Imprimeix en PDF

dissabte, 24 de desembre de 2011

VIURE SENSE TU

Aquest dies de Nadal hi ha gent que sent d'una manera més punyent la manca dels absents, aquells amics o familiars que ja no hi són. Jo procuro pensar-hi tot l'any, i així, aquest dies no es fa tan feixucs.

Sagrada Família, el naixement. Foto: Ferran d'Armengol


Viure sense tu
Viure sense tu en aquest món
és fer el camí amb la pruïja
dels records que no ho són,
és viure en un plany que confon.
Volen els teus instants,
com gotes de fina pluja
que de l’abast del teu entorn
l’aire les fa ser emigrants.
Et cercaré amb els ulls quiets
amb les mans i amb les dents,
amb el seny hieràtic
de qui sap que ja no hi ets.
Sobreviuré amb l’orgull estàtic
de qui convoca tan melangiosa absència.
I abstrauré la teva presència
evocant testimoniatges, no del tot absents.

Ferran d'Armengol
Nadal 2011





Agrair a la Sílvia que m'ha descobert aquesta cançó. No, no és una nadala, però m'ha inspirat el poema que heu llegit abans.

diumenge, 4 de desembre de 2011

ESPERARÉ EN EL LLIT - (ORACIÓ)

 A la plana dels Relats en Català, aquest mes segueixen amb el premi de micro relats a la rádio, i dins dels sentiments, tema central d'aquest curs, a Desembre li toca "Desig". I jo us presento un desig de saber coses, tan importants com la que demana la meva protagonista.

Masia a la ruta Les Preses-Girona - Foto: Ferran d'Armengol


Esperaré en el llit – (Oració)

Ha succeït just quan m’acabava el got de llet calentona, asseguda a la taula de la cuina, i no puc res més que donar-te les gràcies, Sant Jeroni, per escoltar els meus precs demanant-te saber-ne l’hora, un afany senzill, sempre ho he pensat. He telefonat a la meva filla i li he explicat; m’ha dit que venia volant, jo li he dit no corris, faràs tard igualment. El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva. El poble no està lluny, vint minuts a peu, set o vuit en cotxe per un camí intransitable quan plou, com avui. No hi ha temps. Per això vaig demanar-te de saber el moment, i quan fos l’hora, m’avisessis amb dos trucs a la porta. Com els que ara mateix han repicat amb força. Me’n vaig al llit, clouré els ulls i esperaré, pacient, aquesta angoixa no em deixa respirar, i ja conec el destí. No és la primera vegada que sento aquest neguit estrany que em corseca, però n’és la primera que em piquen dos cops a la porta, i a fora no he vist ningú.



Ferran d'Armengol
Terrassa - Desembre 2011

dimarts, 15 de novembre de 2011

MALGRAT LA PLUJA

Sembla que m'he abonat als relats conjunts, i res més. Serà la tardor que ho fa? 

  


Malgrat la pluja


No és tan difícil, sols és qüestió de sortir de casa. Sí, avui plou i fa aire. El migdia fa estona que ha passat, però he sortit de casa. Els carrers negats de gent atrafegada amb ganes de tornar al seu domicili familiar. I jo? tan sols vaig de visita, sense presses.
Com no tenia ganes de fer-me el dinar he anat al restaurant d’uns amics, feia temps que no els visitava, res no els ha canviat el bon humor, diuen estar cansats de tanta feina, però se’ls dibuixa un discret somriure; els ha fet molta il·lusió veure’m. Primera victòria del dia. Després he anat a una llibreria de vell a la Barceloneta per cercar un llibre de poemes del Quasimodo, el llibreter feia dies que m’esperava, el tenia dins d’un paquet per a mi. M’ha preparat un cafè amb la seva vella italiana, no vol ni sentir-ne a parlar d’aquestes modernes que van amb càpsules. Hem rigut abraçats i ens hem acomiadat després de fer-li dos nous encàrrecs i amb la promesa de quedar un dissabte per menjar-nos uns musclos a la marinera, tot mirant el mar. He agafat el metro i m’he encasquetat els auriculars a les orelles, volia intimitat i tendresa, m’he posat unes cançons velles, o no tant, de la Chantal Kreviazuk, he començat amb “Eve”, i després tot ha seguit rutllant de meravella. He arribat a la meva estació; Hospital Clínic. El meu germà gran m’esperava, feliç i jovial. Hem xerrat, hem rigut una estona, allò que ens permetia la cambra i el veí. Ha caigut la promesa d’un dinar de pel·lícula tan aviat com es trobi bé per caminar, abans del Nadal ens hem assegurat; ho farem! Ha vingut la seva dona, ens hem rigut també amb ella, i ja era tard, he fet camí cap a la llar.
Un cop dins la solitària llar, m’he ficat de dret a la cuina on m’esperava aquella litografia de la tardor d’Arcimboldo, la vaig comprar a París, un dia de pluja. Molts cops me la miro, com quan tinc gana fora d’hores. La miro amb insistència i la gana desapareix.
I crec que he viscut un dia, sense exagerar, desbordant. És curiosa la tardor d’aquest retrat del senyor amb la cara plena de fruites i hortalisses. Quines coses em passen pel cap, i penso que he viscut amb majúscules, un dia meravellós, que malgrat la pluja m’anega el cor, avui li he fet veure el sol.

Ferran d'Armengol
Novembre 2011


 

Avui us he afegit una mostra de la banda sonora que m'ha fet companyia tot escrivint el relat.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

CONÈIXER LA BÈSTIA

El bloc dels Relats Conjunts proposa una nova imatge per treure-hi suc. Aquest cop faig un parell de micro relats, amb dues visions diferents del mateix tema. -

Escena de la pel·lícula "Temps moderns"
Conèixer la bèstia

Sí que és una mica salvatge aquesta tasca que m'han encolomat. Tot plegat ara entenc per què em deia l'anterior mecànic que aquesta era una feina que em faria conèixer els racons més íntims de la bèstia. 


Passaran els anys

M'han dit que en el futur els caldrà aquesta maquinària que avui reparo, i ja és ben curiós, de ben segur que s'estaran a la feina més hores que un rellotge i per quatre monedes, com jo, més o menys. Ara que els  nostres sindicalistes estan treballant de valent per reduir la jornada, en el futur faran que tot torni a  restar com ara, això sí, amb estris més menuts. M'agradaria veure com s'ho fan quan calgui adobar-ho, per encabir-hi dins algú com jo mateix.


Octubre 2011
Ferran d'Armengol




dimecres, 12 d’octubre de 2011

MIRANT ELS ESTELS

Un altre cop tenim els micro relats del concurs de l'ARC a la ràdio, aquest curs parlarem de sentiments, i aquest més d'octubre toca "alegria".
No ho deixeu passar, participeu-hi!
Com més serem, més riurem.
Perseid Meteor
Via Làctia amb les Perseids
Mirant els estels

Hem pujat la carena, sembla una cosa senzilla a primer cop d’ull, però la veritat, em faig gran i cada dia em costa més pujar-la, però jo sé que li agrada i per ella viatjaria a la Lluna.
La Laura va voler venir. Em va dir “—Amb les nostres pensions, podrem viure de meravella en una illa com aquesta.” Vivim lluny de qualsevol centre important de població, però estem connectats via satèl·lit amb la família que tenim a casa, a Cardona. Tants cops havíem pujat al castell. Fins que la malaltia la va començar a vèncer.
Els habitants de l’illa ens respecten. Ens han batejat amb un mot estrany que un xiquet del poble ens l’ha traduït a l’anglès, diu que l’estudia a l’escola que hi ha en l’única població que té una mica de vida, a quinze quilometres del nostre nucli a tocar del mar. “Àngels de la nit”, en diríem en Català, del nom que pronuncien en la seva llengua, jo els entenc alguna cosa semblant a “puputs”. Algun cop ens acompanyen, com aquesta nit, que els núvols no ens emprenyen.
Fa poc que hi som, i no crec que ens hi estem prou temps per arribar a entendre’ns.
Dalt la carena hi ha una esplanada sense arbres, un espai on hi aterren els helicòpters. De fet, és com nosaltres vàrem arribar. Era la millor opció.
Els indígenes s’estiren fent rotllana al nostre voltant i miren al cel, com ho fem nosaltres. Deixo la Laura estirada sobre una manta i la miro, el meu estel, l’únic que podia fer que jo em desplaces fins aquesta illa, tan lluny de casa.
La miro amb vivesa i, com totes les nits, li descobreixo una ganyota d’alegria. Fa cara de nena petita que ha assolit el seu somni.
Sé veure que s’apaga, com ho fa un astre d’aquests que omplen el firmament. Si deixo escapar una llàgrima, la netejo sense distreure’m, no vull que la vegi si per un moment deixa d’observar la Via Làctia i em cerca la mirada, sap que l’esguardo en silenci, si veu que la miro, em somriu.
La seva alegria m’ha fet viure fins avui, quan ella marxi... seguiré mirant els estels.

Ferran d'Armengol
Octubre 2011

diumenge, 2 d’octubre de 2011

MORT D'UN POETA

Avui no tinc paraules.


Salvador Iborra i Mallol



Mort d’un poeta

S'ha parat un rellotge
sota el llamp de l'acer,
a mort la poesia, de matinada,
estesa a les fredes llambordes
d'una ciutat que es va perdent,
que de mica en mica
es va perdent,
dins un laberint
de raons absurdes.


Ferran d'Armengol
Octubre 2011

dissabte, 24 de setembre de 2011

TOP HAT - Mai no ho diries

Aquesta setmana a la plana de Relats en Català he estat força més actiu que tot l'estiu junt, i he participat en algun dels reptes, el conte que avui penjo participava en el Repte anomenat Clàssic, era el 482 i ens proposava parlar d'aquesta admirable parella de ball cinematogràfica del segle passat.
Cartell de la pel·lícula  TOP HAT, amb Ginger Rogers i Fred Astaire


Mai no ho diries

“Vol seduir-me, ho sé, amb aquella mirada... de peix bullit.”

—Per quanta estona en tenim, Mark? —demana la Ginger.
—Trenta segons, hem de fer l’últim tros del ball a la terrassa, anem amb retard i demà comencem a l’estudi dos, hem allargat massa aquesta escena.
—Marky, ja saps quin és el meu problema...
—Mira “Giny”, aquests problemes teus... ja saps com m’agraden, oi?
Mark amanyaga la Ginger abans de deixar-la amb el següent retret a la boca. Ella li somriu, però quan sap que ja no la veu posa cara de pocs amics, es gira en rodó cercant el camerino de maquillatge, on l’assistenta l’espera, ociosa, mastegant un xiclet.
—Vine preciosa, la Barbie et farà lluir aquesta carona apagada.
—T’hi va la feina, maquilla’m com saps.
La Ginger tanca els ulls i refà la coreografia on l’han deixada a l’últim tall. Se sent baldada, però recorda que una colla d’amics l’espera en un bar del Sunset, a la fresca. Voldria ser-hi ara mateix per no haver d’aguantar més aquell mamarratxo finolis que té per parella... “el millor dansaire del cinema...” n’està farta. Li cal una dosi de Jack Daniels, sense gel.
Tornant cap el plató, veu que el Fred l’espera.

“Ja hi és. Va dient que no m’aguanta, jo sé que li cal a aquest figurí cregut. Però al meu llit no s’hi ficarà pas.”

—Gin! Vens princesa? Ànims que sols ens queden trenta segons de ball... i el petó, —li deixa amb un somriure a cau d’orella.
—Ets una mica... porc, no et sembla Freddy? –xiuxiueja ella simulant un afectuós petó a la galta.
—Això és el que vull!! — brama el Mark amb l’amplificador de veu, —amor, petons, bellesa, dansa, sols això xicots. Posicions!

“Trenta segons eterns per ballar com els àngels. I per poc que es passi al final, li mossego els llavis, guaita que és cregut l’estaquirot aquest amb el tema del petó. Sort que per contracte he assolit que no tregui la llengua fora de la boca.”

—Talleu! És bona! – brama el Mark dos segons abans d’hora. —Ho veieu parella? La gent sempre xerra més del compte, ho feu de meravella! Au, fins demà.

“Quina ràbia, ha tallat just quan començava a aproximar-se’m. Fora mossegada, esperaré a la propera, segur qui ha un altre ball amb petó, ho tornaré a intentar, encara en farem tres més... llàstima, avui que em veia amb cor!”

—Què penses Giny? —demana el Fred.
—Has de pagar per saber que passa pel meu cap. Fins demà Fred, —el talla.
—Sigues puntual, aquest cop, —li pica l’ull.
—Sempre ho sóc, ja ho saps, —somriu ella.

“T’odio, però no aconseguiràs fer-me quedar malament, sóc millor que tu, això també ho saps.”

El Fred encén una cigarreta, somriu mentre veu marxar la diva.
—M’agrada que no us porteu bé —diu el Mark, venint pel darrere, —ja m’ho deia un vell mestre, els pitjors enemics posa'ls de parella.
—Potser tenia raó, —deixa pensarós en Fred, tot alenant un fil de fum.

Ferran d'Armengol
Setembre 2011

Enllaç a l'imtage de Top Hat a la wikipèdia 

Si en teniu ganes, i us plau, llegiu el veredicte del jutge, molt divertit, paga la pena.

I per un xic més d'ambientació, el vídeo on s'inspira el relat. "Dancing Cheek to cheek"

dimecres, 21 de setembre de 2011

VESTIRÉ LA LLAR


Entre d'altres coses, a Relats en Català seguim proposant els nostres Reptes Poètics, del Visual en portem gairebé dos-cents, i aquesta és la meva aportació, si en voleu veure d'altres, entreu a Relats.

Photobucket
Niagara on the Lake - Canada
Foto: Àngels Torres (angie)

Vestiré la llar de tardor,
de caliu ombrívol,
de la fressa de les fulles,
del teu frec.
La vestirem de tardor
 acolorida com la terra,
de petons frescos
arran fulles d’heura,
que folles s’alcen
 cercant el cel.
A poc a poc,
a frec del caliu,
desvestits de tardor
esfullarem el capvespre.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Setembre 2011

diumenge, 18 de setembre de 2011

POEMES PER A LA MARATÓ

Aquesta és una causa a la que, si es pot, cal participar. Escriure o descriure poemes. Si en voleu saber més, sols us cal clicar l'enllaç al final del poema i anireu al bloc que s'ha obert per recollir-los. Si podeu, no us ho penseu.
Cartell creat per Asociació de Relataires



de l’oblit i el neguit

De dins del silenci alço el clam
a l’aclaparadora paüra de l’oblit,
al quiet abandonament del viure
al bandeig de tan fosca nit.

Si ho deixés ara, fora no viure mai
el càlid ressò d’un cor arrapat al meu pit,
existint incrèdul en la rància mirada
d’un ignot i etern neguit.


Ferran d’Armengol per a “Poemes per a la Marató”




Terrassa
Setembre 2011

diumenge, 11 de setembre de 2011

SOM UNA NACIÓ - DIADA NACIONAL DE CATALUNYA


SOM 

UNA 

NACIÓ


Sense més històries, per a aquells que ho volen posar tot en dubte.

Ferran d'Armengol
11 de Setembre de 2011 

divendres, 9 de setembre de 2011

SECRETS A LA RÁDIO - ENTREGA DE PREMIS

Aquest dissabte dia 10 de Setembre, entrega de premis.

Durant el passat curs, de l'Octubre 2010 fins el Juny 2011, l'associació de Relataires en Català (ARC) i el programa de ràdio Argentona “Històries” presentat per la Sílvia Cantos, van dur a terme el concurs mensual de microrelats “ARC a la ràdio”. Com és possible que hàgiu vist, he anat penjant al bloc tots els relats que vaig presentar, no va ser tots els mesos, però sí la majoria, i és ara quan ha arribat el moment de saber-ne els guanyadors. Jo en tinc tres de finalistes.
- Com anit
- Classes de tango
- Preguntes indiscretes

El lliurament de premis es celebrarà el proper dissabte i queda clar que tots hi esteu convidats. 
Com podeu observar més amunt, us faig a mans la targeta-invitació a l'acte.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Setembre 2011

dilluns, 8 d’agost de 2011

LES TEMPLES DE LA NOSTRA MEMÒRIA

Un poema delicat i dur, inspirat, bàsicament, en escoltar la peça musical composada per l'Esteve Fortuny; Catalluna. Publicat en el disc del mateix nom per la C.E.Dharma el 1983. i més tard en el disc recopilatori del 20è aniversari del grup.
Escolta la música, si ho vols, i llegeix...

Riu Danubi fluint per Hongria i lluna plena, "el riu tasta la lluna". Foto: Empar Saez
Les temples de la nostra memòria

Punt a punt, contra... punt.

Estripes imatges
que et dolen,
fent el mal camí
de l’oblit melós.

L’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

A tu també!

I com les ones
d’un mar immens,
pèlag de llàgrimes
de sal que cremen
la vivesa
del teu caminar
erràtic,
estèril,
hi reconeixes la intensitat
d’un amor frustrat.

Ho sents tu també!

I et confons en miratges
que et fan trontollar els sentits,
dibuixant erràtics camins infernals
que et duen fins l’estrep
més difícil de vèncer,
fins un ignot, —Per què?
insistent....

A tu també?

Saps, però,
demà tornarà
el sol a eixir
i els corns sonaran
al vent, oferint-nos
nous himnes
de joia i felicitat.
Potser esperi
fins demà.

Els sents tu també?

I ara com ara, torna
la tristor apegalosa
de la vella cançó...,
on l’enyor és
una daga punyent
que al cor espetega
amb força
i et mostra el pesar
més intens.

Del silenci, en faré
una cançó
a l’amor estèril,
esperant un retorn que
no vindrà... mai més.

Tu també?

I en la confusió viuré,
el temps que el cos demani.
A les entranyes del nostre ahir
hi viuré,
remant contra els records,
navegant els instants
d’una música subtil i caòtica
com un respir arrapat
a les temples
de la nostra memòria.

I les nostres petges
esdevindran
el camí que ens guia
fins l’arena fresca,
tot morint on l’esborren les ones,
amb parsimoniosa,
insistència.


Ferran d'Armengol
Juny 2011






dimarts, 26 de juliol de 2011

VITRUVI, UN ANTIC MESTRE

Un cop més, m'he deixat seduir pel repte dels Relats Conjunts, una mica tard, però estem a l'estiu!

L'home de Vitruvi - Imatge captada de la Wikipèdia


Vitruvi, un antic mestre

Ja no era jove quan em va trobar. Estava famèlic, desnodrit, feia dies que no menjava res, estava deixat en un sender polsegós camí de Florència. El mestre em va dur al seu taller, un casalot en mig del no res però envoltat de camps i boscos verds, salvatges, de la campinya italiana. Vaig estar recuperant-me durant setmanes, en les que el mestre no parava d’observar el meu estat físic, fent advertències i prenent notes que escrivia en un quadern que sempre duia amb ell, no se’n separava gens. Un matí de fresca, al tombant de la tardor em va dir que em volia immortalitzar. Va apamar-me el cos, de punta a punta. Ara la cara, ara el pit. També feia que amb les meves mans em mesures jo mateix, i no parava de prendre notes. Va parlar-me d’un antic llibre dels romans, d’abans del naixement de Crist, em parlava d’un tal Vitruvi, un arquitecte contemporani de Juli Cèsar, bé, de fet deia que havia treballat per a ell.
I jo em demanava de què m’havia de servir tot allò a mi, i com em faria immortal amb tota aquella informació sobre un arquitecte Romà de feia més de mil quatre-cents anys. Aleshores em va ensenyar el dibuix, en una pàgina d’aquella llibreta sempre enganxada als seus dits, als dits de l’artista. Ell em va dir que era jo.
Li vaig dir que no em sabria reconèixer, i em va dir que anés a dormir, que a l’endemà ho veuria tot millor.
Fa més de cinc-cents anys que hi dormo en aquesta pàgina, i tal com em va immortalitzar el mestre, he de reconèixer que la postura no és del tot incòmode, però no sé si ja m’estic afartant de ser tan conegut. Una mica de descans seria d’agrair. Sembla com si ningú en aquest món no s’atrevís a fer un altre pas endavant, diria que tothom està aturat, com jo, sense saber què fer, ni com avançar tot seguint el mestratge del coneixement antic.


Ferran d'Armengol

dimarts, 19 de juliol de 2011

ESCENA SOMIADA A LA PLATJA DEL PARADÍS

Avui sols us deixo un petit retall d'un relat més llarg, la imatge em va fer venir al cap el conte, i he volgut compartir-lo amb vosaltres.  Hi ha una possibilitat de que el conte sencer sigui publicat durant l'any 2012 i és per això que sols us deixo aquest petit tast.
Espero que us agradi.
Cinqueterre - Liguria - Itàlia. Foto: Empar Saez

...

Quant l'home obre els ulls, s’està estirat en una platja d’arena suau, acompanyat pel so de l’aigua en xocar amb la sorra, i humitejant-li els peus. Fascinat, alça la vista per observar una esfera vermella, que de mica en mica es fa més aparent, li costa mirar-la, fins que per fi ho deixa, li fereix els ulls.
—No la miris més, —sent una veu femenina al seu costat. —És una estrella en la seva plenitud, sorgint per l’horitzó del planeta que la volta.
És la dona del somni, un cop més se la troba i descobreix que ho desitja. Se sent a gust amb ella al costat. —Si és el planeta que volta... per què surt l’estrella al final de l’aigua?
—Sols ho sembla que surt, tot és una qüestió de punt de vista. No has estat mai a la superfície d’un planeta?
—No era aquesta la meva tasca.
—No ho era? Què ha passat per deixar de ser...?
—Un accident absurd, tinc una part de les cames d’enginyeria nanno biològica. Em queden dues unitats de temps per tornar a la tasca per la comunitat.
—Doncs si mai no has vist un planeta, agafa’t a la meva mà, anem!.
En el següent pensament es troba en un astre erm on domina la fosca i el silenci.
—Observa, allí tens el planeta on estàvem fa una estona, i més enllà l’estel al voltant del qual ell fa el seu recorregut. Qui et sembla que fa la volta a qui? —li demana la noia.
—El planeta volta l’estrella, des d’aquí es pot veure millor. Podem tornar?
—Quan ho vulguis.
—Tornem a la platja, m’agrada el seu so, —li demana ell.
Estirats ara sota d’una ombra, descansen de la força de l’estel amb els seus raigs. A l’home li fa nosa la granota oficial de la nau i es treu aquella roba enganxosa. La noia fa el mateix i observa el cos del noi, encuriosida.
—No havia vist mai a ningú sense la granota, —li diu ella.
—Ni jo tampoc, —diu ell, atansant-se al cos de la noia, imitant allò que la memòria li porta d’una experiència no gaire llunyana, però que no sap dir d’on surt. —M’agraden els teus llavis.
Ella no entén què li vol dir. Mai ha pensat que els seus llavis puguin agradar a ningú. A ella li agrada el menjar que pren, els sucs de les fruites que cull de l’hort comunitari, però no uns llavis de ningú altre.
Ell no la deixa reaccionar i repeteix un moviment d’aproximació que porta dins, fins unir els llavis dels dos. Ella es deixa fer, però ell va més enllà del coneixement. Fa relliscar les mans fins els malucs d’ella, tot apamant les corbes tan diferents d’aquell cos ara nu del tot.
És tot tan diferent.
Estrany, sent una pressió, un excés de sang, en la seva part inferior del cos. La noia reacciona saltant enrere. Mira el cos del noi com si fos el primer cop. Sap que és la mateixa persona que tenia enfront fa uns instants. Però ara ho veu tot d’una altra manera.
Refà el pas enrere per agafar-li les mans i de sobte, enrojolada, surt corrents en direcció a l’aigua, i riu... estirant-lo a ell del braç.

Ell riu també i es fica dins d’aquell mar. En altres condicions no hauria entrat tan ràpid, però el pit li bull pel desig de tenir-la entre els seus braços, per estrènyer-la amb suavitat i calidesa, i gaudir del joc, arribant més enllà de tot coneixement, compartint el cos fins límits no establerts per la seva societat.
I un raig de claredat li diu que aquell somni no és el primer cop que el viu, i vol fer-ho realitat.
Imagina que fa un dibuix... de la noia que té al seu costat... no sap a on, la platja ja no hi és...
...
Ferran d'Armengol


Relat sencer publicat a la Revista Catarsi, num 7, durant el mes de Març de 2012.

dissabte, 25 de juny de 2011

LA MEVA BALDUFA

Aquesta història va sorgir d'un repte a la pàgina de Relats en Català que demanava parlar d'amors prohibits. Vaig rebre algun comentari poc afortunat d'aquells que es creuen cert tot el que llegeixen i no volen veure la ficció o la segona lectura, algú que va sentir ferida la seva personalitat... de tot hi ha. Per sobre de tot, no deixa de ser un exercici. El penjo tal i com el vaig escriure aleshores, ara potser el modificaria una mica.
Cabra Cretense. Foto: Ferran d'Armengol

Acaricio el seu coll suau, el seu llom, les seves anques esveltes. Un somni nois. Però a la meva feina, no puc pas dormir, jo. No.
Em diuen Lluc, i per coses d’aquesta meva feina —sóc pastor,— passo més temps fora de casa que sota cobert. Malgrat tinc els meus refugis ben repartits i controlats pels munts, viure a la solana té inconvenients, i virtuts. Tot treball té els seus moments bons, pocs com és d’esperar, allò que més em sovintegen són les hores mortes. Però hi ha d’altres camins que em toca bufar la flauta, cosa que el ramat m’agraeix. Els hi agrada la meva música, bes per on!
Com solc estar-me temps sense baixar a la plana, així és que hi ha dies que puja alguna mossa del poble per dur-me menges, i m’explica els acudits i les xafarderies dels veïns. Elles venen sempre per encàrrec de l’amo, que si no, veuria cap dona en mesos! I ja me les tria bé el pallús, que en puja cada una! Mira, que millor no dir-ne res, que ja és alguna cosa. Però poca estona dura la conversa, sóc home eixut de paraules i d’actituds abruptes. Mancat de tacte, em diu alguna de les noies. Com us deia, hi ha conversa una estona, que cal gaudir la companyia. Però quan jo callo, o ella ja no sap que dir-me, si no s’apuja les faldilles, ja pot sortir cames ajudeu-me, cap avall. I mira com corren les bagasses, quan no volen gresca. Que les que sí...
Al final sempre riem; no sóc cap monstre jo! Sols demano allò que tothom vol, esbargir el pollancre de l’entrecuix en bona companyia.
Però tot corrents avall, la majoria de noies em deixen exhaust a mig camí d’un bosc proper. Les carreres m’esgoten i com és de calaix, acabo per fer-me un solitari a l’ombra d’alguna alzina.
De les que pugen amb la teca, la que més m’agrada és la pubilla de Cal Mestre, la família que domina la vall. Ella és la més fina, en tots els sentits, fins i tot en el mal sentit. Mai em fa cap lleig quan en té ganes, perquè a voltes va calenta i mal servida. Ja s’ho farà aquell promès mestre tites! Però com és la filla de qui mana a la comarca; tinc entès que a tots els altres ja ens va bé, que les banyes les duu un altre. El meu parer és que cal prendre el fruit quan s’ofereix madur; que són tres dies. Però poc s’atansa aquesta per aquí, com sóc lletjot i esguerradet. Però no us en rieu, no, que ja tinc qui m’acontenta quan els camins s’allarguen més del compte.
Ella em sap reconèixer els moments difícils de tot baró, i sap com apaivagar-me.
Què dir-vos quan la meva Baldufa s’atansa a mi, amb aquella mirada de no haver trencat mai cap cor, el meu apart. Silenciosa i amb el cap cot, em fita de reüll. Ella ja sap el que vull, i sap com fer-me feliç. Ella no corre camí avall, ni fa esgarips esbojarrats. Espera que em deslliuri del tot, i després, amb el seu mirar lànguid, sembla que em demani si he quedat a gust.
Ai!, si pogués parlar la meva baldufeta, però mireu nois, sols sap fer aquest “beeee” la pobra cabreta.


Ferran d'Armengol
Juliol 2008


divendres, 17 de juny de 2011

QUAN EL GALL ABANDONA EL CORRAL... LA GUINEU ES MENJA ELS OUS

Aquest és l'últim relat de secrets amb el que participo en el concurs de Relats a la Ràdio, de Ràdio Argentona. Aquest més tocaven "Secrets de safareig", d'aquí bé la foto que acompanya el relat. La seva escriptura és volgudament un xic peculiar que no mostra una dicció concreta de cap poble que jo conegui, malgrat sí que utilitzo localitzacions concretes d'un que sí conec.

Foto: Ferran d'Armengol . Safareig comunal de Sant Antoni de Vilamajor. Foto feta el Setembre de 1984

Quan el Gall abandona el corral... la Guineu es menja els ous

Són llargues i alegres les partides de botifarra al bar de Ca l’Enric.
Però l’ambient engrescat el trenca un nouvingut. —Ja m’ho va dir aquella mala pècora! —s’exclama el Cinto de Can Guineu quan veu al Sidru de Cal Gall entrar al bar.
—De què parles ara? —li demana en Xevi de Can Matoll, el soci de partida.
En Cinto llença les cartes sobre la taula i s’aixeca de cop. —No re... coses meves.
—Marxes? No em pots pas deixar així! —s’exclama en Xevi.
—Mira, avui ja he vist prou bastos, —el Cinto s’encara al Sidru tibat i amb els punys serrats, l’hi ensuma el perfum, barat, i sap que va de meuques. Es deixen passar tot mastegant paraules inintel•ligibles. El de Can Guineu surt i el mut de Cal Mansoi li va al darrere.
El Cinto li sent les passes i l’enfronta en arribar al safareig vell.
—Tu què? vols xarop d’estopa? —El mut fa que no, sols vol fer-li companyia, ho diu amb gestos, el Cinto ja l’entén, de petits havien anat a escola plegats, i ja sap què vol. —Doncs ara mateix vaig a cercar la Carme i tindrem unes paraules... i potser alguna cosa més.
Empenyent la porta sense contemplacions, entren a la carnisseria de Can Serra, al carrer Vell, on hi treballa la Carme de Cal Cisteller.
—On és la Carme? —li demana a la Nita de Can Maspons, la companya de feina.
Tres dones que feien cua se’ls miren amb cara de fàstic, tal com si haurien vist el dimoni, però resten mudes.
—No ho sé... —quequeja la Nita.
—Doncs li dius que la cerco, li he de parlar del seu marit... l’he vist al bar!
—Déu Sant! —es persigna ella. —Doncs està fent un encàrrec, no trigarà.
—Va bé! Li dius que he passat, estem Nita?
—Sí, home! Ni que fos la mossa dels encàrrecs.
—Prou que esbombes el que et sembla.
—Això ni m’ho diguis!
—Queda dit, au! Ja ens veurem.

Surt amb el posat seriós, però feliç per dins.
—A tu t’ho puc dir, —fanfarroneja el Cinto a cau d’orella del mut, —quin carallot el Sidru, noi. Ell de putes i jo a l’era de Can Llobet, allí m’espera la Carme, la seva dona. Avui em toca sucar el melindro!

Foto: Ferran d'Armengol


Ferran d'Armengol
Juny 2011

dissabte, 11 de juny de 2011

JULIOLS PERDUTS...

Falta un mes pel nou de juliol, potser vaig una mica d'hora, però sempre anem a remolc de les coses que ja són renunciables, fa tres-cents anys que anem amb retard, i comencem a tenir la màquina atrotinada i vella. Hem de renovar-nos i engreixar-la de nou. pintar-la i fer que els seus colors ens omplin de goig... o potser ja us està bé tot com està?

Fotografia: Ferran d'Armengol


JULIOLS PERDUTS

Passaran els dies,
i tot d’un plegat
arraconaran el problema,
i quan algú el tregui
un altre cop al carrer,
diran que ara ja no toca.

Si seguim confiant en ells,
la nostra cultura,
la societat, allò que estimem,
s'estancarà
en la corrupta organització
que nosaltres hem triat
per a ser representats.

Ells van a la seva,
tots ho veiem i està clar.
Els hem de deixar estar?

Doncs tot em fa pensar,
malgrat els juliols perduts,
que sí...

Quan convé,
seguem cadenes?

Ferran d'Armengol
Febrer 2011 

dilluns, 30 de maig de 2011

L'ACIDESA DE LES TARONGES

Aquest més també és força engrescadora la imatge dels Relats Conjunts.

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990


L’acidesa de les taronges

Hem arribat a aterrar en un indret elevat, una mena de terrassa plana i fosca on un dels ulls dels gegants ens amaga encara els seus secrets. Tot un misteri saber què hi ha darrere dels materials brillants, enviarem missió de reconeixement quan el personal estigui llest.

—Mariona!! On has deixat l’espremedora? —crida en Robert amb les taronges a les mans.
—Ara vinc! Mira a la pica, o davant de la finestra! —contesta la Mariona que encara està al lavabo.
—Ostres mira-te'l, —parla sol el Robert, —a l’ampit de la finestra, però per fora, què hi fa allí? Mariona!! Ja el tinc!! —torna a cridar-la.
—Ja vinc, ja vinc! —crida ella de lluny.

La matèria brillant es desplaça i s’obre sola... però no, una gegantina serp amb cinc caps s’atansa a la nau... i ens captura. Preparem les armes, però ens durà temps, no estàvem previnguts per un atac tan fulminant. Veiem armes sobre d’una superfície semblant on érem abans. No tenim escapatòria i enviem un avís al nostre sistema estel•lar, els gegants no s’avenen a raons, malgrat els enviem senyals d’avís, fan la seva, ens han capturat i ens preparen per a un bany amb una arma biològica no convencional, estem perduts! Si l’arma és àcida, estem perduts...

—Ostres! M’he enrampat, això desprèn corrent, però ara veuràs, mira que és rar aquest estri d’esprémer taronges... i mira que tenir-lo fora de la finestra de la cuina... primera taronja... què li passa a aquesta andròmina? Comença a desintegrar-se... treu fum... però... què li passa?

Ens han ben fotut, és àcid, l’única arma biològica que  els nostres escuts no poden aturar. Enviem missatges de comiat a la família de casa. La tripulació ha estat valenta i morirà com uns herois.... (fi de la transmissió.)

—Carinyu!! S’ha fos l’estri!!
—No cridis! Que ja sóc aquí... però què és aquest mullader!!??
—Les restes de l’estri d’esprémer taronges...
—Però què dius? Si els tens aquí, al costat de la pica! A què jugues ara, per què embrutes la pica amb suc de taronja... i quin suc has fet servir? Està enganxós...!
—Ostres, no ho sé... i què era el que teníem fora a la finestra? I havia una cosa com aquesta... o molt semblant...
—Estàs bé, Robert?
—Ho hauré somiat... però i aquest mullader?
—Això ja t’ho he demanat jo... au! Deixa’m fer a mi, i tu vés enllestint les torrades... i mira de no fondre la torradora ara... és allò negre d'allí...



Ferran d'Armengol - Maig 2011

diumenge, 29 de maig de 2011

OFRENES LA LLUM

Ara fa un any, més o menys, vaig participar en un concurs per trobar paraules que acompanyessin quatre quadres de Picasso, jo vaig triar aquest, i vaig enviar aquestes paraules.

L'ofrena de Pablo Ruiz Picasso 1908. Obra exposada al museu Picasso de Barcelona
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Barcelona, 2004

Ofrenes la llum

Respirem l’aire fresc d’un àtic a París, embriacs de sexe. La fragància carnal enalteix l’espai que ens envolta a l’aguait d’una nova visita al plaer. I enlluernat pel teu perfil essencial, visc a recer d’un caliu fugaç que s’allunya de la mera aventura. T’ofereixo un pom de flors i em reconec l’home més feliç, i jugant a la penombra del teu ésser vital, sobrepasso la pura coneixença material del teu cos. He badat la porta del gaudi que els albins llençols no amaguen i m’ha revelat quelcom més que una voluptuosa explanació. Agosarat incrèdul que sóc, acceptes que demani consell a qui més confiança em mereix, i arrebossats en tan feréstega aroma, hem travessat pòrtics del teu cos. Compartint-te hem viscut la raó d’un nou amant, i amb l’amic cerquem descobrir-te vigorosos amagatalls. Per què ser d’un sol home? M’havies dit una nit de xampany i rialles. Per això acceptes viure’ns als dos, i ens embolcalles dins els càlids plecs de la teva pell. Volem saber què és allò tan gran que ens uneix, no el que ens pot separar. Hem assolit ser més que tres, esbrinant dia a dia la realitat que ens manté apariats. Aquesta relació no té cap raó eterna, ni única. Formem part de l’obra, físicament i a pèl, pura nuesa per compatir-nos en infinita contemplació aliena, gairebé divina, eixits de la paleta d’un mestre immortal. Sabem que no serà eterna la nostra carn, però sí, el nostre clarobscur traç.


Ferran d'Armengol, Abril 2010
(He triat aquest color de les lletres per jugar amb els colors que dominen en el quadre. La imatge està agafada del web de la Diputació de Barcelona)

divendres, 20 de maig de 2011

RODES ARGENTADES

La revista digital de poesia, art i cultura Lo Cantich, prepara pels propers onze a disset de Juny a la ciutat de El Prat l'Exposició Poètica Visual (Recital d'imatges i poesia per la discapacitat) "Les nostres mirades... les vostres paraules". Aquest poema és la meva aportació a l'exposició.

Dibuix: Toni Arencon i Arias

Rodes argentades


Del mirador et seguia amb l’esguard,
i amb l’opac sentit de la basarda
que viu en l’absència del dolor encalmat.
Ulls negats, estèrils sanglots.

Taral·leges una cançó escàpola,
que mor en l’ofec dels meus esglais
com un crit llençat al vent.
—Mai deixaré de lluitar!

Mai cap nosa feixuga ha estat,
cap xacra erma, la fidel companya.
Sols ignores mots de solaç fredor.

Udoles amb l’oratge, entre ferros argentats
i gomes negres com carbó. Sense defugir
places ni carrers, ja somiaves ser com ets.
Qui vol apostar al guanyador?

En el malson d’un perdedor,
viu la paüra que l’aturi.
Tu voles lliure, com els ocells,
tot i que et lamentes, moltes, tantes nits.

Lluites per no donar-li importància,
i empenys amb més força i ràbia,
el teu seient de rodes argentades.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig de 2011

dissabte, 7 de maig de 2011

MESTISSATGE OCULT

Dins del poema hi ha amagada, o no, la comarca valenciana on viu l'autor del dibuix que aquesta setmana acompanya al meu escrit. Un acròstic ocult, el veieu?
Dibuix de: RNBonet - Es Puig de Misa - Santa Eulària des Riu / Eivissa


Mestissatge ocult

Saps guaitar l'horitzó
amagada a la serena,
airejada de sal
i al caliu d'hores mortes.

Albes imatges
d'un cel blau brillant
ens parlen d’un temps errat
per cultures obliqües.

Fendint la Mediterrània,
vigilaves al sarraí
altra hora al cristià,
ara a la serena disbauxa.

Ombres altives
carenes germanes
vides de terres enllà,
per homes atribolats.

Reculls el poble en el pati,
a toc de campana,
agermanant-los a l'ombra
del present i pel passat.


(Tot recordant es Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu. (Eivissa)
I tot veient un dibuixet d’en Bonet.)



Enllaç a Dibuixets i versets


Ferran d'Armengol, Abril 2011

dilluns, 2 de maig de 2011

COM ANIT

Un altre secret, aquest ens convidava a parlar de Secrets d'Antigues Civilitzacions, i jo he fet un viatge en el temps, posant a la taula altres plats per tastar, no sols la ficció. Potser hi ha secrets que en cinc minuts es descobreixen, o tan sols es desitgen.

Les Baux en Provence / Foto: Empar Saez


Com anit

Dòrian desa en una urna estanca escrits i estudis sobre experiments no classificats enlloc. Després s’acomiada de la seva estimada, no gosa dir-li que ignora si l’experiment reeixirà.
—Ens veiem en cinc minuts.
—Hi confio, vull repetir una altra nit com la passada.
El somriure de Dòrian s’emmiralla en els ulls de Bel•lian. —Tens el teu comandament temporal?
—Sí...
Ell entra en una cabina cuirassada on un panell li mostra la data de destí, els càlculs diuen que apareixerà en el mateix punt planetari trenta mil anys endavant. Ha mesurat, fins i tot, el desplaçament de l’astre per l’univers.
Una petita sacsejada l’acomiada, ho creu normal.

Una petita sacsejada inicia el terratrèmol més salvatge mai viscut en el món, tot s’esfondra en segons. L’epicentre és a tocar de la platja, no gaire lluny del laboratori. Minuts més tard una gran ona nega tot el territori. La placa tectònica es desplaça, fent caure dins del mar diversos quilòmetres de costa.
En l’enrenou, Bel•lian acciona el comandament que li ha donat Dòrian, ha estat una reacció gens meditada, induïda per la por. Ella també viatja, però el seu cos apareix a deu metres dins del mar, i sense protecció.

Ell veu la noia des de dins la cabina, no pot fer res per salvar-la. Però de sobte, un llum els enfoca, una mena de monstre estrany l’engoleix a ella i a ell li llença alguna cosa semblant a una corda que el lliga i l’arrossega fins a la superfície.

Setmanes abans i després d’un terratrèmol menor, estudiosos arqueòlegs havien descobert, a tocar de la costa i submergides dins del mar, edificacions enrunades.
Les autoritats del futur volen esbrinar quins són els secrets amagats per aquella cultura ignota de la que no existeix cap referència històrica. Relacionen la parella d’estranys apareguts amb els escrits d’inèdita grafia localitzats dins d’una urna a les ruïnes de sota l’aigua.

La parella no entén el llenguatge primari d’aquella gent que els reté. Somriuen, vivint en el desig de tornar a fer l’amor. Com anit.

Ferran d'Armengol