluita sola, tot i les tàctils mans d'un cos sense nom i acceptades en aquest llit, segueix lluitant per sortir a la superfície i comprendre si tot té una fi, però sap que viu en l'esperança d'un nedador ofegant-se davant d'un salvavides punxat. Busca una raó que la dugui al seny, i en el dubte sap que té poques sortides més enllà del seu intent de querella al passat que no desitja recordar, o si ho fa únicament per ofegar tantes imatges impúdiques, en copes plenes d'alcohol i nits de sexe sense més horitzó que tornar a veure el got ple. Quan en un instant d'oblit recobra el sentit de la vida, desitja oblidar-se de tot en una tarda de pluja obscura, de llàgrimes que esperen veure aquell punt de llum, del que tant ha sentit parlar, una llum al final d'un túnel mític. De moment s'acontenta amb tenir un bon orgasme, demà serà un altre dia, un altre home o una altra dona, tant li fa. Mentre hi hagi èxtasi clitoridi esbocinant el cor corcat, els dos seguiran vius, amb els seus pesats somnis incomplets per resoldre. Aquesta nit només clavarà les ungles a l'esquena ignorada, com un premi enfront del somni del plaer. I el de moment oblidat coltell, descansarà els malsons entre les molles, sota del capçal.
 
 
 
Ferran d'Armengol
Terrassa - Octubre 2015 (sobre una idea del 2009)
 
 

dimecres, 26 d’agost de 2015

HE CONEGUT A L'ALTRA ALÍCIA

Un relat interdimensional per encàrrec. La nostra realitat és tan segura com la veiem? Podem donar un cop de mà a altres realitats? L'encàrrec es va plantejar en la trobada literària mensual que s'ha començat a proposar en un bar de Gràcia, el Jamming-Lounge, per part d'un organitzador que es fa anomenar "Me gustan tus letras" i que està dirigit per l'Ignacio Borraz. Música, poemes i relats, una bona combinació. I tot amanit, en aquesta ocasió, pel David Castejon i la seva LLMRC. Lliga de Microrelatires Catalans.
I si no en sabeu res d'aquesta competició, ja aneu fent tard per apuntar-vos. Sols cal seguir l'enllaç.

Una imatge de l'altre costat


He conegut a l'altra Alícia

Tremolo, però calia fer-ho. Dibuixant-me la ratlla dels ulls davant el mirall, el fred reflex els ha aclucat mentre els meus segueixen ben oberts. Quan esbalaïda apago els llums, escolto una queixa ben nítida de l'altre costat. A la penombra, el dur i impertorbable mirall no reflecteix res. Torno a obrir els llums. Sóc jo mateixa, però l'espill em retorna una imatge implorant. Confosa, li demano què vol, però no respon, sols somica fent ullades enrere. Em fixo que té un blau en el pòmul, una ferida amb sang en el coll. S'escolten passes, de reüll albiro una ombra, em giro ràpida, no hi ha ningú al meu darrera. De l'altre costat ha desaparegut el meu reflex i entre el soroll de copejaments, puc escoltar amb nitidesa els esgarips d'ella. L'estan pegant. Corro fins la cuina, remeno el calaix dels coberts i agafo un punxó del gel. En tornar, l'ampla espatlla d'algú que m'hauria d'estar mirant domina l'espill. Respira amb força, sembla esgotat. Clavo el coltell en aquell ample coll i l'ombra cau bruscament, el mirall regalima sang de l'altre costat, jo estic seca. Ella recull l'arma i me la retorna neta. Acabem de pintar-nos la ratlla, jo, tremolant, ella amb somriure nerviós, i diria que agraït.


Ferran d'Armengol
Terrassa, agost 2015