Imprimeix en PDF

diumenge, 25 de setembre de 2016

NO SÉ QUI SÓC


No pretenc ser trencador, ni innovador en aquest tema, però mentre no arriba el dia de l'orgull Zombi, i tot pot passar, de moment penjo la meva aportació a la seva realitat. Tantes coses com se celebren, no pot faltar aquesta i la meva visió dels fets.

 
Fotografia: Empar Sáez - Retocs: Ferran d'Armengol - Escultura: David Vernède


No sé qui sóc


Creia escoltar una cantarella fora del meu cap, a les fosques, caminant pel corredor d’un edifici en runes. El meu escàs senderi no entenia què hi feia en aquell casalot, i per què m’acompanyava aquella dona sense cara amb qui anava de la mà, lligades les dues amb manilles, ella amb granota taronja, jo de blau fosc. No veia què hi fèiem en aquell corredor, ho havia oblidat tot. Ni el passat ni el mateix present podria reconèixer. No recordava les meves faccions, ni el color de la pell. Si intentés mirar-me el braç nu, fet impossible en el meu estat catatònic total, sols el veuria brut i gris. Abandonat. Aquella cantarella lúgubre omplia tot l’espai i el seu caliu atapeïa el meu cervell de sons estranys, guturals. En aquell llamp de raó inesperat, de sobte tot es va fer clar, la llum omplia tot l’espectre i vaig creure tenir por quan va retornar-me un record, el de la primera queixalada rebuda. Va ser l'única que vaig sentir a la pell encara vital, i després foscor. Quan em vaig llepar la ferida, la sang ja era freda. Després de tastar-la en va, vaig cercar amb follia sang més càlida enllà de la llum. La meva companya no em deia res, ni m’atreia la seva sangassa, tampoc. Desesperada, dins d’un xiulet etern que em rossegava el cervell, sentia marxar la vida i notava que tot començava a restar en una foscor sense horitzons. Però tenia fam i sols el desig de queixalar, més per inèrcia que cap altra cosa, em feia moure les ignorades restes putrefactes del meu cos.

Ferran d'Armengol
Terrassa, setembre 2016 

divendres, 9 de setembre de 2016

VIURE LA CASA EN PAU

Un altre onze de setembre on tots volem caminar de la mà, però ens cal deixar les destrals pel camí i no sabem com fer-ho. Els mots grollers no ens han de vèncer, la raó sols té una sortida, camí de la llum.
 
Castellers a la diada 2015 - Foto: Empar-Ferran



Viure la casa en pau

Vull el parlar asserenat de la terra
i que no em retornin crits esvalotats,
fills del desassossec, mots esguerrats
per un odi que no sap captenir-se.
He decidit no fer-me’n mala sang,
ja que la sang raja sense restricció
quan no tenim l’ànim fixat en la llum.

I aclucaré les oïdes, miraré endavant,
ignorant els ulls i els llavis
d’aquells que no saben destriar els fets
més enllà de l’odi i la rancúnia.
Aquells mai no em seran cap far.

Amics atordits del seny,
igual que vosaltres,
vull viure en una realitat
feta de veritats mutables
com la desigual existència,
sense fronteres ni paranys.
Ho sabeu, és una banal utopia,
però que paga la pena lluitar-la, junts,
contra els tafurs del fal·laç dubte immutable.

Igual com ho voleu vosaltres,
vull que la nostra terra sigui lliure, sí,
i la vull viure amb tu també, que no parles
amb els mateixos mots,
destriant les objeccions que no ho són,
de les respostes dubtoses
que no sabem on rauen,
i que ens fan viure
xops de la mateixa nuesa.

I aleshores em demano,
per què no podem caminar
amarats per la mateixa pluja?
Res més lluny de tot plegat,
dius allò que jo dic,
i vols allò, que vull jo també.


(Tornar al títol)

Ferran d’Armengol
Setembre 2016