Imprimeix en PDF

diumenge, 26 de desembre del 2010

SOLITUD

Aquest vespre nadalenc, tan sols un pensament. I vosaltres, què en penseu?

Foto:A prop de Kebili, Tunisia (Ferran d'Armengol)


Malgrat l'amplitud del desert, la solitud és sols un miratge.


 Nadal 2010



diumenge, 19 de desembre del 2010

UNA NIT DE NADAL


Hi ha cap horitzó on clavar la vista?
Això es demana la persona que rau estirada en un portal, una freda nit , potser, de Nadal.


Foto: Ferran d'Armengol


Una nit de Nadal

Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.
Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m’ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.
Volia oblidar, i m’he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m’ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d’una nit de Nadal, tan llunyana com distant d’aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s’ho va endur tot, fins la felicitat d’aquells records. Era al gener, però, el Nadal d’aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.
Què hi farem!
Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d’una carena imaginaria, d’una vida que s’ha deixat perdre en l’abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d’aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.
Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m’adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...
Sento com una agonia vital, una freda percepció que se’t fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d’aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...

* * *

—Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.
—Fuig filla, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...

Foto: Ferran d'Armengol
Fotos realitzades al Passeig deTerrassa durant la nevada del 8 de Març de 2010.

dissabte, 11 de desembre del 2010

MAREIG I DESIG

Amb aquesta imatge del dibuixant conegut com Moebius, i sota el títol "Ulls de gat", varen eixir aquests mots.
Mareig i desig


Ulls de gat albiren en l’aire
l’ombra d’un vol fosc. I respira feixuc,
en el contrallum d’un batec,
d’un glatir efímer, que mai,
ningú et sent, ni et percep, al passar.

Tremolen les arrels del ciment,
apuntant al trencat color, arc del cel.
Ignora l’ocell quins tresors no pot caçar.
Presa que fuig, qui fos com tu, gat!
i visitar les entranyes del món.

Llença el crit, és un gemec distant,
en el vol d’una gola voraç.
Escàpola és fa la presa, i no afluixa, vigila,
majestuós contorn, en el celestial ball
de qui se sent àvida de l’aire.

Amb un mareig subtil,
arraulit el gat, veu passar
l’ombra fosca del seu malson,
no ignora quin poder té,
i la temença que la mena.

Entre cubells bruts i engrunes sòrdides,
deixalles d’humana presència,
el gat alça els ulls, i somia tocar la llum,
i en un vol, dominant l’espai com el falcó,
gaudir la Terra, més enllà del cel.


Ferran d'Armengol 30-09-2010 

dissabte, 4 de desembre del 2010

EL MISSATGE DE LES ESTRELLES

Fem volar la nostra imaginació, situem-nos en un indret impossible i revivim una nova creació Universal, amb un punt de vista força diferent a la versió oficial, i a la oficiosa. O qui sap si dins d'un Univers paral·lel.

 Foto: Lego's de la Guerra de les Galàxies - Ferran d'Armengol
 

El missatge de les estrelles


A les acaballes de la primera era tecnològica, va ser descobert un missatge que provenia de més enllà la galàxia. L’empeny d’un sector de la població d’aquells dies en desxifrar tot tipus de senyal que donés uns certs paràmetres lògics va fer descartar molta ferralla estel•lar, però que també va ser emmagatzemada com document sonor curiós. Tota aquesta informació va ser desada en arxius que per sort, la humanitat posterior a aquella època, n’ha desentrellat força dels seus significats.

Ara, tants mil•lennis després, i amb avenços tecnològics abastament superiors als d’aquells pobres arcaics ignorants i presumptuosos, hem assolit desxifrar un d’aquells xocants retalls d’informació estel•lar. L’estrany document, malgrat la seva traducció creuada amb sons marins de dofins i balenes, ja desaparegudes del nostre món actual, ens ha permès llegir una petita conversa entre éssers desconeguts encara per nosaltres. El cas greu, és no haver-nos posat d’acord en la clau i comprensió lògica d’un missatge que tira per terra moltes teories que, fins nosaltres mateixos, teníem com acceptades i que provenien de temps ignots, i sense cap mena de dubte, directament d’aquella primera era tecnològica esmentada.
Acceptar el repte de desxifrar aquells sons i destriar-los com a una conversa lògica va esdevenir dificultós, entendre aquella xerrameca estel•lar, destriar els sons i convertir tot allò en paraula, va ser una gran tasca que ens ha dut gairebé cinc-cents anys, però sortosament, o no, hem assolit el propòsit fundacional de la nostra caverna estudiosa.

No cal ni comentar que els sons s’han traduït a la nostra llengua, després d’una complicada elaboració fonètica, tot gràcies a la inestimable tasca dels científics principals en l’aprenentatge oral i auricular de la parla, dels que disposa la nostra societat, i que el seu veredicte és concloent i sense cap mena de dubte definitiu. La conversa és curta, però ens demostra que més enllà de la nostra simple comprensió, hi ha una vida superior que ens esguarda. Llegim-lo:

“Què és això? Gas intestinal en expansió. I com has pogut reproduir-lo en un espai extern concret? És una nova tecnologia de transmutació genèrica d’auto recreació estimulada que permet encabir informació orgànica del nostre ésser per experimentar en noves formes de vida, temps i espai. Hi ha vida aquí dins? I tan! I com en diràs d’aquest experiment? Univers. Univers! Sí, amb galàxies, estels, planetes, tot un microcosmos estel•lar en evolució dins d’un espai estèril, per no contaminar les nostres realitats existencials, tot molt net. Sí, molt net, però ells viuran en un Univers força pudent, no? Va, els pobres no ho sabran mai. Pobres... seran éssers a la nostra imatge i semblança? Si, però diferents...”

I així s’acaba el missatge de les estrelles. L’últim so, després de la paraula “diferents” es podria reproduir com un riure, però encara estem discutint aquesta afirmació.

Mantenim el propòsit d’esbrinar, exactament, on s’ha realitzat aquest experiment, tan similar al nostre teòric big-bang, però a una escala encara per comprendre.

Ferran d'Armengol
Terrassa, 27 de març de 2010

diumenge, 28 de novembre del 2010

LLÀGRIMES D'UNA NIT BRILLANT

Fem viatges per l'espai i el temps, i a voltes retornem a la nostra joventut, encara que sigui en la ficció, una joventut inventada, o no tant.

Foto: Wikipèdia d'una imatge de la NASA del 1995

Llàgrimes d’una nit brillant

El camí que duia fins els dipòsits de l’aigua era polsegós. La tarda queia lenta i les rialles juvenils s’estenien pel camí que pujava entre cases blanques i també de color cru, amb les portes obertes al capvespre encara mandrós. Al costat de les portes, hi havia cadires ocupades pels vilatans que descansaven d’una jornada de forta xafogor. També a l’estiu, durant l’agost, hi havia feina a fer al poble, però el jovent no ho volia veure això, preferien el festeig.
El Llorenç estava encaterinat de la filla del ferreter, la Purificació.
Pujaven el carrer que duia a les runes del castell, just al costat dels dipòsits de l’aigua, ell, i un reguitzell de joves que reien i es donaven cops de colze i empentes. Jugaven a ser homes i dones, i encara eren lluny de ser adults. Tot just començaven a dur corbata, els nois, per anar a ofici dels diumenges.
La Ció feia coincidir els seus dits amb la mà del noi, tot pujant el carrer, ho feia com si no ho volgués fer, com si una casualitat les hauria fet xocar. En ell li pujaven els colors a la cara cada volta que alguna companya d’ella li observava la simultaneïtat de l’aürt mal simulat.
—Quan tornem del castell, després de sopar, quedem al parc, t’esperaré als gronxadors, vine amb la Marta si ho vols, —va dir-li en un xiuxiueig.
—Ella, i el seu xicot, el Ramon, —li va contestar.
—Serem quatre, a mitja nit.
I va sortir corrents, carrer avall, sentint en les temples el dolor de les rialles de les amigues de l’estimada. Quinze anys, i tant poques paraules d’amor, encara!
Ella les renyava, —deixeu-lo estar, és de ciutat, no en té costum.

El Llorenç veia passar lentes les hores, semblava que el rellotge s’havia encallat. La seva mare el guaitava emmurriat com estava, observant el cel, ja de nit, aquella de la pluja d’estels.
—Fill, no siguis com aquests estels que veus passar, —la mare l’alliçonava amanyagant-lo. —Tingues sempre a mà allò que més t’estimis, o una part d’allò que vols tenir, i lluita perquè no marxi dels teus dits, i després mira els estels passar, amb la seguretat de la mà plena.
Ell li va somriure.

A mitja nit recordava les paraules de la seva mare, estirat en un banc del parc silenciós, amb el cos de la Ció sobre del seu, tots dos mirant el cel i ell amb les mans sota la brusa de la noia, mesurant la flexible textura d’aquells pits joves.
—En diuen les llàgrimes de Sant Llorenç d’aquesta nit d’estels fugissers, —comentava la noia.
—Si puc viure sempre com ara, tenint-te a les meves mans, mai fugiré del teu costat.
—Has vist? Aquest sí, que era gros.
—M’has escoltat?
Ella va girar el seu cos, ara estaven pit contra pit, el va fer callar amb una besada tendra i llarga, com el recorregut d’un estel fugaç, una nit d’agost.

Ferran d'Armengol

Persèids

divendres, 19 de novembre del 2010

GARBUIX DE CONTES

Avui toca auto promoció.
Aquesta és la portada del llibre de contes infantils i juvenils que presentarem el próxim dia 11 de desembre.


Som uns quaranta relataires els que hem participat en aquesta aposta de la pàgina de Relats en Català, amb diverses formes d'escriure, i orientat a diferents edats, entre els cinc i els quinze anys. Així doncs, hi ha per triar i per remenar.
Jo encara no he vist el llibre, no l'he pogut olorar, però ja en tinc ganes. Llegir un relat propi escrit en paper, és una manera diferent de llegir, i sempre fa goig.

I aquesta és la targeta invitació per si voleu assistir a l'acte.


Si voleu més informació, podeu accedir al facebook dels relataires en aquest enllaç. O entrant a la pàgina de Relats.

****

diumenge, 14 de novembre del 2010

AQUELL TEMPS FUGITIU

Un parell o tres de cops he participat en el concurs de micro relats dels Transports Metropolitants de Barcelona. Aquest d'avui és un dels que vaig presentar, una história futurista, amb personatges ben presents.


Foto: Ferran d'Armengol - Transports urbans

Aquell temps fugitiu

L’aparell de comunicació del Pol ha encetat la seva música d’avís.
“Entra vídeo conferència”
—Hola Xènia, què fem?
—Pensava que podríem anar a dinar al nou restaurant del Tibidabo.
—Bona pensada, on quedem?
—Estic al parc davant de casa teva.
—Ja veig els arbres, ara baixo.
“Tancant vídeo conferència”
El Pol i la Xènia se saluden al portal de casa del primer, un petó de llavi a llavi, suau i sensual.
—Com has dormit, Pol?
—Com un nadó!
—Anem al transport públic més proper, quin és?
—A dues cantonades, cap enllà, —diu tot assenyalant la seva dreta. —Has vingut de casa caminant?
—He fet un passeig per distreure’m, amb el bicing.
—Mira, ja hi som, baixem?
Les terminals de transport són subterrànies, amb el mateix estil exterior de l’antic transport urbà. De fet, no caldria aquest muntatge, però en el seu moment el Consistori va creure que el sistema d’estacions eren una imatge gravada en l’imaginari col•lectiu que calia preservar, i no costava gens, ja que en el seu moment s’havien aprofitat gairebé totes les estacions dels antics ferrocarrils suburbans.
Passen els controls de pagament sense aturar-se, els braçalets de ciutadans que duen els hi obren les barreres, no els cal pensar-hi, ells utilitzen el sistema de pagament informàtic anual de desplaçament per la xarxa de transports.
“Retard en el transport de tres minuts.” El panell informatiu els aconsellà de seure en una de les sales d’espera. Les butaques eren còmodes. “Mentre s’esperen, els hi passarem un vídeo promocional i corporatiu dels transports del passat segle vint-i-un”. Les imatges sorprengueren a la parella.
—Mira Pol, quina cosa més rudimentària, aquells vehicles articulats de primeries del segle passat. En deien “vagons de tren”, oi?
—Cert, i sembla mentida, mira que plens anaven.
—Guaita! Alguns dels asseguts dormen!
—Segur que hi esmerçaven estones llargues, imagina’t, d’aquí a Manresa, si un es podia adormir en aquells trens!
—Devien ser còmodes, doncs!
—I mira, d’altres estan llegint llibres!
—Tenien temps per tantes coses...!
Entre imatges del passat i comentaris encuriosits, els tres minuts passaren volant.
“Transport a punt... destinació...?”
—Restaurant l’Esquirol, al parc metropolità del Tibidabo —diu la Xènia, afegint les coordenades “GyPSy”.
“Entrin dins del transferidor metropolità. Temps estimat d’arribada; tres segons deu dècimes, sense retards, no som en cap hora punta. Bona tria passatgers, que gaudeixin del transport i bon profit. Fins un altre desplaçament.”
En poc més d’un batec, de la cabina del transportador nannocelular metropolità se’ls mostrà la porta d’accés al restaurant triat, el transport havia durat tres segons i deu dècimes.
El dinar va ser un èxit. Més tard i prenent unes infusions a tocar del Port Olímpic, on en tres segons més havien anat en acabar de l’àpat, agafats de la mà i mirant el mar, rememoraven les imatges vistes en aquells minuts escadussers d’espera en el transport.
—Tu ho pots entendre, Pol?
—Què és el que t’amoïna?
—Res d'important, però no deixo de pensar-hi. Com s’ho feien els nostres avantpassats? Desplaçant-se en aquells entranyables, i alhora arcaics, sistemes de mobilitat ciutadana?
—Oi que se’ls veia feliços? Doncs fes-me un petó... i no hi pensis més.


 Ferran d'Armengol / Abril 2009

diumenge, 7 de novembre del 2010

ATUREU-VOS

Recordo que de petit, un oncle em deia; Sempre he cregut que cal observar les coses des de diferents punts o posicions, i després valorar allò vist. I jo ofereixo en aquest poema una diferent visió d’allò que sempre estem disposats a veure, una posició més incòmode potser, però que cal valorar. Així tenim l’ocasió de prendre una decisió més raonada, que, dissortadament, potser tampoc és l’encertada.

 
Foto: Viquipèdia - La cueva de las manos - Argentina

Mira la foto, i després llegeix.

Atureu-vos


Nosaltres, fem els camins.
Deixem la petja 
on diu que hi hem estat,
que es aquí on vàrem canviar
l’ordre natural de les coses.

Nosaltres, seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles,
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
i ho fem amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformem els camins dels rius,
els camins de l’aire, també
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres!
no veiem els senyals
que d’un passat ens parlen
d’allò que varen destruir, ells,
que ara som nosaltres.
Ells ho varen plorar,
amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
ni podem...
ignorar-ho.
No.

No t’equivoquis.
Mira bé el senyal,
diuen potser que passis?
Mira-ho bé, 
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!




Ferran d'Armengol, Juny 2009

Ara torna a mirar la foto.


Enllaç a la Viquipèdia on ens parla de la Cueva de las manos.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

ÚLTIMA NIT A BARCELONA

Partint d'una idea dolça, com és la xocolata, s'ambienta un relat gairebé victorià, amb un final no gaire esperat. És aquest un relat entre (un xic) eròtic i gore, si hi ha alguna ànima sensible, millor no el llegeixi, hi ha una mica de sang. I no sé si cal dir que és tot pura ficció.


Foto: Ferran d'Armengol (Fira Modernista 2009)

Última nit a Barcelona


No sempre em surt tan bona, ho he de reconèixer, i tu en el teu silenci, saps que m’excita encara més, veure que te l’has acabada amb golafreria. Tu, que en altres dies ja havies tastat la meva creació, la beguda sagrada dels déus. Gens grumollosa, amb la quantitat justa de llet i remenada amb tot l’amor que un hi pot abocar, i ben calenta, pura delícia. El teu silenci és una afirmació que em plau, no ho saps prou, tot i que... ara ja no t’ha d’importar gens.

Ja ho sabies que tot podria esdevenir com ha estat. Estaves avisada, i en observar-te callada, per fi, em sento feliç. Podré jugar amb tu una estona, ara que ja no tens res a dir. Estirada ara en el nostre vell llit, escenari de tantes festes, quan ens banyàvem la pell amb el càlid cacau, líquid. Recordo el plaer que t’oferia quan et xuclava ara una parpella, ara una sina, ara el clot del melic.

Però abans, deixa'm acabar d’assaborir tan dolça beguda, amb aquella amargor que tant ens havia agradat als dos... ho recordes? Aquelles tardes al carrer de Petritxol, amb la pluja amarant els carrers estrets del Gòtic. Quines nits, en sortir i cercar aixopluc sota de balconades exigües, gairebé inexistents. Aquells dies el teu riure em tornava boig, foll de plaer, i amb el regust encara dins la nostra gola, d’aquella xocolata que poc abans ens havíem empassat, i que tot seguit compartíem, cercant amb la llengua dins la boca de l’altre, aquella dolçor, amagats dins d’un portal d’algun carreró fosc. I després tu deies que havies de marxar, no sabia jo que la teva fugida era per anar a fer l’amor amb altres homes, a bon preu. Avui ho he sabut... tot allò, queda ara tan lluny, han passat els anys, apartats l’un de l’altre...! perdona, no voldria avorrir-te, tot i que ara, potser faig tard.
He volgut esborrar-te aquest absurd somriure de nina bona,  i tu m’has dit que no sabies de què et parlava, que m’hauria de fer mirar aquesta mania, de veure coses que els altres no veuen. Deies que m’estimaves, m’ho havies dit tants cops, en aquells dies.

Nus tots dos, estirats en aquest llit, plens de xocolata els nostres cossos, per últim cop. Un ritual de plaer foll, la pena és... la pena és que tu no ho volies, i he hagut de forçar-te a venir, amb enganys. La pena és que no has comprès res de res, i t’has enfadat amb mi. La pena és que t’he hagut de fer engolir la teva última xocolata, i ara el ritual sols el gaudiré jo.

No ho puc deixar per més tard, freda, la xocolata, no val res. Espero que ho entenguis, és trist fer-ho sol, abans el rigor mortis no em deixi gaudir-te plenament, abans no et refredis.
Després, t’hauré d’esbudellar i fugir, a Londres potser, on treballaré d’ajudant de forense si cal, en tinc traça com podries haver observat.


Terrassa/ Octubre 2010

dilluns, 25 d’octubre del 2010

MOTS ENCREUATS

Fer mots encreuats amb sols vint paraules, en joc, té la seva gràcia, a la pàgina  web on sovint participo ; Relats en Català, aquest cap de setmana han proposat el repte de fer un micro relat de vint paraules que parlin dels Mots Encreuats, cliqueu i podreu veure alguna mostra del que es penja. Aquí va el meu.

Foto: Ferran d'Armengol - Taj Mahal

Dues paraules encreuades. Problema / Solució

Verticals: Quatre lletres, per manca d’aliments. 
Horitzontals: Sis lletres, atenuant a la manca d’aliments. 
Pista: coincideixen les dues terceres lletres.

++++

Potser no cal, però si algú vol dir la seva, jo diré quines són les paraules  que tinc al cap, diré la meva el proper cap de setmana. Algú vol provar a veure si ho endevina?

divendres, 22 d’octubre del 2010

JA SAPS QUI SÓC?

Fins a quin punt som capaços de controlar la realitat dels nostres actes, fins a quin punt assimilem amb correcció les noves maneres de comunicar-se, de jugar, de viure. Fins a quin punt coneixem els límits de la nostra ment, per destriar realitat o ficció.
Foto: Ferran d'Armengol

Ja saps qui sóc?

Truquen a la porta, però no obrirà pas, també hi pot anar el seu germanet, —pensa ell— no sap què hi fa a la seva cambra; mirant pàgines marranes per Internet, segur! Ara no pot obrir, ara no, just quan està a punt de fer el conjur que obligarà Gardalt a quedar-se tancat en aquella cova obscura i humida, i on el deixarà fins que s’avingui a ser el seu fidel servent. “—Tinc els punts i el poder per fer-ho, i ho faré ara mateix...”
Ja ho ha fet, i respira, complagut, tirant el cos enrere a la cadira; mira per la finestra per apaivagar els nervis del combat. Encara no és de nit, però ja fosqueja i es comença a veure alguna lluminària encesa en diversos pisos dels altres blocs.
Un timbre el retorna a la seva habitació.
“—Quins pebrots! Un altre cop truquen. No deixa de martiritzar-me aquest telèfon, perquè no l’agafa ningú? M’hauré d’aixecar per desconnectar-lo, i no puc despistar-me, ara que domino la partida; tinc la victòria al meu abast. Tot Internet al·lucinarà per la meva audàcia, no és cap enemic fàcil aquest màgic, el misteriós Gardalt. Feia tres setmanes que el perseguia, m’ha fet passar mals moments, però ara és meu per sempre, no el deixaré lliure fins que no em demani ser el meu esclau”.
Rep un missatge a la finestra del joc, mou els dits amb destresa i clica les tecles adients per obrir-lo i respondre, si cal.
És ell, en Gardalt; li deu demanar clemència...!!!

Darkness:
—Pateix Gardalt, no podràs sortir de la teva llodriguera, has errat la jugada, ho has de reconèixer, sóc millor que tu.
Gardalt:
—Estic esperant el teu darrer atac, jo no em crec la teva innocència ni espero clemència, sé que vols destruir-me.
Darkness:
—Doncs posa’t a jeure, que avui et deixo penjat, hauré de marxar, l’impertinent del telèfon no deixa de sonar, i hauré de baixar al carrer una estona.
Gardalt:
—Tens un gos?
Darkness:
—Els meus progenitors volen que el tregui a passejar... i tu què saps si tinc un gos, o no?
Gardalt:
—No em demanis com ho faig, sàpigues que ho sé... sóc un mag i sacerdot, ho recordes? I no sé qui està en una llodriguera, potser t’enduràs una sorpresa, m’he aliat amb el malgirbat del Turnodor, i ve a cercar-te. Vigila on pixa el gos... jajajaja!
Darkness:
—No pots fer-ho això!
Turnodor:
—Encara no he sortit al carrer, puc esperar... i després seràs abduït... o destruït fora de línia, fora de la xarxa.
Darkness:
—No t’havia convidat, jo...
Turnodor:
—En Gardalt m’ha donat l’accés.
Darkness:
—Això està prohibit pel moderador... jo t’havia encerclat correctament Gardalt, traïdor, no podies demanar ajut, ara que estaves tancat sense alternativa dins la teva cova.
Gardalt:
—On parla d’aquest punt la norma del joc?
Darkness:
—Al capítol vint-i-sis, en el tercer paràgraf ho diu taxativament, no dóna opció per dubtes ni interpretacions forassenyades, esteu contradient les normes. I ho sabeu.
Turnodor:
—Sembla que no has llegit el capítol setanta-set... allí queda ben clara la nostra situació, estem dins de la norma, i em penso que ja ho saps, et veig la cara de cagat pel Messenger.
Darkness:
—Però si el tinc apagat...
Gardalt:
—No ho saps tot, Darkness... o t’he de dir Jaume? Perquè et dius Jaume, oi estaquirot perdedor? Ja pots aixecar la barrera que em té tancat dins de la cova, o et prometo que Turnodor gaudirà llepant els teus ossos blanquinosos. Tu tens la paraula, ara.
El Turnodor li feia molta por al Jaume, altres cops s’havien disputat algun punt estratègic i n’havia sortit malparat, però mai havia calgut lluitar en un “cara a cara” i no ho volia fer ara. Abans que enfrontar-se amb ell preferia morir, i deixar Gardalt penjat a la cova, maleït Gardalt...
Darkness:
—Esteu sonats, em sentiu? Sonats com una regadora! Però a mi no em feu por, i ara oblida’m Gardalt, et quedaràs aquí per sempre, mai més en sortiràs, perquè tan sols jo tinc la clau per fer-te sortir de la cova, i la clau marxarà amb mi a l’altre món, adéu...
Gardalt:
—Què fas boig?  No ho facis...!!!!!
La porta de la cambra del Jaume s’obra d’una revolada, qui hi entra panteixa angoixat, no hi és a temps... veu al Jaume volant, enllà de la finestra d’un sisè pis.

Gardalt:
—... no ho facis!!!! Que sóc jo, el Lluís, el teu germà....

divendres, 15 d’octubre del 2010

EL FORAT NEGRE

Ja fa uns quants dies, anys fins i tot, en una entrevista a un científic, vaig llegir que la connexió entre dues realitats paral·leles podria provocar reaccions no esperades, ni segurament desitjades. Això deia aquell científic a la contra d'un diari de forta tirada de la capital catalana. Amb alguns mínims retocs, avui us presento la fabulació que va provocar aquella lectura, en el seu moment.


Foto: Ferran d'Armengol - LLuna blava de cap d'any


El Forat Negre



Bon vespre a la bona gent! Comencem ara mateix la retransmissió visual en alta definició “higtouchpanoràmic”, i en rigorós directe, quan falten menys de deu minuts pel moment del contacte! I just quan una galdosa lluna plena comença a mostrar-se per l’horitzó. Avui serà una d’aquelles nits que ningú mai oblidarà. Som a les portes d’un esdeveniment sense precedents i que deixarà a la nostra generació com la pionera d’un futur que se’ns fa, com a mínim, inimaginable! Però posem-nos al dia, tot esperant l’instant. Ara mateix podem veure com l’equip científic analitza els paràmetres de connexió de la prova definitiva, o també en podríem dir, de la darrera experiència humana. Un fet que anys enrere semblava ciència ficció, avui serà una realitat, un gran salt per a tota la humanitat, molt més important que el mític viatge al nostre satèl·lit selènic. Passem ara a donar-los dades concretes que de fet ja coneixen, però encara tenim estona suficient, no es perdran cap detall de la gran troballa.
L’afamat científic i doctor en termo, i nano, dinàmica del temps, en Grand Vista-Yes’sir, ha fet saber a la col·lectivitat científica internacional que ha establert comunicació amb éssers humans intel·ligents d’una dimensió paral·lela a la nostra. Sí, sabem i entenem les dificultats d’acceptar una noticia que es fa difícil de creure. La NASA, però, ha fet tots els estudis pertinents i possibles als paràmetres de connexió establerts entre les dues vessants de coneixement. Un fet que ha succeït per pura casualitat, i del que l'afamada agència n’ha fet un dictamen favorable i positiu, acceptant la viabilitat del projecte. En resum, estan expectants i esperançats per un èxit sense precedents i qui sap de quines conseqüències per a la nostra realitat.
Per una curiosa casualitat, els responsables dels equips dels dos costats de la realitat, tenen el mateix nom; Grand Vista-Yes’sir. Fins ara sols han pogut intercanviar comunicació oral i també telemetria per ones positròniques, de recent implantació en el nostre món científic. Parlant en plata, que encara no s’han vist les cares, però s’han pogut escoltar les veus.
Ens han comentat membres de l’equip de contacte que s’han canviat informació geogràfica i política dels límits estatals, on s’ha demostrat la gran variació en aquest tema fronterer i la gran semblança entre una orografia i l’altra. Tota aquesta informació compartida s’ha pogut analitzar gracies a la telemetria iònica comparada, també de recent estudi en aquesta nostra realitat, com ara ja podem anomenar-ho, amb tota certesa i sense embuts.
Una altra cosa curiosa és la llengua de comunicació, que en la nostra realitat pertany a una llengua indígena americana, el seu origen no és afroamericà ni euro americà, concretament, utilitzen un llenguatge derivat del poble sioux i tal com es parlava en el segle dinou de la nostra era, no gaire diferent d’ara, salvant les influències del nostre anglès, que ells no coneixen; per sort, no va reeixir l’extermini d’aquesta raça. Caldria fer-ne esment, arribats a aquest punt, que el nostre Doctor Grand és besnét d’un cap guerrer de la tribu abans al·ludida i que després de lluitar contra els descendents dels europeus, va formar part d’un dels primers tractats de pau amb els rostres pàl·lids, com ells els anomenen.
Però ja arriba el moment, unir aquests dos mons, pot ser el fet històric més important, i definitiu de la nostra espècie. Podrem saber els humans, finalment, que hi ha més enllà de la nostra realitat. A l’hora establerta s’obrirà una porta dimensional, dins d’una experiència vital com mai s’ha vist a la realitat. S’han realitzat milers de simulacions per ordinador que no han sortit malament. Amb això volem dir que han estat dins d’un protocol rigorós, tots els estudis possibles de connexió dimensional. Serà un encontre en la tercera fase de veritat. Falten pocs segons per l’hora establerta i tots en serem testimonis del moment que està sent compartit en directe per la totalitat de les cadenes de televisió mundial. No deixin d’observar el seu aparell de televisió, per un cop, la realitat superarà qualsevol ficció, no deixin de mirar la pantalla de casa seva, d’on no els cal sortir per ser testimonis dels fets més transcendentals per la humanitat. Veiem dret al Doctor Grand, davant dels teclats de l’ordinador de control central d’operacions. Fa els últims ajustaments telemètrics i de coordenades que han estat transmesos de l’altra realitat paral·lela, i el moment serà ara mat...........
.....
.....
.....
Després d’una gran explosió còsmica, SILENCI. Sols música de l’espai.
No importa quants milions de mil·lennis visquin. Els designis de l’Univers no  estan al servei d’una espècie depredadora menor, tafanera i goluda.
A l’espai, un nou forat negre s’ha engolit, en un llampec d’energia, tota una galàxia.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

LA SERP AMB PLOMES D'ÀNGEL

En diverses mitologies, l'adveniment d'un messies, o d'un ésser diví, ha reunit referents similars, conjuncions estel·lars, grans imperis dominadors, i altres que aquí no entraré a detallar. Potser el proper messies ja ha tingut una conversa com aquesta.



Foto: Empar Sàez. - Detall altar gòtic de l'esglesia de Santa Maria a Cracòvia.

La serp amb plomes d’àngel


Els déus de l’atzar m’han dut fins aquest parany fred, isolat, comparable a l’avern. Desconec els motius de tanta mala fortuna, però mirarem de sortir-nos-en de la millor manera possible, tot i saber que això em comportarà un treball no desitjat.
No pots queixar-te, altres han tingut una sort més perversa que la teva. El teu destí esdevindrà etern, intemporal, tothom sabrà de tu, encara que mai t’haurà vist.
Jo vivia dins l’etern, i això no tenia res de pervers, no em calien promeses de temps millors, jo no coneixia el pas dels dies i ara em parlen veus que no sé reconèixer, d’un lloc on el temps sí que existeix. No puc dir-me boig, en el meu estat encara eteri, tot i ser carn i ossos, no puc dir que em cregui que el meu futur serà gloriós, com em planteja aquell que em parla.
Has de ser més coratjós, la teva sort és més gran que no vols veure. Et dic ara que patiràs, però tot serà a fi de bé. El teu futur i llegat duraran mil·lennis, i el teu nom serà un mirall d’inspiració i el patrimoni de molta gent, després de la teva mort.
Així doncs, esdevindré mortal! No hi sé veure cap avantatge en aquesta vida efímera que em proposes, àngel celestial, imagino.
Així és com som reconeguts els meus; que també són els teus. No ho oblidis mai, tu ets fill de Déu, i com aital viuràs, i per això també, moriràs.
Galdosa vida em proposes, àngel del pare.
El teu destí serà alliberar al poble oprimit, una noble causa.
Sigui, doncs, ja que no tinc cap altre remei, que el pas sigui ràpid.
A la fi, ho viuràs com qui es veu un got d’aigua.
***
La Terra és un món hostil, el noranta per cent del planeta està dominat per un sol govern, tirà, dèspota. Originari de les terres que els mars separen, no creu en futurs ni aventures fora de la pròpia existència en aquest món. La llibertat d’expressió no està contemplada per la classe dirigent, que sosté el control total sobre una població que, en una gran part, se sent aclaparada per la fam. Ningú parla dels drets humans...
Dins les fronteres del gran imperi, en un petit poble perdut de la selva, a l’antiga terra dels homes del blat, i en un curiós estret continental anomenat Mesomèrica, una mare primerenca inseminada artificialment, la Maria, empeny amb força. El seu veí i amic, el José, prega als déus maies perquè el fill, que considerarà seu, arribi al món en perfecte estat de salut.
A l’horitzó encara fosc, tres estels en conjunció senyalen por on ha de sortir el sol del nou dia, el primer de la nova era d’Aquari.
—Ànims, Quetzalcóatl, que ja arribes...

***
Com a mínim, el nom és original; “serp emplomallada”. No em diran “el que ha de venir”, com aquell que varen enviar abans... Espero sortir-me’n millor!


.