Imprimeix en PDF

dissabte, 19 de gener de 2019

EL CONCILI FETILLER (PART I)


Avui sols un tros de relat, us convido a entrar en el món de l'espasa i la fetilleria nostrada. Sí, nostrada, perquè l'imaginari català té moltes bèsties per descobrir, i en aquest relat que us presento actuen els tamarros, la molsosa i d'altres esperits boscans menors. Una guerrera i un mag, també. I guaiteu aquesta portada tan ben parida que la Sílvia Armangué ens ha dibuixat. Però llegiu, llegiu.

El Quest del Concili Fetiller - Masmorres / il·lustració Sílvia Armangué

Ainhara de les Terres Úniques (fragment)

Ainhara recupera la consciència amb mal de cap i estirada en la foscúria més llardosa que mai no ha trepitjat. En obrir els ulls, gairebé no s’hi veu, i es demana com l’han dut fins a aquell cau. En alçar-se fent un vot fins a les reixes, nota que sols duu la cota de malla, li manquen la jaqueta i els pantalons, els para cops i els estris guerrers; l’espasa! Se sent nua. La humitat que percep la fa sentir fràgil, eixorca. Potser serà diferent quan pugui veure alguna cosa amb més nitidesa. Li cal acostumar-se a aquella foscor que unes torxes, insinuades per ombres llunyanes, no il·luminen.
Sobtadament sotmesa per una ràbia ignota, no entén com l’han engarjolat i, aferrada als barrots, lluita per entendre què ha passat aquesta última nit. Imagina que ha fet un pas en fals, com un dia devia fer el seu pare desaparegut misteriosament i a qui mai no oblidarà. Es deixa caure d’esquena a la porta barrada, i es dol per haver estat distreta.
L’última nit que recorda havia estat llarga, i molta l’aiguamel ardent ingerida. Els honors no sempre es paguen bé, i aquella gent humil havia liquidat amb escreix el deute, quan va haver caçat el lladregot que els arruïnava. Una feina senzilla. Els jocs es varen allargar i, sentint-se ben acollida pels vilatans, va beure en excés, fins a caure en una somnolència vital. Aquella era una feina que l’havia d’ajudar a oblidar tanta pèrdua recent, amb la mort de Gesta, l’amiga i companya, abatuda en una ratonera d’on Ainhara va sortir-ne prou airosa. L’amiga no.
Rere els barrots, els seus pensaments bullen, vol esbrinar quan va cometre l’error de confiar en aquesta gent que havia ajudat, ara que està prou palès que l’han venuda a alguna força hostil.
—Abaixa el nivell, noia.
S’alça i tensa la musculatura en escoltar una veu masculina potent i fonda. En la penombra intueix una figura alta i corpulenta. Cap barrot els separa, és manifest que comparteixen la mateixa  masmorra. Gràcies a una minsa escletxa que il·lumina escassament el lloc, va aclarint la visió i observa l’home, en silenci. Llargs cabells negres, barba espessa i ben cuidada que creixent amaga la nou del coll. Està dret sostenint un bastó al seu costat. La guerrera no entén què hi fa aquell home allí, i amb aquell pal. Sols pot ser un mag?...

I fins aquí us deixo llegir.
Si voleu seguir, us caldrà viatjar fins a "lektu" on també podreu llegir els altres nou relats que arrodoneixen les diferents visions de vuit escriptors actuals que toquen i renoven un tema clàssic en la fantasia anglosaxona, espasa i bruixeria, "dungeons and dragons" i d'altres temàtiques similars on solen sortir guerrers hiper musculats, guerreres de pitrera prominent i mags de barba blanca. Canviem-los el xip i portem-los a casa.

Ferran d'Armengol 
Terrassa- Gener 2019
Logo del Concili Fetiller / Il·lustració de Txell Ozcáriz


dilluns, 31 de desembre de 2018

LA BELLA OMBRA


No el llegiu aquesta nit, espereu a demà.
Un relat per tancar l'any, un inèdit de terror fantàstic, que preferireu llegir en obrir l'any.
Bon any 2019.


Reflex selènic en el vidre


La bella ombra

«Evita-li la mirada i marxarà.»
Com despertant d'un mal son, no vaig entendre l'avís. Recordar avui la conversa amb aquella amiga, aleshores un xic estranya, m’ha obert els ulls per fer-los tancar. Ella sempre va tenir fama de mística, va ser qui em va parlar del futur camí professional que m’esperava i qui em va demanar de no seguir-lo. Ara ho veig clar, ja que la tinc davant recordant-me aquella advertència.
«El món oníric és una altra dimensió de la nostra realitat i mentre dormim en transitem la seva tangibilitat. En la frontera de desvetllar-nos, alguns cops coincideixen els dos mons, aleshores recordem detalls que són com ombres del subconscient. Per a la nostra salut mental, és millor viure’ls per separat.»
He dedicat la vida a l'estudi genèric dels trastorns del son. L’experiència m’ha dotat d’un cert prestigi que m’ha dut a fer força conferències i signar un parell d’estudis que m’han editat amb èxit. En privat he fet recerca sobre el trànsit nocturn. Com i de quina manera es pot fer venir a la realitat que coneixem, els actors de la dimensió onírica. Sempre amb fracassos repetits, que m’haurien d’haver fet avorrir el tema. Però ho entenc com una distracció de la feina rutinària.
Fins fa dues nits.
Una ombra furtiva m'ha seguit a la foscor. Sóc conscient que m’evitava la mirada, si per casualitat l'he vista de cua d’ull. Quan la insistència i l’esperit de recerca m’ha dut victoriós a enfrontar-la, massa tard he entès que no hauria d’haver insistit i que també és tard per voler ignorar els resultats del meu estudi. Ara ja no puc evitar mirar-la, tot i sentir que m’absorbeix l’enteniment.
«Et vaig avisar que ho deixessis, oi que ho recordes? Sabíem quin seria el teu camí. Durant anys hem estat vigilant, mantenint-te al marge de la nostra realitat i deixant que estudiessis lluny de l’èxit. Però t’has fet veure massa a l’altre costat. No marxaré sense tu, he vingut per guiar-te en l’últim viatge a l’oníric. Resistir-se’ns és banal. Vols escollir?, que et tanquin per boig serà millor? Tanca els ulls i dorm. No pateixis, sols és un canvi d’estat, la vida no és tota carnal, t’agradarà ser una bella ombra, no hi pensis més.»
Em fa por adormir-me, sé que quan ho faci la rendició serà forçosa i sé que esdevindré com ella. Em reconec aterrit i no goso demanar què se’n farà del meu cos físic, però amb tot i el dubte, procuro evitar el pànic. De poc em servirà no voler tancar els ulls, l’esperit de la recerca m’hi obliga.



Ferran d'Armengol
Terrassa - desembre 2018


dilluns, 17 de desembre de 2018

Degotes en un estany

Una altra vegada més, un altre any més, la Marató ens ha reunit a uns quants autors (130 aquest any) per col·loborar en una tasca solidària. Tenint com a disparador d'inspiració una imatge, la meva era aquesta de sota; Degoteig, de la Montse Assens, hem participat amb unes poques paraules, ara poesia, ara un relat, per expresar sentiments a favor de la vida i a traves de les arts, imatges i paraules unides per una bona causa. Aquesta ha estat la meva participació.

"Degoteig" - Montse Assens
Tècnica: Acrílic sobre llenç
Web de l'artista: http://montseassens.blogspot.com/

Degotes en un estany

“Les desil·lusions et fan obrir els ulls i tancar el cor"
Marilyn Monroe
 “Hablaran de nosotras” de Sandra Barneda

Ets en la cruïlla d’una confusió, en l’erm errat on descobreixes que la incertesa és voler o no acceptar allò que et trobes sense un anhel voluntari, aclaparant-te en un espai, que no creies que et toqués ocupar. Aleshores caus en la precipitació d’actituds poc enraonades, que et duen a replantejar cada un dels teus actes, de les paraules que vas dir i que et dol tant recordar. Ensems, voldràs plorar els mots mai vocalitzats, aquells que mastegues entre dents, com imaginaris malnoms, sentiments d’inseguretat feixuga que vas defugir, per no saber fer-los anar llavis enllà, mancat de convicció. Bajanades! Com avui, ni el teu propi cor els va arribar a escoltar. Quan sospeses els projectes d’aquell esdevenir ple de vitalitat, entens que injustament l’han estroncat. Perceps l’ofec vital, sents que degotes en un estany de plata, isolat. I amb llàgrimes d’un neguit eteri, veus reflectir-se una vida erma, on milers de somnis mai no acabaran de néixer. O això creus. I et sents com aquelles perles líquides que leviten dins d’un got d’aigua tònica, no veus morir el gas enfora i no te’n saps avenir. Però retornes al món i t’adones que la vida era allò que passava per davant dels teus ulls. Creus entendre el mal que et corseca, i veus que cal lluitar com mai no ho has fet, per no perdre el combat abans d’hora. I en un instant etern de dubtes, no pots, o no saps com fer-ho per evitar que l’aiguaneix de l’existència s’aturi, en un regalim a contra temps. T’aferres a la vida, l’estimes. Obres els ulls cercant un cel inabastable, i veus com s’apropen les alenades que t’ajuden a respirar. Al voltant hi trobes les mans necessàries per alçar-te. No t’ofegaràs en mots callats, sols cal lluitar. Acceptes que t’ajudin a viure, que t’alcin fins a l’infinit. El cor et diu que més enllà, el degoteig de la vida és un riu que ningú pot aturar.
Ferran d’Armengol – Setembre 2018

Aquesta és la participació de l'Empar en aquest llibre solidari, una imatge genial.

"Incandescent" - Empar Sáez
Tècnica: Fotografia
Web de l'artista: http://enfilantfinestres.blogspot.com/

Portada del llibre solidari amb la Marató de TV3

dimecres, 24 d’octubre de 2018

VIRTUTS, VUIT ANYS D'UN PREMI


Aquest any en farà nou que un grapat d'amics es varen aplegar per crear un concurs de micro relats. Fa vuit anys, gairebé ningú sabia què era un microrelat, i ja eren uns quants, a casa nostra, que posaven en pràctica l'art de la concreció literària, gent com Sergi G. Oset, Jordi Masó, Joan Pinyol i ara també Edgar Cotes. Tots ells són hereus de grans escriptors com Calders, Pedrolo, Perucho... perquè tots ells havien escrit micro relats en els seus reculls de contes, i molta gent ni ho sabia.
Aquest passat 20 d'octubre del 2018 es varen lliurar els vuitens premis del Concurs ARC de micro relats, una aposta de dues amigues, la Sílvia Cantos i la Sílvia Romero, que hem anat engrandint. Aquest serà el novè curs, i esperem arribar al desè, i a l'onzè i més enllà. Però això, qui ho sap?
Ara us animo a llegir l'acta de la jornada, i un altre dia us transcriuré el pròleg, que he escrit jo.
És llarga potser, però paga la pena llegir-la.

Toni Arencon segon premi, Joana Luna tercer premi, E.Viladoms guanyadora del concurs i Rafael Mirabet creador de la portada del llibre.

Crònica del lliurament de guardons del VIII concurs ARC de microrelats

Són gairebé les sis del vespre i la sala polivalent de la biblioteca Esteve Paluzie de Barberà del Vallès, es va omplint. Després d’una intensa jornada on s’han impartit tallers de micro relats, xerrades sobre l’escriptura del conte, i on s’han fet presentacions de llibres i lectures dramatitzades de relats, després de tot això, sols falta trencar el secret del guanyador de la vuitena convocatòria del Concurs ARC de microrelats. 

Hi ha cares noves, i molt jovent, cosa que fa feliços als més veterans de l’associació. I també hi ha cares conegudes, amics que feia dies que no vèiem, i un d’ells és el Ramon Navarro, el RNBonet de la pàgina de relats. Un relataire de tota la vida a la plana de Relats en Català, i que encara està en actiu dins del fòrum, però també fent créixer el seu llegat poètic dins de la pàgina.

Laura Ropero i Montse Assens
A les sis en punt comença l’acte, la Montse Assens ens fa seure a tots i convida al president de l’ARC, el Ferran Planell, perquè ens dirigeixi algunes paraules de benvinguda. Així ho fa i sense gaires derivacions retòriques, li passa el testimoni al nostre conductor de capçalera, el Toni Arencon.



D’entrada, el Toni fa una breu presentació del llibre ajudat amb la lectura de detallats apunts del pròleg. Comenta i ens presenta al guanyador del concurs de portades, l’únic secret poc amagat, ja que la votació per triar la portada entre els membres de la junta feia que el seu nom ja fos conegut per uns quants.

Comença l’acte amb l’entrega de guardons als autors que cada mes han estat triats, un total de vint-i-sis autors. La Laura Ropero, la secretària de l’ARC, els va cridant i la Montse fa les entregues. Si cal algun petó extra, la Laura se suma a la foto. Dels autors premiats finalistes hi són la majoria, i van desfilant pel faristol a recollir els seus llibres de regal i els diplomes.
El moment emotiu l’ha proporcionat qui ens ha vingut de Sueca per estar entre nosaltres, el Ramon Navarro Bonet. 



Continua la festa i segueix la Laura llegint noms. Ara es fa entrega dels diplomes als finalistes del concurs d’il·lustradors, fet que dóna pas al lliurament del guardó que acredita a Rafael Mirabet com a  guanyador del concurs de portades. L’autor ens explica com va pensar que la seva fotografia podria ser la imatge d’una de les virtuts, la força, i que ha acabat sent la coberta. I tot lliga, ja que aquesta imatge són les politges que sustenten les barques de salvament d’un vaixell on ell havia fet un creuer. El varen captivar els colors, ens comenta. I aquestes barques van a la coberta del vaixell, i han acabat sent la coberta d’un llibre, i com deia; tot lliga. L’autor ens ha lliurat una imatge fotogràfica emmarcada i signada. La Montse Assens ha comentat que presidiria un lloc principal a la seu de l’Associació.


Rafael Mirabet, creador de la portada
Seguint amb el programa, el següent pas és entregar els guardons especials als relataires que han assolit més nominacions mensuals, que aquest any han estat quatre ex-aequo, cosa poc freqüent. Són en Joan Gausachs, Celestí Casòliva, Jordi Masó, i Lluís Servé. Els tres primers estan presents, en Lluís no pot assistir per motius laborals, cosa que ja sabem per altres anys. Els tres autors ens llegeixen, en el mateix ordre que els ha anomenat la Laura, un dels seus relats finalistes.
 
Jordi Masó, Celestí Casòliva i Joan Gausachs
Arribats a aquest punt, sols ens falta l’últim pas. Un cop més la Laura ens llegeix, aquest cop és l’acta lliurada pels membres del jurat, i fa lectura, un per un per i en ordre invers, dels tres finalistes. Primer crida a la Joana Luna, tercera classificada amb el relat “Postguerra” i ens el llegeix. Després i en segon lloc crida al Toni Arencon, que llegeix el seu relat “Indoles, escatols i sulfhídrics”. I arriba el moment culminant, sols queda una persona que no ha recollit cap guardó, i és l’Enriqueta Hernández, també coneguda amb el nom de ploma E.Viladoms. És ella qui, amb el relat “La sega”, obté el VIII premi del Concurs ARC de microrelats. Ella fa que no s’ho creu, però no queda ningú més, has de ser tu! Recull el guardó i ens llegeix el seu relat amb lenta i ponderada parsimònia, com demana la història que amaga.

E.Viladoms (Enriqueta Hernández) anant a recollir el primer premi del concurs

Es disparen les obligades fotografies dels quatre guanyadors de la nit, i encara abans d’acabar, es donen uns petits obsequis d’agraïment, un detall, a alguns dels associats que han col·laborat d’una manera lúdica i desinteressada en l’organització del concurs i en les diverses tasques que cal realitzar. El Toni Llena i el Nicolau Poncell, són els primers a sortir, un altre cop l’Enriqueta, i per finalitzar a Ramon Navarro amb l’afegitó de tots aquests anys de complicitats relataires.

Nicolau Poncell i Toni Llena recollint els regals de l'Associació

Bé, m’oblidava de l’autor del pròleg, ni l’he esmentat però és el mateix que ha escrit aquesta crònica, i que també ha rebut en el seu moment, l’obsequi d’un exemplar del llibre.
Acaba la festa amb les fotos de família de rigor, on tots els qui han volgut sortir s’han col·locat davant les càmeres de fotografiar per deixar-ne un record en colors. No hi són tots, però tots hi sou (hi som), d’alguna manera.
Tancant la festa, s’anuncia que ara donem pas al IX Concurs ARC de microrelats, que sota l’epígraf de “Les Arts”, comença el proper primer de novembre.
El número nou, que no és poca cosa, i és on us espero llegir a tots!

Fotografia de família

 Si voleu veure més fotografies, aneu fins a aquest enllaç

I aquí la portada... que me n'oblidava!! 



Ferran d’Armengol

Terrassa, dilluns 22 d’octubre de 2018

dimecres, 1 d’agost de 2018

Enfront ca la Marina


Un poema per obrir l'agost, que menys que dins d'un bany al capvespre.


Enfront ca la Marina / Platja del far de Sant Cristòfol - Vilanova i la Geltrú

Enfront ca la Marina,
poca estona més tard serà fosc,
i el mar encalmat
llepa l'arena humida.
Xirois ens endinsem
a fer un últim bany
que finirà el jorn.
Entre amistats properes,
fruint amb la jovenívola complaença
que dona l'experiència dels anys,
un mos de la vida.
Si vols gaudir de la mar,
en els dies de forta canícula,
espera la nit.
I fes-ho dins l'aigua.

1/8/2018


Ferran d'Armengol, imatge i poesia
Vilanova i la Geltrú, Juliol-Agost 2018

Per a la gent de Reversos

dimarts, 29 de maig de 2018

CALIUS PERDUTS


No sempre cal donar nom al poema, no sempre he volgut ser-ho, en dic pensaments, crits a l'aire que expulsen els pulmons, i els mots així queden, que els jutgi algú altre. Jo sols crido. Altra cosa no sé fer.
Sols dir arreveure, que et sigui dolç l'etern viatge.

Un poema amb imatge, de la mateixa nit del seu marxar



Calius perduts


Com si tot s’aturés de sobte, per un mot.
Així és el primer impacte, un llamp
la principal impressió.
I un calfred t’envaeix tot,
un aire gèlid t’aclapara.
Sanglotes immòbil.

Potser no feia sol, però...
enlloc ho recordaran.
Reflexos eteris s’enduran frisances
d’aires que no han volgut deixar-nos la mà.
Un estol d’ocells ens la revelaran, la planyívola
temuda franquesa de l’òbit,
surant per cels inabastables, als vius.




Ferran d'Armengol
Maig 2018 - Terrassa



Pel Jordi, i una mica pel Màrius també.