Imprimeix en PDF

dilluns, 30 de maig del 2011

L'ACIDESA DE LES TARONGES

Aquest més també és força engrescadora la imatge dels Relats Conjunts.

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990


L’acidesa de les taronges

Hem arribat a aterrar en un indret elevat, una mena de terrassa plana i fosca on un dels ulls dels gegants ens amaga encara els seus secrets. Tot un misteri saber què hi ha darrere dels materials brillants, enviarem missió de reconeixement quan el personal estigui llest.

—Mariona!! On has deixat l’espremedora? —crida en Robert amb les taronges a les mans.
—Ara vinc! Mira a la pica, o davant de la finestra! —contesta la Mariona que encara està al lavabo.
—Ostres mira-te'l, —parla sol el Robert, —a l’ampit de la finestra, però per fora, què hi fa allí? Mariona!! Ja el tinc!! —torna a cridar-la.
—Ja vinc, ja vinc! —crida ella de lluny.

La matèria brillant es desplaça i s’obre sola... però no, una gegantina serp amb cinc caps s’atansa a la nau... i ens captura. Preparem les armes, però ens durà temps, no estàvem previnguts per un atac tan fulminant. Veiem armes sobre d’una superfície semblant on érem abans. No tenim escapatòria i enviem un avís al nostre sistema estel•lar, els gegants no s’avenen a raons, malgrat els enviem senyals d’avís, fan la seva, ens han capturat i ens preparen per a un bany amb una arma biològica no convencional, estem perduts! Si l’arma és àcida, estem perduts...

—Ostres! M’he enrampat, això desprèn corrent, però ara veuràs, mira que és rar aquest estri d’esprémer taronges... i mira que tenir-lo fora de la finestra de la cuina... primera taronja... què li passa a aquesta andròmina? Comença a desintegrar-se... treu fum... però... què li passa?

Ens han ben fotut, és àcid, l’única arma biològica que  els nostres escuts no poden aturar. Enviem missatges de comiat a la família de casa. La tripulació ha estat valenta i morirà com uns herois.... (fi de la transmissió.)

—Carinyu!! S’ha fos l’estri!!
—No cridis! Que ja sóc aquí... però què és aquest mullader!!??
—Les restes de l’estri d’esprémer taronges...
—Però què dius? Si els tens aquí, al costat de la pica! A què jugues ara, per què embrutes la pica amb suc de taronja... i quin suc has fet servir? Està enganxós...!
—Ostres, no ho sé... i què era el que teníem fora a la finestra? I havia una cosa com aquesta... o molt semblant...
—Estàs bé, Robert?
—Ho hauré somiat... però i aquest mullader?
—Això ja t’ho he demanat jo... au! Deixa’m fer a mi, i tu vés enllestint les torrades... i mira de no fondre la torradora ara... és allò negre d'allí...



Ferran d'Armengol - Maig 2011

diumenge, 29 de maig del 2011

OFRENES LA LLUM

Ara fa un any, més o menys, vaig participar en un concurs per trobar paraules que acompanyessin quatre quadres de Picasso, jo vaig triar aquest, i vaig enviar aquestes paraules.

L'ofrena de Pablo Ruiz Picasso 1908. Obra exposada al museu Picasso de Barcelona
© Successió Pablo Picasso, VEGAP, Barcelona, 2004

Ofrenes la llum

Respirem l’aire fresc d’un àtic a París, embriacs de sexe. La fragància carnal enalteix l’espai que ens envolta a l’aguait d’una nova visita al plaer. I enlluernat pel teu perfil essencial, visc a recer d’un caliu fugaç que s’allunya de la mera aventura. T’ofereixo un pom de flors i em reconec l’home més feliç, i jugant a la penombra del teu ésser vital, sobrepasso la pura coneixença material del teu cos. He badat la porta del gaudi que els albins llençols no amaguen i m’ha revelat quelcom més que una voluptuosa explanació. Agosarat incrèdul que sóc, acceptes que demani consell a qui més confiança em mereix, i arrebossats en tan feréstega aroma, hem travessat pòrtics del teu cos. Compartint-te hem viscut la raó d’un nou amant, i amb l’amic cerquem descobrir-te vigorosos amagatalls. Per què ser d’un sol home? M’havies dit una nit de xampany i rialles. Per això acceptes viure’ns als dos, i ens embolcalles dins els càlids plecs de la teva pell. Volem saber què és allò tan gran que ens uneix, no el que ens pot separar. Hem assolit ser més que tres, esbrinant dia a dia la realitat que ens manté apariats. Aquesta relació no té cap raó eterna, ni única. Formem part de l’obra, físicament i a pèl, pura nuesa per compatir-nos en infinita contemplació aliena, gairebé divina, eixits de la paleta d’un mestre immortal. Sabem que no serà eterna la nostra carn, però sí, el nostre clarobscur traç.


Ferran d'Armengol, Abril 2010
(He triat aquest color de les lletres per jugar amb els colors que dominen en el quadre. La imatge està agafada del web de la Diputació de Barcelona)

divendres, 20 de maig del 2011

RODES ARGENTADES

La revista digital de poesia, art i cultura Lo Cantich, prepara pels propers onze a disset de Juny a la ciutat de El Prat l'Exposició Poètica Visual (Recital d'imatges i poesia per la discapacitat) "Les nostres mirades... les vostres paraules". Aquest poema és la meva aportació a l'exposició.

Dibuix: Toni Arencon i Arias

Rodes argentades


Del mirador et seguia amb l’esguard,
i amb l’opac sentit de la basarda
que viu en l’absència del dolor encalmat.
Ulls negats, estèrils sanglots.

Taral·leges una cançó escàpola,
que mor en l’ofec dels meus esglais
com un crit llençat al vent.
—Mai deixaré de lluitar!

Mai cap nosa feixuga ha estat,
cap xacra erma, la fidel companya.
Sols ignores mots de solaç fredor.

Udoles amb l’oratge, entre ferros argentats
i gomes negres com carbó. Sense defugir
places ni carrers, ja somiaves ser com ets.
Qui vol apostar al guanyador?

En el malson d’un perdedor,
viu la paüra que l’aturi.
Tu voles lliure, com els ocells,
tot i que et lamentes, moltes, tantes nits.

Lluites per no donar-li importància,
i empenys amb més força i ràbia,
el teu seient de rodes argentades.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig de 2011

dissabte, 7 de maig del 2011

MESTISSATGE OCULT

Dins del poema hi ha amagada, o no, la comarca valenciana on viu l'autor del dibuix que aquesta setmana acompanya al meu escrit. Un acròstic ocult, el veieu?
Dibuix de: RNBonet - Es Puig de Misa - Santa Eulària des Riu / Eivissa


Mestissatge ocult

Saps guaitar l'horitzó
amagada a la serena,
airejada de sal
i al caliu d'hores mortes.

Albes imatges
d'un cel blau brillant
ens parlen d’un temps errat
per cultures obliqües.

Fendint la Mediterrània,
vigilaves al sarraí
altra hora al cristià,
ara a la serena disbauxa.

Ombres altives
carenes germanes
vides de terres enllà,
per homes atribolats.

Reculls el poble en el pati,
a toc de campana,
agermanant-los a l'ombra
del present i pel passat.


(Tot recordant es Puig de Missa, a Santa Eulària des Riu. (Eivissa)
I tot veient un dibuixet d’en Bonet.)



Enllaç a Dibuixets i versets


Ferran d'Armengol, Abril 2011

dilluns, 2 de maig del 2011

COM ANIT

Un altre secret, aquest ens convidava a parlar de Secrets d'Antigues Civilitzacions, i jo he fet un viatge en el temps, posant a la taula altres plats per tastar, no sols la ficció. Potser hi ha secrets que en cinc minuts es descobreixen, o tan sols es desitgen.

Les Baux en Provence / Foto: Empar Saez


Com anit

Dòrian desa en una urna estanca escrits i estudis sobre experiments no classificats enlloc. Després s’acomiada de la seva estimada, no gosa dir-li que ignora si l’experiment reeixirà.
—Ens veiem en cinc minuts.
—Hi confio, vull repetir una altra nit com la passada.
El somriure de Dòrian s’emmiralla en els ulls de Bel•lian. —Tens el teu comandament temporal?
—Sí...
Ell entra en una cabina cuirassada on un panell li mostra la data de destí, els càlculs diuen que apareixerà en el mateix punt planetari trenta mil anys endavant. Ha mesurat, fins i tot, el desplaçament de l’astre per l’univers.
Una petita sacsejada l’acomiada, ho creu normal.

Una petita sacsejada inicia el terratrèmol més salvatge mai viscut en el món, tot s’esfondra en segons. L’epicentre és a tocar de la platja, no gaire lluny del laboratori. Minuts més tard una gran ona nega tot el territori. La placa tectònica es desplaça, fent caure dins del mar diversos quilòmetres de costa.
En l’enrenou, Bel•lian acciona el comandament que li ha donat Dòrian, ha estat una reacció gens meditada, induïda per la por. Ella també viatja, però el seu cos apareix a deu metres dins del mar, i sense protecció.

Ell veu la noia des de dins la cabina, no pot fer res per salvar-la. Però de sobte, un llum els enfoca, una mena de monstre estrany l’engoleix a ella i a ell li llença alguna cosa semblant a una corda que el lliga i l’arrossega fins a la superfície.

Setmanes abans i després d’un terratrèmol menor, estudiosos arqueòlegs havien descobert, a tocar de la costa i submergides dins del mar, edificacions enrunades.
Les autoritats del futur volen esbrinar quins són els secrets amagats per aquella cultura ignota de la que no existeix cap referència històrica. Relacionen la parella d’estranys apareguts amb els escrits d’inèdita grafia localitzats dins d’una urna a les ruïnes de sota l’aigua.

La parella no entén el llenguatge primari d’aquella gent que els reté. Somriuen, vivint en el desig de tornar a fer l’amor. Com anit.

Ferran d'Armengol