Imprimeix en PDF

diumenge, 4 de juliol de 2010

SOLITUDS

Solituds




Fa dos dies que va marxar, i ara camino soliu pels carrers del barri vell en aquest matí de pluja suau. Últimes hores d’un temporal que sembla haver captat el neguit que em corseca; el primer dia d’una trista vida en solitari. Ella era un món ple de curiositat, encarant l’amor com un joc, estimant-nos i sabent-nos estimats. Vull creure que sempre hem viscut feliços.
Érem dos cadells quan ens varem comprometre, uns adolescents que jugaven a ser adults, i que varen tenir dues filles quan encara no eren res més que dos projectes de persona. Tants cops m’he demanat, aquestes últimes hores, quina havia estat l’estranya raó que ens ha unit tants anys. Rèiem entre nosaltres, quan els amics ens parlaven de la rutina de l’amor; no ho enteníem. Sempre havíem dit que sabríem viure separats, però que per això mateix, no podíem viure lluny l’un de l’altre.
I ara, trepitjant tolls pels carrers estrets i bruts d’aquesta gran ciutat, d’aquest barri vell, me n’adono que sense ella, estic certament sol. No poso cap fita als passos, observo encuriosit la paral·lela forma del destí que he emprès. Mai li havíem marcat cap rumb a la vida. La nostra experiència la conduíem com ho faríem en la travessia d’un vaixell expert, navegant per un mar tranquil; el timoner era ella i l’horitzó el seguíem plegats cada capvespre, vivint cada ocàs com un únic espectacle meravellós que la natura ens regala. Dirigit per aquests pensaments del vaixell errant, m’he topat amb l’ombra de l’estàtua de Colom i he marxat fins la passarel·la que em mena allí on l’oci és una festa, ara l’espai és tot buit, un no lloc desolat en mig del port, un altre desert no vital aquest, però envoltat d’aigua també. Les passes erràtiques d’un caminar isolat em duen de cap a la Barceloneta, m’aturo en una xurreria que recordo de quan era jove, m’enduc dos-cents grams amb sucre i una mica més enllà compro el diari. El vagareig em condueix fins la platja, que imaginava buida, com el territori estèril d’un hivern que va morint dia a dia. Però quan hi arribo em sorprenc, hi ha força gent per l’hora, encara no són les vuit. Corrent a pas lleuger fins les dutxes d’aigua freda hi arriba un home gran, de pell arrugada pel sol; sortia de l’aigua i se’l veu feliç. Passo pel seu costat, em somriu i em saluda. —Fes un bany, jove! —em convida, i em fa gràcia que em digui jove. Li somric, però no bado boca. Faig algunes passes més i m’assec sota un grup de palmeres, des d’allí observo el mar i escolto el seu cant, la seva remor esmorteïda, constant, i em retorna el seu record, amarg i gustós, ple d’històries mai explicades, com secrets d’alcova. Sé que no tornarà, i tot el pes de la gran ciutat se’m fa feixuc, si no fos pel mar... què hi faig aquí?
Escolto passes que trepitgen la sorra i s’atansen al reducte de les palmeres. Una dona s’asseu al meu costat en silenci, em premi un genoll, i resta callada. Em demano com m’ha trobat, però veig que és evident que m’ha estat seguint des de casa. Li ofereixo el diari, que defuig, i li passo la bossa dels xurros, encara en queda algun i n’agafa. Sense ni mirar-la, li reconec el posat en la callada companyia, és la meva filla gran, no m’ha calgut mirar-li als ulls, no vull mostrar-li la vermellor dels meus.
Estenc el diari, a la portada hi ha una foto, no gaire gran, de la seva mare. En el peu d’imatge comenten que encara no li han trobat el cos, però no trigaran. Tots sabem que poden passar mesos. Cerco a les pàgines de l’interior, parlen del tràgic accident del catamarà de l’escola de vela, i de la desaparició dels dos cossos que hi navegaven. Ells no ho diuen, però no va ser cap accident, era una monitora experta, ella sabia que hi havia avís de temporal, ningú no hauria d’haver sortit. L’altre persona, encara no saben qui és.
Nosaltres sí.
—Ella t’estimava pare, ho saps,— em diu la dolça veu que em fa companyia, mentre reposa el cap a la meva espatlla. Té el mateix posat que la mare, li puc reconèixer de quan en tenia vint-i-cinc, com ara ella. Em demana que marxi amb ells al poble, la família m’està esperant, els meus nets... que allí també hi ha mar, que el tindré més a la vora, i m’hi podré estar tanta estona com el meu cos necessiti.
Pacient, espera una resposta. El cap encara reposa a la meva espatlla, observant-me de reüll, en silenci.
La feixuga ombra de la metròpoli m’ha colpit, l’estúpida ceguesa m’ha amagat la realitat. He fet via tants anys amb la Selma al costat, fent-me companyia, en tot moment, sempre dolça. L’afamat artista plàstic, creador de vitals realitats mortes, no parava esment en els desitjos de la companya, anhels que havia oblidat, aparcat, per centrar-me millor en el destí que jo volia per a mi, sense pensar què era el que ella volia. El seu amor era el meu bàlsam.

Ens hem aixecat, lents, primer la filla, alta i esvelta, com si fos l’espill real d’un passat que em va enamorar. Ara sí que li he mirat els ulls, també rogencs com els meus; —Era la mare,— li he dit, i de fet, m’ho estava dient a mi mateix. Ens hem mirat i ens ho hem repetit un cop més sense obrir la boca. —Saps com t’estimava —em diu la meva filla—, malgrat la seva... volia dir traïció... però no, ella no podria haver viscut amb aquella culpa, el remordiment l’hauria perseguit... ho va començar com una experiència, i ell en va voler més...— No la deixo continuar, li poso un dit alçat, altiu, davant dels llavis.
Retinc a la memòria les últimes hores d’aquell vespre que amenaçava pluja, abans del postrem adéu. Aquella nit viurà desada dins del meu cor, no em cal compartir-la amb ningú, sols nosaltres sabíem de la nostra veritat i vivíem amb ella en plenitud.
L’espurna d’un somriure s’ha desvetllat en els nostres llavis ferms. No serà un final, serà un recomençar. Des que la Selma va entrar a la meva vida, tots els dies han estat sempre un inici, avui no serà diferent, ella mai no ho hauria volgut. Abraço la filla, la vull sentir, carn de la meva carn, la sang que compartim ens apropa. Li atanso els llavis a l’orella, li xiuxiuejo que tornaré al poble. Ara, la ciutat està buida per a mi. Ara, quan la persona que hi falta, la fa més solitària que mai.

Imatge i relat de Ferran d'Armengol (cc)