Imprimeix en PDF

dilluns, 16 d’abril de 2018

SANT JORDI, UN ALTRE ANY

Tornem a ser-hi, un any més, a la data festívola del llibre i la rosa. Un altre any, i un altre Sant Jordi.

Aquest cop tinc un solitari relat en un llibre de monstres, espanta-criatures nostrades extretes de la mitologia catalana; marracos, homes de neu, brívies, crespells, pesantes o el tamarro, fins a deu maneres diferents de fer-nos por.


El meu relat és "La cacera del tamarro", un esperit boscà que no està gaire ben definit i que s'amaga per comarques pirinenques de Lleida, principalment per la Noguera o els Pallars. Alguns l'han definit com una mustela, una llúdriga dels rius, un animal que om diria és inofensiva, i amb qui solen fer quintades als més babaus de la comarca. Però no us en parlaré del meu relat. Ara no.

Ara toca dir-vos on em podreu trobar aquest Sant Jordi, que com ja va sent costum, voltaré per Barcelona, així que si algú em vol trobar, aquí us deixo els meus horaris.

De 9 a 12 hores 
Parada de l'ARC (Associació de Relataires en Català) 
Rambla de Catalunya 6

De 13 a 14 hores 
Llibreria "La Font de Mimir" 
Carrer de Costa i Cuxart, 5 BCN
Barri de Torre Llobeta i Vilapicina 

De 16 a 17 hores
Llibreria "Gigamesh
Carrer de Bailen, 8 BCN 
Eixample - Arc de Triomf 

De 17 a 19 hores
Parada CHRONOS, amb Hermenaute / OrcinyPress / EdicionsSECC i Llibreria Chronos
Passeig de Sant Joan, 1 
Eixample - Arc de Triomf


Imatge publicitària de la parada de Chronos


Si tot va bé, com ha de ser, a última hora miraré d'estar una estona, un altre cop, a la parada dels relataires, amb la gent de l'ARC, on he començat la jornada.

I si no ens podem veure, per mil raons que poden passar, gaudiu d'una jornada meravellosa, entre llibres i flors!

Us deixo amb la portada del llibre antologia de relats, el "Monstruari"  d'Edicions SECC.



Ferran d'Armengol
Terrassa, abril 2018 / Sant Jordi

dimarts, 27 de febrer de 2018

LES GOLFES DE CA L'ÀVIA

Intentaré, aquest any, penjar cada més un relat que em faci peça. Sempre m'han agradat els balancins, o gronxadors. Diria que a casa en teníem un, ja fa molts anys, una mica trencat potser, que feia servir l'àvia. I d'aquestes golfes de la memòria, he tret aquest relat.
Per tancar febrer, aquest relat costumista d'un final de cicle vital i un balancí, o gronxador, que tot ho veu, que tot ho viu.
Espero que us agradi.

El balancí de les golfes / Fotografia i retocs Ferran d'Armengol



Les golfes de ca l’àvia


Sempre m’havia fet impressió pujar aquell tram estret de les escales. Estava pintat de blanc, però els anys de deixadesa no mostraven ja el color original. Una pàtina crua impregnava les parets, i la minsa barana de fusta no oferia cap seguretat, si t’hi agafaves. I per si no fos prou poc agradós el seu accés, l’alçada dels graons era excessiva, en comparació amb els altres trams d’escala que tenia la resta del casalot.

Una porta negra, tancada i barrada, et convidava, en última instància, a tornar enrere, malgrat que hagueres arribat tan lluny. Però el desànim no era cap eina perquè una ment inquieta pogués comprendre’n el sentit. Amb la mà en el pany de la porta, vaig sentir un aire fresc llepant-me els peus mig descalços. Sols duia les xancletes d’anar a la piscina, i el pantaló curt que no arribava als genolls.

Va grinyolar la porta, que no havia mostrat cap resistència a ser oberta de bat a bat. No sabia què m’esperava, però em va sorprendre que cap impediment barrés l’accés a aquell món amagat. Enllà de les alçades del casalot vell del poble dels avis, on passava els estius d’aleshores feia sis anys, tants, que ni recordava els primers dies de descobertes, a la granja farcida d’animals que sols veia en aquell poble. Era el primer cop que anava tan lluny sense vigilància dels inseparables progenitors, ni dels avis o germans més grans. Tots plegats una colla de xafa-guitarres, sense ni el més mínim instint de descoberta.

El grinyol devia haver cridat l’atenció de l’àvia, ja que encara no havia fet tres passes dins d’aquella cambra ventilada i fosca, que ja la tenia trepitjant-me els talons.

L’àvia era tot amor. Va treure un llençol de sobre d’una engronsadora de vímet i fusta, la paraula me la va dir ella, jo no coneixia aquella cadira de potes allargades i corbades que et feien anar endavant i enrere quan t’hi asseies.

Va seure ella i va agafar-me per posar-me sobre de les cames, ens vàrem gronxar una estona mentre em cantava una cançó, i així ens vàrem quedar, fins que ella es va aturar.

Varen passar uns minuts, en els que jo em vaig adormir, recolzant-me en el seu pit. I va ser la meva mare qui em va despertar i va recollir-me en braços, tot demanant-me què fèiem allí els dos sols. Va mirar-se l’àvia, no li va respondre, seguia adormida.

Vaig veure que la mare deixava anar una llàgrima i vaig notar que m’estrenyia amb més força. Aquell va ser l’últim cop que vaig escoltar la veu de l’àvia.

I vuitanta estius després, avui, he pujat un cop més a les golfes. Feia dies que no hi venia. Fa temps que vaig deixar de pujar al meu arranjat estudi de treball, ja no té res a veure amb aquell lloc ombrívol. Els anys em varen obligar a posar-hi un petit ascensor, l’edat no perdona. M’he assegut en l’engronsador i he deixat badar els ulls finestra enllà. Mai no l’he volgut llençar, aquest vell seient, i tot gronxant-me, he acabat aclucant els ulls. No visc sol, però no tinc néts a qui cantussejar res, i tant se val ara com he viscut. L’important és que ben aviat tornaré a escoltar a l’àvia.

Ferran d'Armengol
Terrassa, febrer 2018 

En aquest enllaç hi trobaràs tots els altres relats del repte de la pàgina de relats en català


divendres, 5 de gener de 2018

I, ARRIBA TARD, LA VIDA


Propòsits els justos i de moment seguir observant la vida, que prou ens fascina, i ens fa encongir el cor. Sé que vosaltres també la veieu, la mateixa lluna, la que a tots ens fascina, i si no ho és així... què fas mirant-la com un estaquirot? 
Sols cal imaginar (saber) que més enllà de la finestra, els barrots no hi són.
Matinada del 3 de gener. Fotografia; Ferran d'Armengol

Bonica de gener
potser ningú et va saber dir
que la teva llum ens guia.
Gran i brillant et mostres
una matinada de gener, i,
ens obres l'any, però també el dia.

Estel de la nit
t'acotxes de matinada
quan el sol, a la creu Arriba.

Potser ningú et va saber dir
que tanta llum reflectida
és l'enveja dels porucs, i,
o dels cucs,
que s'arrosseguen cada dia
per camins que no saben definir.

Lluna bonica i gran, brillant
d'una matinada fresca de gener,
pels llunàtics és, que t'amagues més Tard.

Potser t'ho diré un vespre
quan m'acotxis
entre somnis revoltats
d'una humanitat tan banal
que no sap com menar-se, sola.
Sols sap trepitjar a ulls clucs, la vida.

Potser que algú ens ho digui un dia,
que no som eterns, i,
que ens cal viure-la, La vida.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2018

Lluna plena de gener. Fotografia Ferran d'Armengol

dissabte, 23 de desembre de 2017

#RELATSNEGRES del CC i BIBLIOTECA La BÒBILA

Aquest microrelat va ser el segon que vaig enviar al concurs de microrelats negres del Centre Cultural La Bòbila, i ha estat seleccionat com guanyador del VIIIè concurs de micro-relats negres. Un altre micro al sarró!



I tot seguit penjo la resta de micros, algun no el vaig penjar al Twitter, per ser una versió del publicat, però m'agrada que en quedi constància.



Herència familiar
#relatsnegres Primer va disparar, després va preguntar. I als vint-i-cinc anys el fill se'ls feia policia.

La llei de l'embut o El sicari babau
#relatsnegres Era tan innocent, que li carregaren el mort.

Descontrol de trombòcits
#relatsnegres L’excitació del crim li provoca hemorràgies que sol controlar. Ja és mala sort que en aquell bassal hi trobessin una gota seva

Assassí en sèrie
#relatsnegres Sempre feu tard, ni quan m’enxampareu arribareu d’hora. Serà quan ja no gaudeixi fent-vos patir. Tard per a qui ja no respira

El dubte decisiu (no concursa)
#relatsnegres El bon cor m’ha traït, senyoria. Però si arribo a saber que la bèstia em delataria, també l’hauria cremat, al gos de l’indigent

El dubte decisiu II
#relatsnegres Jo mateix m’he traït, senyoria. Però si arribo a saber que la bèstia em delataria, també l’hauria cremat, al gos de l’indigent

I ara què?
#relatsnegres No respira, no sé com he pogut donar-li tant fort? Haurà ensopegat! maleïda cantonada! Ara què en faig del mata-rates?


I fins aquí els micro relats, aviat us comentaré quins llibres cauran...

Ferran d'Armengol
Desembre 2017


I aquí ho tenim!!!
 

I el premi en si és aquest
Uns dies més tard de tot plegat, m'arriba via missatger un paquet amb la dotació física del premi. Moltes gràcies a la CC la Bòbila!

Ferran d'Armengol, Terrassa, 
de desembre 2017 a febrer 2018