Imprimeix en PDF

diumenge, 13 de desembre de 2015

SIGNES PER A UN COMIAT


Un cop més amb un relat per al VI Concurs ARC de micro relats a la Ràdio. Dins del tema principal "Comuniquem-nos" aquest mes toca "Llenguatge de signes", útils per a moltes i diverses converses. Aquesta vegada el relat no és fantàstic, com els últims, diria que és una crítica social i humana encoberta.

Sobre una imatge de Xènia d'Armengol, fotografia de Ferran d'Armengol "Cortina en el vidre"

Signes per a un comiat

Es fa tard quan la veig arribar. És la jove repòrter que va aparèixer per una feina concreta, de la que avui queda alliberada. Li auguro més llarga la nova tasca. Ara ja no pot sentir-me la veu, i jo gairebé ni la puc veure. Em mostra l'escrit que li he deixat i somriu, amb aquell somriure malenconiós que li conec. Sabem que els mots es perden en el silent fred d'un vidre reforçat. Faig un gest de comiat movent juntes les mans, i ella, amb les seves, fa gestos concrets i coneguts per nosaltres dos, com qui escriu lletres en l'aire, a la cara, en el cos. Ens hem preparat per aquest moment i tots dos sabem què vol dir aquella dansa mínima, sense música. A la fi del seu missatge es besa el palmell de la mà, i bufant-li suau em fa arribar el màgic contingut, però tot seguit construeix un cor amb les mans per apropar-se'l a tocar de la panxa. Amb signes em confirma que una nova vida ha començat a bategar. Ningú més ho veu, ningú més ho pot entendre ni escoltar. No importa quins són els camins que ens han dut on som, l'últim trencall ens ha portat a conèixer-nos, i ella ho té prou clar, malgrat tot el dolor que pressuposa la separació. No va ser fàcil al principi; gràcies al seu zel periodístic, ella no entenia els meus motius vitals. La seva manca de comprensió va causar el meu rar interès, i va propiciar el prodigi. He madurat amb ella, i he après tot allò que de menut hauria volgut conèixer. A despit de trobar-ho sempre innecessari, a la fi he comprès el sentit de la sensibilitat, aprenent a acceptar-me i estimar sense demanar res a canvi, tot admetent el meu fat. Vàrem pair que amar-nos era viure en el neguit de saber impossible un altre destí, però marxo amb la consciència tranquil·la i l'implícit perdó en el seu ventre, el meu futur ignot. L'últim llambreig em mostra la mà d'ella enganxada en el vidre. El relat periodístic arriba al final previst pel gran públic que no perdona. Sense cap més redempció, abandono el corredor de la mort.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Desembre 2015

PS
També el pots llegir a la pàgina de Relats en Català i comentar-lo si et plau.