Imprimeix en PDF

dimarts, 29 de maig de 2018

CALIUS PERDUTS


No sempre cal donar nom al poema, no sempre he volgut ser-ho, en dic pensaments, crits a l'aire que expulsen els pulmons, i els mots així queden, que els jutgi algú altre. Jo sols crido. Altra cosa no sé fer.
Sols dir arreveure, que et sigui dolç l'etern viatge.

Un poema amb imatge, de la mateixa nit del seu marxar



Calius perduts


Com si tot s’aturés de sobte, per un mot.
Així és el primer impacte, un llamp
la principal impressió.
I un calfred t’envaeix tot,
un aire gèlid t’aclapara.
Sanglotes immòbil.

Potser no feia sol, però...
enlloc ho recordaran.
Reflexos eteris s’enduran frisances
d’aires que no han volgut deixar-nos la mà.
Un estol d’ocells ens la revelaran, la planyívola
temuda franquesa de l’òbit,
surant per cels inabastables, als vius.




Ferran d'Armengol
Maig 2018 - Terrassa



Pel Jordi, i una mica pel Màrius també.

dissabte, 26 de maig de 2018

L'ESPERIT BOSCÀ

Aquesta és l'imatge d'un bosc, que malviu entre les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. Podria ser qualsevol altre, però és aquest el de la fotografia. Encara queda natura, lleugerament malmesa per la degradació de l'home. Encara hi ha arbreda i amb ella s'omple el bosc, travessat per un riu, el Brugent, curull gràcies a les darreres pluges que ens han visitat amb una certa insistència. Això ha omplert de vida i esperança als seus habitants. I jo em demano, qui vigila el bosc? Qui deixa tota aquella brossa que no es degradarà mai? He assolit que no quedés reflectida en cap imatge, la feina ha estat meva. Si fos per nosaltres, els humans, no en quedaria ni el riu. 
Caminant entre gorgues i senders vorejant un riu crescut, he sentit la presència de l'esperit boscà, malferit, reclamant justícia a les sordes oïdes dels vilatans. I poca cosa més poden fer els esperits boscans, com no sigui que un altaveu humà, finalment, els escolti i en transmeti el seu missatge.
Llegiu.

El Riu Brugent baixava ple i un esquirol saltava de branca en branca. Encara hi ha vida!



L’esperit boscà

Bon dia, llenyataires! 

Sé que no em veieu, però sabeu que habito dins l’ànima dels arbres del bosc. La vigilància que us faig no és en va. Observo com trieu aquells arbres que us inspira l’ànim de l’esperit boscà. No em féssiu enfadar, que no cal. Prou que sóc raonable.

Malgrat que no podeu veure’m, heu vingut altres anys i coneixeu les condicions, el ritual. De res serveix voler espantar-me, ni a mi, ni als meus boscans amics i amigues. Taleu allò que us he proposat, i deixeu en pau allò que ja sabeu. És llei vital que els grans deixin espai als menuts que volen créixer. I no viuré de dispenses, la vostra tasca és important, sou una baula pràctica per fer créixer la boscúria. I jo sóc la molsosa, la guaridora de l’arbreda, la que us vigila.

No us cal fer xivarri. Sols fer-me feliç.

Ferran d'Armengol
Maig 2018

dimecres, 25 d’abril de 2018

El fill del Pere, i la lloba


No tinc costum de fer parlar a les bèsties, però hi ha cops en que la justícia m'obliga a intervenir els meus pensaments i fer-los parlar, avui en boca d'una lloba.
Feu-ne la lectura que us sembli més adient, però sols n'hi ha una.

Torrent del Puig de les Àligues, camí de bosc de llops. Fotografia: Ferran d'Armengol



El fill del Pere, i la lloba

Estic encerclada i amb poques eixides possibles. M’heu estat encalçant tota la nit i estic cansada. No us entenc, jo sols he fet allò que l’instint m’ha dictat. No puc valorar que fos just o no, els menuts tenen gana, he vist una presa i he anat a cercar-la. Que fos el fill del Pere, el pastor del poble, no em feia ni més llàstima ni menys, i no crec que sigui important qui és la víctima. Tenim gana i llestos.
Justícia poètica, a la fi!
No entenc aquesta judicatura que obliga l’home a brandar armes contra la natura d’un ésser germà. Quantificar sols per una banda quina ha de ser la resposta davant d’una escomesa dels de la meva espècie a la vostra, no fa justa la mesura. He vist que tanqueu en gàbies a altres criatures, i les exposeu com si foren trofeus, o titelles de fira. I altres bèsties dòcils acaben a la taula dels vostres banquets, com aliment. Jo faig quelcom semblant, potser, però als meus no ens cal tancar-vos. Vosaltres volteu feliços i lliures, fins que ens trobem i aquell dia la llopada té fam.
No em sembla just.
En acabat, en el cul d’un congost per on no puc grimpar, us sento arribar. Sou tan sorollosos! Ja fa estona que he deixat anar pel camí aquell cos inert, aquell qui va ser el fill del pastor, l’àpat dels meus cadells, que tampoc no menjaran avui, ni jo ho faré mai més. No trigueu a tenir-me a tret d’escopeta, i no hi ha demora a escoltar-se la fresa sorda i seca d’un tir a curta distància. No és suficient proximitat per a poder defensar-me. En aquesta hora, m’heu vençut.
M’encomano als llobatons, quan sento el càlid regueró de sang escolar-se’m pit avall. Penjareu el meu cap en una paret a la vora d’una llar de foc? Que trist. Faig un últim udol, poc abans d’acabar dessagnada. La sentència s’ha dictat sense un judici equitatiu, i en un últim alè de consciència, em demano; aquesta és la vostra justícia?

(Podeu escoltar el relat en veu alta en aquest enllaç)


Ferran d'Armengol
Terrassa, desembre 2017 

Tot plegat m'ha dut a recordar una una cançó que vaig escoltar una nit de l'estiu passat, tot gaudint dels estels, al músic Roger Subirana, "the wolf song". 
Esper que us agradi.