Imprimeix en PDF

diumenge, 26 de setembre del 2010

Aquells pedrots negres

Un escrit per participar a la proposta del bloc http://relatsconjunts.blogspot.com/ i sota la visió d'una imatge com aquesta que veieu tot just a sota, un Moai.

Foto: Treta de la Viquipedia http://ca.wikipedia.org/wiki/Moai


Aquells pedrots negres

Tunisia? No noia, ara mateix no em sona, potser sí que hi hem estat el Josep Lluís i jo, ja saps que viatgem tant, però ara mateix Tunisia... no és allí on aquelles cataractes en mig de la selva...? mira ara no ho sé, però si vols saber on, aquest any sí que et puc dir on hem estat nosaltres, i quin viatge noia! Tot plegat mil hores d’avions i més avions, i tot per anar a petar a una illa en mig de l’oceà, i per anar fins aquelles figures tan altes que es passen tot el dia mirant el mar, que ja em diràs tu quin interès pot tenir mirar aquelles platges, i això els que estan drets, que altres els tenen tirats pel terra, mig enrunats; uns deixats, escolta. Però, vés tu a saber si aquells van ser els primers tafaners de la historia, i algú els va dedicar un monument, i després, quatre graciosos van començar a fer-ne copies i ara tots diuen que si signifiquen una cosa o una altra, perquè ens varen explicar cada història... I en el fons, ja té gràcia que després de tot aquest enrenou d’anar d’un aeroport a un altre, i fent com ens feien la pasqua amb tants de vols i desplaçaments, resulta que l’illa es deia igual, Pasqua. Això sí que no puc oblidar-ho, amb aquest nom!, i tanta fama per tant sols anar a veure aquells pedrots negres... filla! Quanta ignorància que hi ha pel món!


Setembre, 26

dissabte, 25 de setembre del 2010

CINC MICRO ESCÀNDOLS

Avui toquen cinc petits escàndols, cinc escandaloses tapes variades, per consum ràpid. Preparem-nos per una tardor d'escàndol!

Foto: Ferran d'Armengol (Amb el mòbil) Un portal del Raval de Barcelona

Mals costums
Dins la colla corria la brama escandalosa de veure en Tarzan amb calçons i a la Jane tapant-se els pits!

Reunió d’antics alumnes
L’escandalosa actitud d’alguns membres, alçant-se jovials, va excitar algunes intencions que fins aleshores havien estat evidents i en discreta observació.

Apartat del poder
En el cara a cara televisat va perdre els papers, va deixar anar el que pensava de veritat.

La filla del magnat
La llevadora ho va dir en néixer; quin pit, aquesta nena serà un escàndol! Ara és una estrella del porno.

Ni dormir la becaina
De dia no paraven de discutir, de nit feien les paus; aquells veïns eren uns immorals escandalosos!




I a tots els tarragonins i barcelonins, bones festes! De Santa Tecla i la Mercè.


dissabte, 18 de setembre del 2010

ON SOU? TRAÏDORES!

Coses quotidianes, que ens poden passar en el nostre tarannà diari, o potser ho exagero una mica. Comença un nou curs, el Setembre és un recomençar ple de bons propòsits. Malgrat alguns fats no ens deixin ser com voldríem, i ens amaguen allò que en aquell moment més falta ens fa.



On sou? Traïdores!


Foto: Ferran d'Armengol - Montserrat en un mirall

Les sis del matí, el brunzit d‘aquesta andròmina impertinent em fa retornar a aquella, mal anomenada, “crua realitat”. Ja veus quina manca d’originalitat en la frase, però s’esdevé necessari fer veure que aquest matí, matinada potser, és del tot normal, fins i tot, idiota, diria. Però avui no faré tard, com tots els dies, és un ferm propósit.
Posar els peus al terra és una fita corglaçadora, no sé on vaig deixar les sabatilles ahir nit, ara hauré de caminar descalç fins la cambra del bany. Encara assegut al llit cal seguir el ritual adient; gratar-me l’esquena, la panxa, el cap, i encara sort que no fumo, perquè ara, que he recuperat la solteria, després de vint anys de matrimoni, hauria de tornar al tabac, per donar importància als meus mites adormits del cinema en blanc i negre. Què hi farem!
Supero la prova dels peus descalços i em fico dins la banyera, on després d’esquivar un bitxet que hi corria alegrement, he decidit ofegar-lo amb la mànega de la dutxa. I parlant dels peus observo la llargada excessiva de les ungles, cal prendre una decisió definitiva, d’aquest matí no passa; he de retallar-les.
Acabat de la dutxa, remeno el primer calaix del lavabo, cercant aquelles tisores recargolades que ajuden tant a reparar aquest disgust d’ungles. I qui va inventar un estri tant emprenyador amb aquella forma arrodonida, i que quan el cerques no el trobes. Baixo al segon calaix. Cinquanta mil mostres de colònia masculina, cremes per després de dormir, per abans de dormir, per després del sol... cremes i més cremes, la meva dona em va deixar una botiga sencera de mostres. Mira! Les tiretes! Les estava buscant l’altre dia! El tercer calaix és un camp de batalla indescriptible, millor no hi poso els dits, però això sí, en primer terme està la maquineta d’afaitar, aquesta la tinc ben controlada. Començo a agafar fred, m’hauré de vestir i deixar-ho per un altre dia, posar-me alguna d’aquestes cremes, que ja que les tinc...
Dret a la cuina em prenc el cafè reescalfat d’ahir nit, pel matí no tinc temps de fer-me’n. Hauré de comprar una màquina d’aquelles que regalen... ara que tothom ja les ha comprades. Menys jo, és clar. Ja llest del desdejuni, a córrer cuita decideixo l’americana d’avui, que faci una mica de joc amb els pantalons i les sabates. Em miro en el mirall i em veig fantàstic. Agafo les claus del pis i la targeta del tren, la cartera... i... què hi ha en aquesta butxaca...? Ostres! Que hi fan aquí les tisoretes? Em demano si de tant en tant els hi surten potes als estris i a les coses, tot canviant de lloc alegrement i sense el consentiment dels seus amos, que som nosaltres, em penso, vaja. Però, si ni tinc present quants dies porta penjat aquest vestit...!
El temps que han estat creixent les ungles, segurament.
Les set del matí, avui tornaré a fer tard.

 Foto: Ferran d'Armengol - Capvespre amb boira rogent a Montserrat.

divendres, 10 de setembre del 2010

FILLS DE CAÏM

Un cap de setmana de festa, reivindicatiu però familiar, i a tall de record d'una gent que va defensar els nostres drets, imagino aquesta faula. Un micro relat de menys de tres-centes paraules, però amb força més históries dins que no pas una de sola.


Foto: Ferran d'Armengol - Bellver de Cerdanya



Fills de Caïm



Feia dies que un malson el tenia corprès. A l’amagatall de les cingles, les guàrdies eren d’una setmana, un parell de dies les feia tot sol, els altres eren compartides. Un cop la setmana calia deixar els llocs de guaita i fer via per baixar al riu. Malgrat era una tasca feixuga a l’hivern, adés perillosa, calia fer-ho de matinada, amb les primeres llums tenebroses. Després de les pluges, el gel acabava cobrint els camins i les dreceres. Trencar-se un os, era sentència de mort.

Premia el fusell amb la mà dreta, fent-lo servir de bastó, amb l’esquerra apartava branquillons. A tocar del riu l’esperaven les provisions, la seva germana les hi deixava tots els diumenges, dins del cau del gran roure roig de la Font de la Daina, allí on havia festejat amb la Mariona, dissortada novia que la guerra li havia manllevat. Nous, formatge, rosegons de pa dur, i amb sort una mica de llar, o porc sec. Res a veure amb el pernil que es menjaven al Mas, abans de tot aquest desori.

En arribar al roure i revisar el farcell, va sentir un neguit estrany, alguna cosa no rutllava, aquell embalum de menjar no era el seu, i si ho era, allò era un parany, l’havien traït a l’enemic. Era impossible que la seva germana hagués aconseguit un pot de confitura de maduixa. Utòpic en aquests miserables dies.

No va tenir temps de reaccionar i carregar el fusell, un tret sec va cruixir el silenci de l’alba. Es mogueren ombres d’abrics verds, soldats sortint de darrere dels arbres. En el seu últim alè, els va sentir la veu; no parlaven cap llengua estrangera. Maleïts fills de Caïm.




Foto: Sant Pere de Casserres - Ferran d'Armengol


Setembre 2010

dilluns, 6 de setembre del 2010

VACANCES A LES PITIÜSES

Va acabant l'estiu, torna el setembre, el nou curs. Recordem les vacances i ens preparem per la tardor, tenint present  que s'atansa l'hivern. Tots ho fem, fins qui menys ens pensem.

    Foto: Empar Saez - Cafè del mar - Sant Antoni - Eivissa




Vacances a les Pitiüses


No podeu imaginar quin mal de cap pot arribar a produir-me la visió de tanta carn, de tanta provocació febril estiuenca. No us diré ara que he triat malament el lloc on passar l’agost. No havia estat mai en aquest illot isolat i farcit de jovenalla. Però malgrat la gent potser s’estranya de veure’m tan pàl·lid, de fet, en aquest indret tothom és estrany, i la meva fesomia pot passar tranquil·lament desapercebuda, fins i tot, admirada, segons quins locals sovintegi. No sé si cal comentar-vos que faig la meva aparició al capvespre, just per la façana marítima del poble de Sant Antoni, on es reuneix tot el jovent que s’està de visita a l’illa, i en aquest lloc del litoral, tots venen a observar l’ocàs del dia, la victòria de la nit. La marxa triomfal de les tenebres brillants i rutilants, enfront d’aquella xafogosa i càlida bola flamígera del dia, que no sé com poden aguantar els mortals, ells i elles, la meva font d’inspiració... Bé, no exactament d’inspiració... però la meva font, sí. 

Arribada la nit, inicio la tria i el gaudi d’aquells cossos que s’arquegen al ritme de músiques eclèctiques, dansant al voltant d’artistes que actuen arran del mar, ara uns traient foc per la boca, ara d’altres fent jocs de mans. Sempre amb l’aire musical dels timbals i instruments de percussió diversos, marcant el ritme de les dansaires frenètiques i excitades, en una follia col·lectiva i compartida, exhibint cossos i salut de la que jo me’n beneficio tant bon punt puc arraconar-ne un d’aquells. Quan ja el tinc a punt, ens arrecerem a l’esplanada desagençada que hi ha en el centre de la vila, a tocar del mar, també. Un espai on no hi ha cases i on la foscor atrau a ànimes assedegades de noves experiències. És allí on els hi clavo els meus ullals i els xuclo la seva sang, la dolça metzina que em manté viu de ja fa tants segles... després, deixar-los caure al mar, és tan fàcil... L’aigua i els peixos m’ajuden a esborrar els senyals, i per un cop a la setmana que m’alimento, no aixeco sospites. 


És ara, quan aquest mal de cap tan gratificant m’atabala i em nodreix, quan tothom gaudeix de l’estiueig, fa festa i eixelebradament viu l’estiu, és justament ara quan treballo amb tota tranquil·litat: I ja friso per un hivern atrafegat fent forapistes al Pirineu; on diuen que hi ha sang més noble. I de tant en tant, alguna allau... amb desaparicions sense sospites.