Imprimeix en PDF

dissabte, 24 de desembre de 2011

VIURE SENSE TU

Aquest dies de Nadal hi ha gent que sent d'una manera més punyent la manca dels absents, aquells amics o familiars que ja no hi són. Jo procuro pensar-hi tot l'any, i així, aquest dies no es fa tan feixucs.

Sagrada Família, el naixement. Foto: Ferran d'Armengol


Viure sense tu
Viure sense tu en aquest món
és fer el camí amb la pruïja
dels records que no ho són,
és viure en un plany que confon.
Volen els teus instants,
com gotes de fina pluja
que de l’abast del teu entorn
l’aire les fa ser emigrants.
Et cercaré amb els ulls quiets
amb les mans i amb les dents,
amb el seny hieràtic
de qui sap que ja no hi ets.
Sobreviuré amb l’orgull estàtic
de qui convoca tan melangiosa absència.
I abstrauré la teva presència
evocant testimoniatges, no del tot absents.

Ferran d'Armengol
Nadal 2011





Agrair a la Sílvia que m'ha descobert aquesta cançó. No, no és una nadala, però m'ha inspirat el poema que heu llegit abans.

diumenge, 4 de desembre de 2011

ESPERARÉ EN EL LLIT - (ORACIÓ)

 A la plana dels Relats en Català, aquest mes segueixen amb el premi de micro relats a la rádio, i dins dels sentiments, tema central d'aquest curs, a Desembre li toca "Desig". I jo us presento un desig de saber coses, tan importants com la que demana la meva protagonista.

Masia a la ruta Les Preses-Girona - Foto: Ferran d'Armengol


Esperaré en el llit – (Oració)

Ha succeït just quan m’acabava el got de llet calentona, asseguda a la taula de la cuina, i no puc res més que donar-te les gràcies, Sant Jeroni, per escoltar els meus precs demanant-te saber-ne l’hora, un afany senzill, sempre ho he pensat. He telefonat a la meva filla i li he explicat; m’ha dit que venia volant, jo li he dit no corris, faràs tard igualment. El cansament em colpeix, viure en aquest casal solitari em fa venir basarda, però és casa meva. El poble no està lluny, vint minuts a peu, set o vuit en cotxe per un camí intransitable quan plou, com avui. No hi ha temps. Per això vaig demanar-te de saber el moment, i quan fos l’hora, m’avisessis amb dos trucs a la porta. Com els que ara mateix han repicat amb força. Me’n vaig al llit, clouré els ulls i esperaré, pacient, aquesta angoixa no em deixa respirar, i ja conec el destí. No és la primera vegada que sento aquest neguit estrany que em corseca, però n’és la primera que em piquen dos cops a la porta, i a fora no he vist ningú.



Ferran d'Armengol
Terrassa - Desembre 2011