Imprimeix en PDF

dissabte, 25 de juny de 2011

LA MEVA BALDUFA

Aquesta història va sorgir d'un repte a la pàgina de Relats en Català que demanava parlar d'amors prohibits. Vaig rebre algun comentari poc afortunat d'aquells que es creuen cert tot el que llegeixen i no volen veure la ficció o la segona lectura, algú que va sentir ferida la seva personalitat... de tot hi ha. Per sobre de tot, no deixa de ser un exercici. El penjo tal i com el vaig escriure aleshores, ara potser el modificaria una mica.
Cabra Cretense. Foto: Ferran d'Armengol

Acaricio el seu coll suau, el seu llom, les seves anques esveltes. Un somni nois. Però a la meva feina, no puc pas dormir, jo. No.
Em diuen Lluc, i per coses d’aquesta meva feina —sóc pastor,— passo més temps fora de casa que sota cobert. Malgrat tinc els meus refugis ben repartits i controlats pels munts, viure a la solana té inconvenients, i virtuts. Tot treball té els seus moments bons, pocs com és d’esperar, allò que més em sovintegen són les hores mortes. Però hi ha d’altres camins que em toca bufar la flauta, cosa que el ramat m’agraeix. Els hi agrada la meva música, bes per on!
Com solc estar-me temps sense baixar a la plana, així és que hi ha dies que puja alguna mossa del poble per dur-me menges, i m’explica els acudits i les xafarderies dels veïns. Elles venen sempre per encàrrec de l’amo, que si no, veuria cap dona en mesos! I ja me les tria bé el pallús, que en puja cada una! Mira, que millor no dir-ne res, que ja és alguna cosa. Però poca estona dura la conversa, sóc home eixut de paraules i d’actituds abruptes. Mancat de tacte, em diu alguna de les noies. Com us deia, hi ha conversa una estona, que cal gaudir la companyia. Però quan jo callo, o ella ja no sap que dir-me, si no s’apuja les faldilles, ja pot sortir cames ajudeu-me, cap avall. I mira com corren les bagasses, quan no volen gresca. Que les que sí...
Al final sempre riem; no sóc cap monstre jo! Sols demano allò que tothom vol, esbargir el pollancre de l’entrecuix en bona companyia.
Però tot corrents avall, la majoria de noies em deixen exhaust a mig camí d’un bosc proper. Les carreres m’esgoten i com és de calaix, acabo per fer-me un solitari a l’ombra d’alguna alzina.
De les que pugen amb la teca, la que més m’agrada és la pubilla de Cal Mestre, la família que domina la vall. Ella és la més fina, en tots els sentits, fins i tot en el mal sentit. Mai em fa cap lleig quan en té ganes, perquè a voltes va calenta i mal servida. Ja s’ho farà aquell promès mestre tites! Però com és la filla de qui mana a la comarca; tinc entès que a tots els altres ja ens va bé, que les banyes les duu un altre. El meu parer és que cal prendre el fruit quan s’ofereix madur; que són tres dies. Però poc s’atansa aquesta per aquí, com sóc lletjot i esguerradet. Però no us en rieu, no, que ja tinc qui m’acontenta quan els camins s’allarguen més del compte.
Ella em sap reconèixer els moments difícils de tot baró, i sap com apaivagar-me.
Què dir-vos quan la meva Baldufa s’atansa a mi, amb aquella mirada de no haver trencat mai cap cor, el meu apart. Silenciosa i amb el cap cot, em fita de reüll. Ella ja sap el que vull, i sap com fer-me feliç. Ella no corre camí avall, ni fa esgarips esbojarrats. Espera que em deslliuri del tot, i després, amb el seu mirar lànguid, sembla que em demani si he quedat a gust.
Ai!, si pogués parlar la meva baldufeta, però mireu nois, sols sap fer aquest “beeee” la pobra cabreta.


Ferran d'Armengol
Juliol 2008


divendres, 17 de juny de 2011

QUAN EL GALL ABANDONA EL CORRAL... LA GUINEU ES MENJA ELS OUS

Aquest és l'últim relat de secrets amb el que participo en el concurs de Relats a la Ràdio, de Ràdio Argentona. Aquest més tocaven "Secrets de safareig", d'aquí bé la foto que acompanya el relat. La seva escriptura és volgudament un xic peculiar que no mostra una dicció concreta de cap poble que jo conegui, malgrat sí que utilitzo localitzacions concretes d'un que sí conec.

Foto: Ferran d'Armengol . Safareig comunal de Sant Antoni de Vilamajor. Foto feta el Setembre de 1984

Quan el Gall abandona el corral... la Guineu es menja els ous

Són llargues i alegres les partides de botifarra al bar de Ca l’Enric.
Però l’ambient engrescat el trenca un nouvingut. —Ja m’ho va dir aquella mala pècora! —s’exclama el Cinto de Can Guineu quan veu al Sidru de Cal Gall entrar al bar.
—De què parles ara? —li demana en Xevi de Can Matoll, el soci de partida.
En Cinto llença les cartes sobre la taula i s’aixeca de cop. —No re... coses meves.
—Marxes? No em pots pas deixar així! —s’exclama en Xevi.
—Mira, avui ja he vist prou bastos, —el Cinto s’encara al Sidru tibat i amb els punys serrats, l’hi ensuma el perfum, barat, i sap que va de meuques. Es deixen passar tot mastegant paraules inintel•ligibles. El de Can Guineu surt i el mut de Cal Mansoi li va al darrere.
El Cinto li sent les passes i l’enfronta en arribar al safareig vell.
—Tu què? vols xarop d’estopa? —El mut fa que no, sols vol fer-li companyia, ho diu amb gestos, el Cinto ja l’entén, de petits havien anat a escola plegats, i ja sap què vol. —Doncs ara mateix vaig a cercar la Carme i tindrem unes paraules... i potser alguna cosa més.
Empenyent la porta sense contemplacions, entren a la carnisseria de Can Serra, al carrer Vell, on hi treballa la Carme de Cal Cisteller.
—On és la Carme? —li demana a la Nita de Can Maspons, la companya de feina.
Tres dones que feien cua se’ls miren amb cara de fàstic, tal com si haurien vist el dimoni, però resten mudes.
—No ho sé... —quequeja la Nita.
—Doncs li dius que la cerco, li he de parlar del seu marit... l’he vist al bar!
—Déu Sant! —es persigna ella. —Doncs està fent un encàrrec, no trigarà.
—Va bé! Li dius que he passat, estem Nita?
—Sí, home! Ni que fos la mossa dels encàrrecs.
—Prou que esbombes el que et sembla.
—Això ni m’ho diguis!
—Queda dit, au! Ja ens veurem.

Surt amb el posat seriós, però feliç per dins.
—A tu t’ho puc dir, —fanfarroneja el Cinto a cau d’orella del mut, —quin carallot el Sidru, noi. Ell de putes i jo a l’era de Can Llobet, allí m’espera la Carme, la seva dona. Avui em toca sucar el melindro!

Foto: Ferran d'Armengol


Ferran d'Armengol
Juny 2011

dissabte, 11 de juny de 2011

JULIOLS PERDUTS...

Falta un mes pel nou de juliol, potser vaig una mica d'hora, però sempre anem a remolc de les coses que ja són renunciables, fa tres-cents anys que anem amb retard, i comencem a tenir la màquina atrotinada i vella. Hem de renovar-nos i engreixar-la de nou. pintar-la i fer que els seus colors ens omplin de goig... o potser ja us està bé tot com està?

Fotografia: Ferran d'Armengol


JULIOLS PERDUTS

Passaran els dies,
i tot d’un plegat
arraconaran el problema,
i quan algú el tregui
un altre cop al carrer,
diran que ara ja no toca.

Si seguim confiant en ells,
la nostra cultura,
la societat, allò que estimem,
s'estancarà
en la corrupta organització
que nosaltres hem triat
per a ser representats.

Ells van a la seva,
tots ho veiem i està clar.
Els hem de deixar estar?

Doncs tot em fa pensar,
malgrat els juliols perduts,
que sí...

Quan convé,
seguem cadenes?

Ferran d'Armengol
Febrer 2011