Imprimeix en PDF

dimecres, 30 de gener de 2013

AL CAIRE DE FEBRER

Pensaments al caire de febrer, després d'un passeig per Can Tunis, a Barcelona. 

Plaça de la FE. - Fotografia: Ferran d'Armengol
 Pensament "avant lettre"

Sembla que no en som conscients, la malaltia es cura lluitant per eliminar el patogen, l’agressor, i no atacant i afeblint el cos que li fa d'hoste.

I ara mateix no parlava de metges jo.

Pensament de FE 

I a l'entre-tant d'anar vivint, morim esperant retrobar una terra on trobar-nos com a casa nostra.

Ferran d'Armengol
Terrassa - Gener 2013

dimecres, 23 de gener de 2013

NOUS CAMINS

Un comiat és la porta a nous camins, a noves maneres de mirar les coses, i fer-ho amb uns altres ulls. La vida segueix i els adéus es retornen en un fins aviat.

Cementiri - fotografia: Ferran d'Armengol

Nous camins

I

Dins les àgores del silenci
viu el bram de les injustícies
que sols tu sabràs callar.

Respira i parla-hi...
el teu sentiment pot fer viure
paraules plenes, paraules d’amor.


II

Vius l’instant del neguit,
l’angoixa en el cor tremola
per un comiat que l’esmicola.

No vols dir adéu.
No vols oblidar.
No vols ser aquí.

Saps que és el destí.
Que no et neguin les llàgrimes
nega’t el silenci.

Sempre ens sentirem estimats.
Sempre estimarem.
Sempre.

I per sempre, caminant amb tu.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013

dilluns, 21 de gener de 2013

ESPAIS VERDS

Feia dies que donava voltes a aquest relat, l'anava polint sense presa, ara una coma, ara una paraula. No tenia presa en publicar-lo, de fet, voldria no fer-ho, però aquest matí he decidit que no era mala idea fer-ho. He volgut mostrar una distància que no és, com dic en el relat; Ficció i realitat caminen juntes, però no sempre es barregen.

La Montserrat l'últim onze de setembre

Espais verds

Marxo immers en la paranoica lentitud del silenci, de les hores sense límit, de veure passar els colors del dia, de la llum a la foscor, sense parar-hi esment. Marxo d’aquest viure i no puc ni alçar la veu per expressar els meus sentiments. No puc verbalitzar el meu dolor, el desengany, el disgust o, simplement, la felicitat de veure la família tots els dies i el disgust de no poder-los dir que tampoc no cal.
Dins la meva cambra estreta, i solitària en aquests moments, miro al meu davant on hi tinc la típica finestra d’hospital, enllà dels vidres em mostra un tros de la realitat que estic a punt de deixar. Tinc els ulls ben oberts ara que no hi ha cap familiar donant la vara. Ni quan un s’està morint el deixen en pau! No us doneu a confusió, m’estimo els meus fills, la meva dona, els meus néts, a alguns amics i amigues... però no entenen que vull morir tranquil. La mort és un trànsit que cal realitzar en plena solitud, si pot ser amb els ulls clucs i amb una última alenada que ompli pulmons. Això últim, per desgràcia ja sé que no serà possible, no tinc força per respirar a fons, amb prou feina se sent la ranera que crepita en el meu pit, i ni aquest sord xivarri els desanima a estar-se al meu costat. Sóc conscient de les cares d’abatiment, no saben què penso, tot i que han tingut anys i panys per saber de mi i dels meus temors, necessitats, afanys... sols la dona em mira amb aquells ulls de misericòrdia, demanant que deixi de respirar d’aquella manera per descansar la pau dels justos, en diuen així de la mort en el llit? Envoltat de familiars? Malgrat la tens a tocar i l’esperes aviat, estic convençut que la vida s’acaba quan menys hi penses.
Acluco els ulls i tot de sobte em rebé una vella imatge de pel·lícula, amb un matrimoni de protagonista, grans els dos, a la fi del camí. Un dels dos consorts s’està a l’ampit del llit on s’espera la mort de l’altre, estirat. L’escena la fan transcórrer en un hospital que sembla una cambra d’hotel, envoltat de finestrals que mostren un verd espaterrant al seu voltant, tots dos s’estimen i ploren la manca del caliu que se’ls acosta.
Tot molt idíl·lic,
Ficció i realitat caminen juntes però no sempre es barregen.
La meva cambra són quatre parets i una finestra alta i estreta per on veig el cim i el barri del Turó de la Rovira. Miro enfora, però la llum d’aquest hivern barceloní no dóna per a moltes alegries i l’amplada del finestral és l’espai just per a dues persones que s’hi estiguin aplegades. No em queixo, ja en tinc prou, sols comparava el flaix de pel·lícula i la meva realitat. El verd espaiós me’l faig jo mateix dins del meu cap, un cap que em tindrà amatent fins l’últim sospir, lúcid i despert, però desconnectat d’allò que en diuen realitat, un espai que no em serveix de res, un indret amb el que no tinc cap sistema de comunicació. Moc els ulls, però ningú no entén què els demano.

M’he despertat fa poc amb el xivarri de les persianes quan les ha aixecat la infermera. Ahir al capvespre en fer-se fosc, al baixar-les, el meu fill petit va tenir el detall de córrer les cortines, tot dient que així no em veuria en el reflex del vidre; tampoc m’hi he esforçat gaire, i  ja feia dies que no em mirava a cap mirall.
Mirant enfora m’he embadalit observant un reflex solar que il·lumina el Turó, donant-li enganyosos reflexos de tardor, en ple hivern. Ha plogut aquesta nit i els arbres estan brillants. Veig com s’apaguen llums de cases desconegudes. Tot té un aire de diumenge al matí, d’abans d’anar als oficis.
La llum rutilant d’aquesta matinada té un nosequè d’esperançador que em fa sentir més lliure dins la meva garjola social.
Ara mateix no tinc temor a l'eternitat.
Acluco els ulls, a la retina conservo la lluminosa claror de la matinada mentre miro de fer una forta alenada per apaivagar aquesta picor del coll que ara em corseca.
No puc obrir els ulls, m'envolta el silenci. 
Enyoro els espais verds... ja és l'hora.


Ferran d'Armengol
Terrassa Gener 2012

Montserrat Galceran i Comas (Barcelona) 29/01/1922 - 21/01/2013
 

dissabte, 19 de gener de 2013

NO EM TOQUEU EL VORAVIU!

Relat inspirat en la imatge que el bloc "Relats Conjunts" proposa, sobre la pel·lícula del Senyor Méliès "Viatge a la lluna" de l'any 1902.



Imatge captada a la Viquipèdia

 
Malgrat estic cofoia de ser la font d’inspiració de gent diversa i senzilla; poetes i amants de la natura i de l’espai, ara potser ja n’han fet un gra de més aquests terrans.
Fa eons i per culpa d’un gran meteorit, diuen, em varen desnonar de la Terra, de la casa mare. Vaig passar a la història com una Caïnita, però res més lluny de la realitat. 
Per a més deshonra, em varen deixar sense atmosfera, cosa que va malbaratar la poca vida que hi tenia aixoplugada, i que després de la separació, es dispersés per l’espai i morís. Aquell impacte casual em va condemnar a voltar la casa mare a l’aguait dels dolls de vida que s’hi desenvolupaven, quedant jo estèril. Un càstig cruel i injust.

Però ara, aquells que se suposa que tenen una existència vital i fèrtil, es dediquen a bombardejar-me amb els seus estris infectes, i m’han deixat amb un petard enganxat a la meva escorça que em fa força nosa.

Mireu terrans, si aneu per aquest camí, qualsevol dia em despenjo i us xafo la guitarra, que ja comenceu a tocar-me el voraviu.

Que no juguin! Eh? Que tot té un límit i a voltes no em conec ni jo!



Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013

dilluns, 7 de gener de 2013

DE COM SÓN D'IMPORTANTS ELS BONS AMICS

Relat escrit per participar en el concurs de la pàgina de Relats en Català; ARC a la Ràdio. Aquest mes de Gener toca el tema de la Peresa dins del genèric de pecats capitals.
Barri del Raval de Barcelona - Fotografia: Ferran d'Armengol



De com són d’importants els bons amics

De menut  m’alliçonava l’avi; Nét! Tria bé els amics! no hem vingut al món per tacar-nos les mans! Residíem a la part alta de la ciutat, on la família sempre havia gaudit d’un prestigi notable. Per llinatge, moltes generacions havíem viscut de rendes. Últimament controlàvem alguns negocis.

L’avi va morir quan l’última guerra. Per dissort no érem de la corda dels guanyadors i les condicions imposades pels vencedors eren complicades per sobreviure amb dignitat. Els ingressos anaven minvant i el pare es va veure obligat a vendre les propietats per traslladar-nos a un àtic de planta noble en el centre. El nostre ritme de vida seguia sent de rics; distesos i xerraires, fèiem gràcia als nous Senyors.
Un mal dia el pare va morir a causa d’una pneumònia i la mare va embogir, la internàrem en una casa de salut.
Malvenguérem els negocis i els nous amos em donaren un despatx amb càrrec. Tenia molts projectes, moltes idees... però als sis mesos m’acomiadaven per poca productivitat. Vaig voler mantenir un cert estatus social, però no estava preparat per començar de zero. Ningú mai no m’havia parlat de què volia dir treballar. Em va venir un ensopiment fatigós sols de pensar-hi.

Els meus recursos eren fum. Havia venut l’àtic, i els diners no em varen durar. Fugir de la ciutat va ser un recurs fàcil, en aquell estat no em podia deixar veure pels amics, i això de cercar un treball... ca!

Pidolar va ser allò menys semblant a una feina. Vaig viure en el pis d’una puta jove i riallera, però un mal jorn, farta de la meva eterna peresa per a tot, em va deixar en el carrer, dient-me que mai la tocava.

Havia intentat novel·lar els meus records, prenia notes en un quadern pensant que seria senzill, però costava posar-s’hi i ara malvisc ignorat per aquells que volen que doblegui l’espinada; ningú ha sabut valorar els meus ocults talents.
Cap cot, mà estesa, no paro d’estossegar tremolant com un possés, més d’hora que tard moriré com el pare, i ho faré dubtant si no he sabut triar els amics.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013