Imprimeix en PDF

diumenge, 27 de juny de 2010

ALÈ VIRTUÓS

(La sargantaine-Ramon Casas-1907)




Alè virtuós


Havíem assolit l’excel•lència del mot
reflex a l’espill, l’instant d’una vida
vana, subtil experiència, camí de l’ignot,
qui a tots ens retorna la mera mida.

Efígie en groc d’un candorós sospir,
omplint el pit d’aire vivaç, fent-lo imatge.
Pots percebre-hi en el seu respir,
l’encís de tota puresa, verge de tot ultratge.

Qui pot afigurar-se en el seu esguard
cap escàndol maliciós,
ans al contrari, cal saber-li admirar
el seu alè virtuós.


Ferran d'Armengol 12/06/2010


diumenge, 20 de juny de 2010

LA MÀSCARA DE JADE

Noia Maia en un poblat de Guatemala a tocar de la frontera amb Honduras.
Fotografia: Ferran d'Armengol.


La màscara de jade


Els primers rajos de sol s’escolen entre els joncs de la cabana a la vora del riu. El rugit del jaguar calla l’enrenou selvàtic dels papagais i dels micos; vol descansar d’una llarga nit. A l’aguait del seu clam, la jove (1)Icok’ij somriu observant el son plàcid del guerrer blanc amb qui ha compartit el llit, en una nova nit de plaer. Ella sent els canvis que el cos experimenta ja. Se sap escollida pels esperits que el jaguar governa, com també del seu pare, el gran (2)tatich, Chan-Kakà. Li té encomanada una tasca amb el déu blanc, el seu amant.
Calia parlar-l’hi de l'ultratge sofert per la seva vila; la màscara de jade estava en mans dels traïdors (3)Xiibkaan. Si no els era retornada, seria ella la joia destinada a desaparèixer dins les fredes aigües del (4)ts’ono’ot dels rituals.
Sense la màscara d’ulls de jade blau, el futur no era gaire engrescador pels seus.
Calia confiar en aquells guerrers vellutats i brillants; amb aquelles cuirasses reflectien aital gavadal de llum al sol, que feria mirar-los.
Plorava la princesa quan ell es va despertar?
—Què tens? —demanava en un somriure.
—Tu... —no alçava els ulls, ella.
—M’hauràs de dir què t’he fet.
—...pots ajudar-nos, pots fer que la nostra pena sia joia.
—Jugues amb les paraules?
—No domino gaire la vostra llengua, potser ho he fet...
—Ets molt llesta, estel meu.
—Sols vull ser la teva fidel serventa, —deia tancant els ulls i prement-li les mans.
—Després de les nostres nits, el teu pudor no és necessari, digues qui cal castigar, i et durem el seu cap en una cistella.
—No cal matar ningú, amor meu, sols vull recuperar els ulls del meu avi.
La cara del soldat va mostrar contrarietat, no entenia què volia dir, però sentia tanta estima per aquella fascinant deessa indígena, que procurava fer realitat qualsevol dels seus desigs.
Ella va narrar-li els fets luctuosos causats per l’aldea veïna durant la festa dels dies foscos, cinc dies en els que ningú surt de casa, a finals de l'hivern. El poblat proper havia omès les tradicions, i en un descuit s’endugueren la joia més preuada pel poble dels seus, una màscara de jade, que havia estat del l'avi. Ara, ja finalitzada la primavera, aquella tribu veïna havien decidit abandonar la terra que ocupaven, per cercar-ne d'altres més fèrtils.
—Sense l’ajut dels déus per recuperar la màscara, serem un poble cec —deia la noia.
—Dónem tres nits, i tindràs els teus ulls. I jo, tornaré a tenir els teus.
—El meu present serà de vida i amor. Et faré feliç, te’n faig promesa.
L’home va somriure escoltant les darreres paraules de la noia. Va reunir la tropa aquell matí i en dos dies va complir la paraula donada. El pare de la noia havia recuperat la màscara, la joia de la família.

El jove oficial, anhelant complaure aquella gent salvatge, va creure adient tornar amb tres esclaus dels Xiibkaan, per acomplir rituals de purificació. Però magnànim, el gran Chan-Kakà els va perdonar la vida... deixant-los a la selva, ja farien per retrobar-se amb els seus.

Mai hi arribaren, el selvàtic jaguar va saber com aprofitar aquella rara turpitud.



Notes al marge
+++++++++++
(1) Estel de la nit
(2)Cacic
(3)Boca de serp
(4)Cenote. Pou d’aigua on celebraven rituals sagrats.


Detall del relleu d’un jaguar en una paret de l’esplanada dels sacrificis, de Chichen Itzà. Yucatan-Mèxic.
Fotografia: Ferran d'Armengol.


dissabte, 19 de juny de 2010

ETERN PLAER


Aquest cap de setmana farem un viatge al passat, imaginari, d'una terra que no va ser  ben aprofitada pels seus conqueridors. Tenien moltes coses per oferir-los, però la ceguesa sols va saber veure com lluïen les seves joies, no els seus secrets, que varen cremar. Per sort, alguna cosa ens ha arribat, en forma de beuratge màgic i sensual, tant com gustós: "La xocolata".



Etern plaer


Una eternitat mai podria haver estat tan curta; ni un plaer tan ben assaborit.
Icok’ij —filla de Chen-Kakà el noble cabdill,— coneixia amb escreix els efectes d’aquell beuratge, sempre que la barreja fos la correcta; i l’aigua, del riu que passava a tocar de la seva ciutat estat. No era difícil aconseguir el “chukwa’” sagrat si tenies amics entre els sacerdots.
Convenia realitzar la cerimònia en els dies que l’estel del capvespre reposa a l’ inframón, quan el déu venjatiu que hi habita descansa i no surt de cacera. Res podia fallar-los als amants, que havien assolit amb èxit transportar-se fins les portes de Xibalba — el paradís on regna Quetzalcóatl, el que ha de tornar—.
Somreia despreocupada la jove; en el seu pit es mostrava l’èxtasi, agitat i cofoi. El seu company, un home de pell blanca i barba abundant, roncava amb estrèpit.
A aquells déus també els calia dormir, i fornicar. No eren tan poderosos, i saber que ella n'era el seu afrodisíac, la feia feliç.

.-.-.-.-.-.-.-.-.


La suor li xopava tot el cos. Maleïa aquella calor asfixiant de la selva que afegia més pes al propi de l’armadura de campanya. Va ser fàcil trobar els senyals, d’entre el brancatge, que el guiaren fins el destí; una cabana a tocar del riu on l’esperava la seva amant furtiva, una bellesa indígena que aquell vespre es prendria. I ell, en Fermin d’Alcandora i Honrosa, seria el primer en tastar el fruit ofert per la filla del cabdill Chen-Kakà. Ell, un gran entre els grans cavallers de Castella, en tenia el dret.
Icok’ij l’esperava asseguda en una roca a tocar de l’aigua. Duia una senzilla túnica de color os, cenyida a la cintura per una estreta pell de jaguar. En veure Fermin, va alçar-se, frisant per l’encontre amb el soldat. Ella duia un vol fumejant a les mans. Quan s’estaven a tocar, va fer-ne un glop, que va dibuixar-li unes ratlles fosques al voltant dels llavis; va oferir aquella delícia al jove oficial, tot llepant-se amb plaer.
—Beu-ne, en diuen xocolata, és bona, però vigila, encara crema, fes-ho a poc a poc, com ho faràs amb mi. Dins d’aquest recipient hi ha la meva “óol”, l’ànima; deixa-l'hi la teva també.
En va prendre, lent primer, més golafre després. Era bona aquella beguda de textura espessa, gust amarg, amb un punt de dolçor i d’agradable aroma. Va observar de cua d’ull com la noia s’havia desfet de la túnica i entrava al riu, nua. De dins el convidava a seguir-la.
—Si vols tastar altres fruits del país... hauràs de seguir-me.
L’home sabia que estava ficat en un atzucac, gustós però, i mentre entrava dins la calma aigua, nu, un foc el cremava per dins; deutor del desig per tenir aquella dona.
No dubtava que en altres circumstàncies, el seu orgull no hauria permès un joc similar, però la veia somriure,
i amb aquell regust dins la seva gola, sentia un neguit que ratllava el deliri.

 Fotos fetes a Guatemala l'any 1996, per Ferran d'Armengol (cc)

divendres, 18 de juny de 2010

Bassals (Inspirats per Chopin)


Abans de començar a llegir el poema, feu funcionar el video i, aleshores, llegiu el poema al ritme que la música us marqui.



Bassals

I tu, tu sempre viuràs en mi.
Ets el gran torrent que baixa,
ara atrafegat, ara mansuet,
sentint-se viu en la seva cursa,
esbojarrada, fins el mar.

Et sento com l’ocell que vola
amb les ales esteses, en silenci.
Visc el preciós instant del misteri,
gaudint de l’aleteig rítmic i parsimoniós
de qui cerca recer, sota la teulada.

Em demano el perquè?
i no escolto la resposta,
ni la música dels teus llavis.
I penso... que et penso poc
quan no et tinc a prop.

I sóc, puc percebre, tan subtil
petitesa, com la immensa grandària.
Vinc a ser l’ínfim personatge,
en la solitud de la teva
absència.

Dubto, ho saps!
I en tan gran disbarat
puc entreveure els teus ulls,
i un somriure...
burleta.

Quan no hi ets, encara, t’observo
embadalit, en l’anhel del teu avenir,
perquè sense ser-hi, et veig dansar
amb la pluja dèbil, que ara cau
i que omple de bassals, el nostre jardí.





diumenge, 13 de juny de 2010

EROS D'ARENA


Foto: Entre Kebili i Matmata, a Tunisia (Ferran d'Armengol)

Eros d’arena

És ara quan, enfilats
en les nostres victòries mundanes,
encertem a reviure l’instant precís
de la marea alta dels nostres sentits,
en la plenitud d’una allau de sensacions
que mai més moriran.
Com la més bonica de les nits
que ens tocarà viure,
com el més lluminós capvespre de passió
radiant espurna d’un univers fèrtil,
etern en la seva bellesa
amat en el seu si més subtil

No moriran els estels
quan la més forta llum del dia els amagui
i sabrem que, tot i no ser
aquell, l’astre més gran,
ens és la vital ànima clara,
donadora de vida,
com és la vida, qui ens ha dut l’amor
bell en què vivim.

Arrebossats eros d’arena fina
de la platja on la felicitat compartim,
porta d’un mar infinit,
farcit de misterioses fondàries, amagades,
que jugaran amb els colors
(i les olors)
per desvetllar-nos de la seva foscor.
Un mar
ple de la llum diàfana
on a les illes
 raurà, el desig del nostre descans.

Com jo, tu somrius,
altra cosa, no podem fer.



dissabte, 12 de juny de 2010

RÒNEGUES CALENDES

Rònegues Calendes

Faig passes inestables
per les estances del teu interregne,
a voltes em trobo fora la cambra,
on tot són sorolls i colors,
però m’hi sento tan sol
com un vaixell ancorat
enmig d’un desert farcit
d’erràtics i atabaladors silencis.

No puc, ni vull, sentir-me
atemorit per la teva presència, brutal i feridora
nocturna imatge d’un avern colpidor,
caldrà que després del crit, sols em retorni l’oblit.

No vull, ni puc, abocar cap llàgrima
en els camins aprensius que hem... somiat potser?
Visc arraulit a la freda paret del deliri.
I si ho cerco dins la memòria
albiro que han estat escadussers segons,
l’abstracció dels crits que no puc oblidar,
respirant el fat neguitós
dels qui a l’ignot has enjovat.

He caminat per les brases del teu infern
revivint incomptables i rònegues calendes.  
Aclaparat pel caliu ardent, en l’absència
 i el record, del teu gel ignorant.
Ferran d'Armengol
Novembre 2008

 
foto: El sol darrere la cortina
Ferran d'Armengol



Molta més poesia, seguint aquest enllaç, i seguint els altres enllaços

diumenge, 6 de juny de 2010

EL TREN DE LES SET

El tren de les set


S’asseu sol, el tren està aturat i buit. Reviu als seus amics, no l’han deixat del tot. Rememora frases soltes i converses enceses. Política, esports, afers socials, viatges; tots els temes tenien cabuda en el reduït espai dels quatre seients que ocupaven els companys de trajecte, camí de la facultat. Cada dia era diferent, una sorpresa, li agradava viatjar en tren i conèixer gent nova. Algun cop solia tornar llegint.
I llegeix encara ara, qualsevol dels llibres que pengen dels prestatges de l’estudi, un fantàstic àtic adquisició dels avis, cent seixanta metres quadrats amb vistes al parc, a dues passes de  l’estació dels ferrocarrils. Somiar despert és l’herència del pare. Quan no llegeix, escriu, és el seu medicament i ho fa amb vehemència. El raig de paraules que bullen dins del cap, surten escopides com lava d’un volcà irat, deixant avançar rius candents, amb lentitud, i morint en un antic oceà calmós.
Alça els ulls, res no canvia, l’obsolet vagó fa olor de resclosit. Els vells parracs que ahir vestien els seients no mostren el color original, sembla talment l’esgrogueïda oficina d’un funcionari xaruc. Avui tampoc engegarà el tren de les set.
Al tard i amb sort, tornarà a l’àtic espartà. Menjarà i haurà passat un altre dia més. Estirat al llit tancarà els ulls per reviure un passat més jovial, recordarà moments més acolorits, quan ser auster era un pecat mesquí. En aquells temps l’aire estava empudegat de fums diversos i l’aigua ho era tot, menys aigua, i la solidaritat era un mot desconegut, però hi havia gent. I ara, ara la gent... qui sap on para. Ningú camina pels carrers. Tots han marxat, i un dia ho farà ell. Recorda el silenci després del xiulet estrident, crepuscles de por, crits, corredisses, una guerra sense enemic a la vista. Mai va saber d’on varen arribar, eren estels fugaços a la matinada que trencaren l’harmonia dels dies banals, omplint d’odi la quietud. Les ciutats varen quedar buides, en poc temps, arbres i plantes recuperaren l’espai cedit al ciment. Algun cop, tot fent cacera amb l’arc, ha vist ombres que el fugien esmunyint-se entre altres ombres, potser no està sol, potser no és l’últim ésser viu, però ja fa temps que no parla amb ningú.
Havia desitjat acabar l’estudi per no viure amb l’ajustada pensió que rebia el pare, aquells diners no omplien la seva vellesa, estèril xec de vida sense expectatives. Vol oblidar el temps passat, però enyora tota aquella fanfàrria de colors. Remulla els sentiments recordant l’eufòria de la joventut perduda.
I a l’endemà baixarà a l’estació. Com sempre, el rellotge marcarà les set, on es va aturar una matinada. Les portes del vagó estaran obertes, també com sempre. Escamparà la pols d’un seient i s’asseurà a llegir. Sap que algun dia haurà de seguir les vies del tren i baixar a la gran ciutat arran del mar. No podrà recuperar la família ni els amics, però li agradaria veure món i tornar a banyar-se en el mar.



Imatge: Tren de via estreta a Corsega aturat a l'estació de Calvi. Aquesta imatge no situa el relat, sols ens mostra un tren atrotinat i vell.
Foto: Ferran d'Armengol

dissabte, 5 de juny de 2010

CAMPIÓ


Imatge capturada a internet

Campió

“—Para noi! Què no veus que molestes...?”
Paraules que es repeteixen en el silenci dels seus records cada volta que la seva espinada es doblega, quan les seves mans cerquen la punta dels dits dels peus. Segons escadussers, el cos en tensió esperant el senyal que tibarà tots els seus muscles. Una última dècima de lucidesa, el rostre de la seva mare amb aquell etern somriure de la seva infantesa, abans del triomf, molt abans de fer-se campió.

—Per què ho has trencat això? —demanava la mare amb ulls esbatanats... el cor encongit. Però mai li ho demostrarà, és el seu secret amagat darrere d’un somriure.
Ella sabia que havia de créixer, que era —i ho és encara,— un xic dispers, a la vida i en els estudis, n’esperava molt més d’ell, però li costa concentrar-se en un sol punt. Ho vol tocar tot, anar a tot arreu, mai s’està quiet. I els propis límits el fan parar boig, però no ho entén, segueix corrent per anar més enllà, sense moure’s del lloc. Tot demana la seva atenció, i les rutines d’altri el cansen, res pot dominar-li el neguit. Si en algun instant s’atura, observa la mare, i el seu somriure etern.
—El seu fill té aptituds... —li digué l’entrenador, —llarg, lleuger, té nervi! Bones qualitats per arribar abans que cap altre.
—Natació? —ella havia pensat en el basquet...
Alguna cosa havia de fer reaccionar en Michael; l’aigua l’esgotava, per primer cop es veia obligat a parar per respirar. Veié un ocàs de prop, i va sentir que allò era bo.

A la piscina olímpica criden el seu nom, però ell no escolta res, sols els batecs del propi cor, concentrat en el xiulet de sortida, del salt a l’èxit, o al fracàs.
Sona la sirena, en poc més d’un minut revolucionarà totes les partícules d’aigua que li llisquen pel cos. Un esforç que pel seu nervi no ho és tant. Un cop més arriba el primer.
Es treu les ulleres i la gorra d’una revolada, alça un puny ple de felicitat i mira enllà les grades, mentre els llavis li graven en silenci, i amb els ulls negats, l’orgullós; “Gràcies mare!”

Ferran d'Armengol



Publicat a 365 contes

divendres, 4 de juny de 2010

PRIMER CONTACTE


Primer contacte



La Selva - Girona - (Foto: Ferran d'Armengol)

Vinc d'un capvespre a la mediterrània humit i fresc,
on les barques suren en un mar tranquil,
i el ventijol esbulla els pensaments.
On un raig de sol enlluerna el coneixement,
i la teva mirada fa justícia a l'espectacle de viure.

Gràcies pels teus comentaris.

Ferran d'Armengol