Imprimeix en PDF

dilluns, 23 de gener de 2012

CHOP SUEY

Un cop més, el bloc de Relats Conjunts m'ha cridat l'atenció, i aquesta és la meva visió dels fets.

Chop Suey - Edward Hopper - 1929


Velles companyes d'escola prenent un chop suey


—Estic molt contenta d’haver dinat amb tu, feia tant que no ens veiem. I per cert, m’encanta el teu barret blau, és molt modern.
—Me l’ha comprat en Ron, al Ricky’s de la 57, entre Basleys Park i l’edifici del Hearst Magazine, em va dir.
—A tocar del Hudson Hotel! Molt murri en Ron, i què hi feia per allà?
—No havia caigut que estava a tocar del Hudson...
—De l’Hotel Hudson, ja saps que si va a fer per allí, oi?
—No m’enganyaria ell, mai, i encara menys em compraria un barret a tocar de l'hipotètic lloc per a les seves cites amagades. No em facis voltar el cap!
—Jo sols volia ajudar.
—Mira Rita, no sé pas que hi fem prenent-nos un Chop Suey en el barri xinès, tu i jo, que mai ens havíem portat bé a l’escola. Precisament, ahir en parlava amb la Glenda, diu que tens una vida una mica llibertina, que si quedàvem, hauria de vigilar amb tu, que no ets aigua clara.
—Dory, filla meva, feia molt que no ens veiem i de la Glenda t’he de dir que li vaig pispar un xicot a la universitat, i no m’ho ha perdonat mai, coses de jovenetes. Ara ja no tenim edat per baralles de pantalons.
—Mira, marxem, que el mansoi del teu darrere està a punt d’encendre un cigarret, si el Ron sent que faig olor de tabac...
—Et té molt collada el teu Ron...
—Marxem?
—Està bé, ja pagaré jo, aquest cop et convido.
—No sé si tindrem un altre cop.
—Sí, dona, pels vells temps, hem de fer una copa plegades una nit d’aquestes.
—Si vens amb un acompanyant...
—No, el meu xicot no vindrà... ho tinc difícil per fer-lo anar a festes... és casat.
—Mira Rita, millor ho deixem aquí, em fas patir i el Ron no sap que ens hem vist, tal com vas demanar que fes.
—Ets un encant Dora, ja ens telefonarem.
—Adéu Rita, no em tornis a telefonar, mai més. No vull sentir-ne a parlar més de tu, i del Ron, ja me n’encarregaré jo d’ell. De moment encara em fa regals, i pel que he entès de la teva trobada, faré per no deixar-li temps a perdre amb altres activitats que no siguin familiars, estic embarassada i ell encara no ho sap, espero que no m’esguerris la noticia. I per cert, ja he pagat abans, quan he anat al tocador. És l’última cosa que en treus de casa meva, si no ho he entès malament, ja t’he pagat massa coses, i sense saber-ho.
—Com a mínim, et diré que el chop suey estava molt bo.
—Doncs escura bé el plat, que en això d’escurar ets una artista. La Glenda també em va comentar que ho feies molt bé, en tots els sentits. Adéu-siau Rita.
 
 
 
Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2012

Edward Hopper - selfportrait (1925-1930)

EDWARD HOPPER a la wikipèdia

Chop Suey EL DIBUIX A LA WIKIPÈDIA

dimecres, 11 de gener de 2012

UN FIL DE SANG

En el concurs de micro relats de l'ARC, aquest curs es parla de sentiments, i en el mes de Gener toca la por. I aquesta és una de les més ancestrals.



Cementiri en els Jardins de Santa Katerina . Stockholm . Suècia - Fotografia: Ferran d'Armengol


Un fil de sang

“—No tens necessitat...
—Però ho vull.”

Fa dies que hi rumio i no me’n surto, em sento garratibat i fred. Reconec la vella sensació d’estar immers en una etapa de depressió creativa, feia temps que no em sentia tan emmurriat. Odio les anades i vingudes de la inspiració i el vegetar dins d’un defalliment vital dominat per l’angoixa. En aquest estat, prefereixo seguir dormint, i mirar endins, on hi sento olor de terra humida, records d’estius de la infantesa quan, tot seguint una ferum peculiar, vaig trobar un gat mig enterrat a tocar d’un arbre, es barrejaven la fortor de la mort animal i la humitat del terreny remogut. I ara sento l’olor en els narius de la memòria, i no puc concebre com es fa això de flairar dins dels records olfactius, no ho entenc, però em passa. Com em passa el sentir aquell xiulet persistent que no deixa de sonar dins del meu cervell, entre timpà i timpà, constantment, sense defallir en cap moment, i sols falta que jo hi pensi, perquè soni amb més estridència. Curiós, ara no l’escolto.
I persegueixo imatges, que com somnis reviscuts passen per davant de la meva còrnia però mai fora dels ulls. Reflexos inconnexos, records sense sentit.
Obro els ulls i la fosca m’envolta, una sensació angoixant m’oprimeix l’estèrnum. Bellugo les mans i palpo una tela suau que m’encaixa tot el cos. Puc percebre un so apagat, música de violins potser. El cor es dispara quan puc admetre on sóc. Em sento defallir, respirar es fa feixuc, no m’ho puc creure. Escolto veus, una és de l’Alba, la reconec. Tinc els ulls oberts com plats, però no veig res... no em pot vèncer la por! m’he de mantenir despert, però com?
Ara sí, una escletxa de llum, podré moure’m.  
Estic cansat. Seguiré fent força, fins l’últim alè.
Fins quan el cor ha dit prou.


“—Els ulls! —acompanyant un xiscle esgarrifós, l’Alba es tapa la cara. Volia afrontar el rostre seré i apagat del seu pare, però no esperava trobar-lo mossegant-se la llengua i amb un càlid fil de sang llepant-li els llavis.”



Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2012

diumenge, 8 de gener de 2012

HAIKU - BANALITAT I DESTÍ

Veient una imatge, crea un haiku o tanka, entra a Relats en Català i participa en el seu repte japonès. 

Camí - imatge cedida per Angie de RC

Banalitat i destí

Trémer pel dubte,
polsegós incert destí  
d’un horitzó pla.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2012