Imprimeix en PDF

dilluns, 23 de setembre de 2013

#03SE - Hastags literaris amb Salvador Espriu (diversos autors)

Seguim amb la literatura twitera/piuladora, o com diu l'Hugo; "Twitteratura".

Lluna plena - Fotografia: Ferran d'Armengol
Aquest cop ens hem inspirat, per començar el relat, en una frase del nostrat poeta i pensador, Salvador Espriu, que com tots ja sabeu, enguany estem recordant el seu naixement centenari. 
En aquesta ocasió hem ampliat el nombre de participants i hem modificat algunes de les normes de treball, en el bloc de l'Edgar ho explica millor ell mateix.

Aquests noms que tot seguit podeu llegir i si hi cliqueu a sobre també adreçar-vos al seu twiter, són els autors de les diferents piulades fetes en aquesta marató de Setembre.

Glòria Tudela Galbis

No tots ho publiquen en el seu bloc, així que si voleu veure les seves visions del relat i de la experiència, us trameto al seu compte de twiter.

Com els noms els he manllevat del bloc de l'Edgar surten en colors, si aneu al seu bloc, entendreu el motiu dels colors.

I tot seguit, passem a llegir aquesta aventura Space-Opera-Fantàstica amb vilans i guerrers siderals que juguen a ser alguna cosa més que simples peces d'un trencaclosques. 


#03SE

On anirà l'home? 
O bé migrarà en massa a l'espai exterior
 o bé per instint de supervivència, procurarà destruir el seu veí.

S. ESPRIU 


L'Adolf recordà aquella cita d'Espriu mentre contemplava la Terra des de la finestra del transbordador. Hi anava per primer cop. El primer objectiu ja l'havia assolit. Era un patir constant, una mena de rosec a l'estómac, que connectava pensament i entranyes. Observar el planeta li féu recordar les lliçons d'història de les invasions dels keplerians i els seus opressors, els pterencs. Ser un híbrid d'humà-keplerià havia apartat als seus de les fonts del coneixement galàctic. Ara, les coses havien canviat força. L'Adolf finalment va arribar a la terra. La seva missió era establir contacte amb els éssers humans, així ho va fer.

La seva missió també era informar a les tropes terrestres del reagrupament de l'exèrcit pterenc. Aquesta vegada els humans tenien bons aliats. Va aprofitar la seva estada a la Terra per veure una pel·lícula. Va decidir veure "Crepuscle" per riure una estona. No hagués pensat mai que s'enamoraria del protagonista. Desconeixia si encara estava viu, però decidí que l'havia de conèixer.

I va començar a buscar-lo pel ciberespai, primer, en un planeta desconegut. Volia veure tots els seus possibles rostres. Missió iniciada sense resultats. Després va recórrer a la solució més fàcil: la Viquipèdia. I descobrí que estava mort. Havia de trobar el DeLorean. El DeLorean sortia en una pel·lícula antiga, hauria d'anar a la filmoteca. La idea era ficar-se dins del film i endur-se el vehicle.

Així que decidit s’hi dirigí. "Com ho faria?", va pensar. En arribar a la projecció, buscà dins la bossa i va treure un tub fet de miralls per dins i per fora, semblava un calidoscopi, però amb uns lents com els prismàtics per apropar o allunyar coses. Un cop dintre la sala de projecció, havia de seleccionar un objecte amb allò, però mai un ésser viu. Les conseqüències, deien, podien ser terribles. Mai havia destacat per la seva perícia. Al pitjar el botó va pensar en “Crepuscle” i ja tenia al davant el cadàver de R. Pattinson i esperava veure al Delorean en la primera escena, però amb els nervis havia tocat a un no mort, i en aquell tema, el manual era clar.
Mort o viu, Pattinson resultava un cadàver d'allò més atractiu, tant si eres un home com si eres una dona. Tancà els ulls i reflexionà.
L’antany ídol d’adolescents i vampir torturat, ara era un zombi bastant penós, repetia com una cantarella: “Klattu, barada, nikto”. l’Adolf es va estranyar, aquella frase era en la seva llengua nadiua i de sobte va recordar la seva missió primitiva, salvar la Terra! Però abans calia fer alguna cosa per aquella desferra a la que havia admirat. Va sospesar el tub de miralls encarant a Pattinson. El podia guardar en carboncle. Les estrelles seran un lloc més adequat pel blanquinós espècimen i faria un favor a la terra.
                                                     
Hadych, el bàrman sideral de l'asteroide Gamma 456, poc es pensava que es trobaria en el punt neutral de la guerra humans versus Pterencs. Aquell estat de guerra era dolent per al negoci i el trànsit de naus ja havia començat a disminuir. No volia haver de tancar. Llavors va arribar la primera onada de desplaçats. Primer, tan sols unes poques naus, després centenars. Els oblidats de la guerra. Aquells que acabaven d'arribar podien canviar-ho tot. Però van decidir fer una parada tècnica per revisar les naus. Mentre els tècnics les revisaven, un grupet de pseudo revolucionaris es varen agrupar. El que deien i feien podia ser perillós! Però allò que semblava més evident era la seva desconnexió total entre diverses faccions. Els calia un lideratge, una ment brillant. Adolf aterrà al seu planeta natal Kepler, i observà els seus bells paisatges amb melangia. Potser seria l'última vegada que els veuria. Llavors va recordar una vella melodia i començà a xiular. Allò va aturar el temps. Amb la música dirigiria les faccions a l'objectiu i com un flautista d’Amelin s'alçà redemptor.
Sols una persona no l'escoltava.
Una noia el mirava als ulls, sabia que era perillós. Adolf seguia xiulant, més fluix, va allargar la mà a la noia, li era familiar. Volia que pugés on estava ell.
—Si anem junts, podrem.
—No anirem junts, —li digué ella. —Ja no recordes res, oi,? Ha passat molt temps, però el mal que ens vàreu fer tu i els teus, segueix viu.
Alguna cosa es va trencar dins l’Adolf. Ferotges imatges de por i destrucció el fuetejaren fins visualitzar la destrucció de mil móns. Era veritat el que deia aquella noia? Havia estat ell el culpable de tot allò? Era la seva guia; la gent el seguia amb una xenofòbia imparable, no ho pretenia, però era el seu símbol. La por ens fa perillosos. Aquell sentiment, altra vegada, entre els budells i la ment, aquella sensació de mareig, que ja no sabia si era por o tristor, tornà la por.
Llavors, se n'adonà. Temia seguir aquell camí. Temia convertir-se en un monstre, com el seu homònim. Ell no era pas un genocida, i amb un sobtat dolor indescriptible en els seus globus oculars, astorat, va sentir rodolar les primeres llàgrimes de la seva vida. Llàgrimes que li van oferir una sensació dolça, que ja no recordava, en entrar contacte amb els seus llavis.
—Només tu, l'última supervivent del teu poble tens capacitat per perdonar-me. Ara ho sé. Parla! Què cal que faci? —va suplicar l’Adolf.
—Prou de matances! oblida les invasions per colonitzar altres móns, tu i els teus no sou millors que els altres... No més guerres.
La hijad havia començat, un canvi radical, un futur, que passava per la violència i el terror.
L’Adolf sabia que ja no tenia aturador. A les tropes dels pterencs s'hi unien un exèrcit d'esbudelladors que abordaven les naus massacrant la tripulació. Eren escorredissos.
L'Adolf es trobava entre l'espasa i la paret. La noia li demanava una treva indefinida i els altres només pensaven en atacs violents... Va tenir una visió. Seria eina de pau i martell salomònic. Santó i cabdill militar. La història el recordaria com un monstre voraç. Així que va començar la matança, primer havia de matar aquella noia, sinó no podria continuar així que va decidir que, a més ho faria davant de tothom, per començar a donar exemple, per deixar clar qui era i què volia. La hijad necessitava tenir els seus màrtirs, els seus herois i vilans: els fonaments d’un Reich mil·lenari interestel·lar.
Però la noia el mirava fixament, l'Adolf no era aigua clara. Un calfred li va posar els pèls de punta i aleshores es transformà en allò que mai no hauria esperat ell. Un ésser diferent a la feblesa d'una noia humana, que ara li cridava mots inintel·ligibles, provocadors.
Adolf va parar un moment. El seu cervell processava la informació a una velocitat demencial.
—NO! JO NO SÓC COM ELL! —cridà.
Pels seguidors era l'heretgia, pels visionaris era l'escollida. Pel metge era el futur: gens pterencs, esbudelladors i humans. La confusió es propagà arreu. Per una banda un híbrid keplerià-humà i per l'altra un pterenc-esbudellador-humà. Llavors passà l'inesperat. Ella va iniciar un somriure i ell l'acollí dins d'una abraçada. Havia reconegut aquells crits i planys, eren com un cant d'enyor humà i abraçat a ella, olorant-li els cabells, pensà en que no hi hauria un futur, fos quin fos, sense ella.
Però un esbudellador decidí acabar amb aquella heretgia i disparà. La multitud va veure com un d’ells queia a terra.
—Qui només entén de punició només usa la violència, —diu una veu, —volem votar la fi de la guerra, —digué entre sang i plors la figura.
Es va fer el silenci. L'esbudellador els assenyalà, incitant la multitud a acabar amb ells. En girar-se de nou, però, un sobtat cop de puny el pegà acompanyant-lo al terra. En girar-se descobrí un híbrid, aquest cop keplerià-pterenc. Era el tercer, però no l'últim, una cort d'híbrids escortaven als tres primers. La noia s'alçà, no l'havia tocat de ple.
—Com em dic Sonja que tu i els teus esteu condemnats a seguir habitant aquest món arrossegant-vos com els gossos o col·laborant amb nosaltres, els híbrids, heu d'escollir.
Sonja se'ls mirà, a l'espera, observant aquelles cares idèntiques, que ni pestanyejaven.
—I bé, què heu decidit? —preguntà.
Tot d’una, el dia es va fer nit. L’eclipsi va arribar, portador de negres noves. El Senyor del Temps, guardià de l’Univers, observava. "Em pregunto si hauré d'intervenir o ho resoldran tots sols. Començo a tenir gana", s'impacientà a la porta de la Tardis.
La senyora del temps s’impacientava. —Deixa el coi de joc de rol, que la paella es refreda i els nens només pensen en esclafar mons!
—Què vols dir? —digué el Senyor del Temps enfurismat.
—Ni més ni menys que el que t'acabo de dir —féu ella.
S'ha acabat! El senyor del temps abandonà el joc, resignat.
No sabia que se l'havia deixat obert. Els esdeveniments es succeirien per si sols.
Adolf i Sonja es tenien de les mans amb força, els dos pressentiren una incerta angoixa, com si algú superior els hauria abandonat. L'exèrcit dels pterencs atacà simultàniament el planeta Terra i Kepler sense compassió. Els híbrids no hi tenien res a fer. Els morts s’amuntegaven i els ferits s'ofegaven sota el pes de cossos esbudellats. Un riu vermell cobria els dos planetes. No podies evitar qüestionar-te davant aquella visió si calien tants sacrificis sense sentit. La fredor i la desesperança inundaven l’escena i la flaire cada cop era més intens. Tot semblava acabat.
Sonja i l’Adolf entraren a la “Police box” acompanyats del Senyor del Temps.
—Fills meus marxem, aquí ja no podeu fer més —va dir.
Sonja i Adolf es miraren a aquell ésser fosforescent i sobrenatural amb temor sense saber que fer. Era la solució? "És l'única solució", els llegí el pensament. "Anirem al passat i tornareu a començar el dia que llegíreu —On anirà l'home? O bé migrarà en massa a l'espai exterior o bé per instint de supervivència procurarà destruir el seu veí i us adonareu que ambdues coses són inevitables. I el senyor del Temps no tindrà cap més opció que crear una nova partida. Fi del joc”.

I fins aquí el relat a vint mans. Gairebé vuitanta piulades durant aquest Setembre. Esperem a veure que ens ofereix l'Octubre.

Si voleu veure les piulades (en ordre invers) aneu fins aquest enllaç.
He mirat de respectar al màxim les piulades en el relat llarg, sols fent alguna variació quan ho requeria la comprensió general d'alguna frase.
I ja ho sabeu, si algú es veu amb ganes de participar, l'únic que es demana és un compte de twiter i després penjar els resultats en el seu bloc. Animeu-vos i contacteu amb el Sergi o l'Edgar.

Terrassa, Setembre 2013 (i més enllà)

diumenge, 22 de setembre de 2013

ENYOR DE L'ABUNDOR

Capvespre a Barcelona - Fotografia: Ferran d'Armengol

Enyor de l’abundor

Vius en l’enyor d’altres platges,
quan verges t’acolliren
quan el seu si matern,
regalimava abundor.
Atordit i panxacontent, ara
navegues per mars perduts,
fitant incrèdul un horitzó aliè,
que no arriba mai.
I res és com en els somnis
i tot és com en la vetlla,
una llum subtil, diàfana
de visió eclèctica, banal.
Ets l’espurna que corromp neguits,
i volies ser el millor amant.
Ara sols descomptes el temps perdut,
sospirant per un record, eixut.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Setembre 2013

dimecres, 18 de setembre de 2013

FENT VIA, SENSE POR.

Fent via, sense por.


Fotografia; Pol Gorriz


És quan t'equivoques i no pots refer el camí, quan t'adones que t'has ben equivocat. 
Si pots refer camins, sols ha estat una prova que no ha sorgit prou reeixida.


Ferran d'Armengol 
Terrassa, Setembre 2013  

dimarts, 10 de setembre de 2013

FLAMES AL VENT (Onze de Setembre)

     Un altre onze de setembre. Desitjo que ben aviat canviem el motiu de la festa, i que la la Diada Nacional de Catalunya sigui celebrada un altre dia, per recordar la nostra independència, sense rancúnies ni records a les pèrdues. Ens cal començar a celebrar les victòries. Però de moment seguirem celebrant l'onze de Setembre com la nostra festa gran, per a vergonya dels vencedors. I arribada l'hora, que sols sigui una festa per recordar que per aquesta via no hi hem de tornar a passar.

La flama dels cims - Fotografia: Ferran d'Armengol

Flames al vent

Guaito les carenes
i veig la nostra flama al vent.
és un crit per la llibertat,
que sadolla el neguit de la nostra gola.
I algú demana, quin és aquest crit?
que fa tremolar la Terra.
I la resposta rau en els vials,
faci sol, vent, o la pluja ens remulli.

Som els seus fills, naturals i desarrelats,
que amb pas ferm fem via pels camins,
no ens cerquis a l'obaga, volem viure
cara al vent, sota els nostres cims.

Les tenebres vencerem amb paraules,
els viaranys són plens de traïdories,
i evitar-les depèn de nosaltres.
Que sols fem via. Via, per anar endavant.



Campanar d'Esterri d'Àneu. Fotografia: Ferran d'Armengol


Ferran d'Armengol
Terrassa, Setembre 2013