Imprimeix en PDF

diumenge, 17 de febrer del 2013

VIURE A LES VELLES RUÏNES

Seguint el neguit dels Relats Conjunts d'aquest mes, toca parlar de ruïnes, inspirades pel dibuix de sota. He de dir que m'ha sortit un conte una mica llarg i que no sé si té res a veure amb la pintura, però no penso contrariar les muses d'avui.
Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865



Viure a les velles ruïnes


Després d’una setmana de caminar varen arribar a les ruïnes, eren quatre parets desvalgudes que parlaven d’un passat gloriós, un petit casal pairal entre la plana i la muntanya. El mas en ruïnes havia tingut torra de guaita, i això indicava poder, de fet, era l’única estructura que encara tenia sostre en un dels seus pisos baixos, potser podrien aixoplugar-s’hi. També destacaven unes columnes impressionants, com si el mas hauria estat construït sobre d’un antic temple, Grec o Romà.

Però la Nora estava amoïnada i no entenia el motiu d’anar a un lloc on les pedres, per poc que ells es despistessin, els podien caure a sobre. I ho entenia menys tenint en compte que no feia una setmana que les ciutats més importants del món conegut havien estat anorreades i deixades a nivell zero els seus edificis més emblemàtics.

Però el Jairo estava content de tornar a visitar aquell indret, de petit el seu pare l’havia dut en una excursió familiar, amb la seva germana Ruth.

—No t’entenc Jairo —es queixava la Nora descarregant-se la feixuga motxilla.

—Tal i com estem, no cal entendre gaires coses —replicà el Jairo descarregant-se també.

Els altres cinc companys de viatge també es descarregaren les seves motxilles i les deixaren en un indret que cregueren prou segur, no gaire a tocar dels murs més alts.

—Està fet un fàstic Jairo! —exclamava el Gabriel.

—Mira, està ple de bosses de deixalles —es queixava la Sílvia.  —Quin fàstic de civilització que hem deixat enrere, redéu!

—Ànims nois! —els encoratjava el Jairo. —El lloc és perfecte, estem en un indret apartat dels principals eixos de comunicacions i en poc temps tindrem una bona font alimentaria, heu de fer-me cas, sé de què us parlo. I per la brossa no cal patir, tindrem feina a fer net, i tenir feina sempre ha de ser bo.

—Estic amb tu —li feia costat la Ruth, la seva germana. —Per això hem dut tot aquest arsenal d’armes de bosc, la cacera serà la nostra principal font d’alimentació i netejar és una tasca que ens ensenyarà a ser més polits de cara al futur.

—Exacte companys, i aquestes ruïnes ens recordaran què ens espera a les planes i en els camins principals i ens marquen un futur incert, però possible. Hem estat de sort, hem esquivat un destí que ningú podia preveure. —El Jairo parlava amb un to de veu molt convincent, i cap d’ells va gosar contradir-lo, estava prou clar que eren uns privilegiats. —I encara una cosa més, aquí estem lluny de tot el podriment mortal que empesta les ciutats i nuclis urbans, estem lluny de tot allò que ha provocat aquest destí que veníem ignorant. I aquí el podrem tenir present cada dia.

—Però nosaltres som espeleòlegs, què sabem de caçar, o de crear una comunitat nova? —el Pere no era escèptic, sols volia ser pràctic.

—Això ens ha salvat Pere, el ser espeleòlegs. Sembla que l’haver estat una setmana dins d’aquella cova de l’Espluga de Francolí ens ha salvat. En un futur hi podrem tornar, però ara hi ha massa morts per tots els camins, ens caldrà esperar per tornar a visitar la vella civilització.

—Nois! —va alçar la veu la Ruth. —El Jairo és l’únic que sap com subsistir en aquestes condicions, per alguna cosa el pare va sobreviure a la guerra dels Balcans, ell era Croata... ens hem de fiar dels seus coneixements.

—Cert! —va fer-li costat la Mariona.

—Sí, aquells deu anys al Cadi, vivint en una casa solitària a tocar de Tuixent varen ensenyar-nos moltes coses a la Ruth i a mi. En morir el pare, la mare va decidir tornar a Solsona, en el centre excursionista ens varem conèixer, ho recordeu?

Tots varen assentir i es va fer un silenci còmplice i etern. Eren conscients de la feinada que se’ls venia al damunt i de les moltes coses que ara haurien d’oblidar, comoditats i banalitats que ja mai més gaudirien.

Aquella primera nit no varen dormir gaire.

A l’endemà varen començar l’apuntalament de les pedres antigues. El segon dia descobriren una cova a tocar del casalot, allò els va engrescar, encara tindrien la sort de practicar el seu esport preferit, sense moure’s d’on es trobaven. Eren prou joves per tenir esperances de viure i obrir el futur a una nova existència.

—Nois! Família... hem estat de sort. —Va judicar el Pere la segona nit.

Ningú el va contrariar, a despit d’haver de donar la raó a la sort que els havia dut fins aquell indret. Més tard que d’hora acceptarien que les ruïnes no eren mudes, com hom podria pensar de vell antuvi. La història no feia altra cosa que repetir-se en els seus cicles, els humans sols som una anècdota que de tant en tant deixa alguna resta vistosa que dura un instant de temps més enllà dels seus creadors.

Ferran d'Armengol
Terrassa - Febrer 2013

25 comentaris:

  1. Ets un molt bon contista! molt ben narrat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquest comentari, venint de tu, m'omple molt, gràcies!

      Elimina
  2. Ostres! No m'ho esperava... una mica Manuscrit de Segon Origen! És cert, som ben poca cosa! M'ha agradat!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà perquè en Pedrolo m'agrada i el considero un dels meus mestres, un mirall. I les sorpreses si són agradables, millor, oi?

      Gràcies pel comentari!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Espero que quedi en conte, però és una situació que obre moltes expectatives, fins la total desaparició del grup, també.
      Gràcies!!

      Elimina
  4. És cert, no som res i ens pensam que som el centre de l'univers. Abans de nosaltres existia els cosmos i després de nosaltres també existirà.
    Ens queda saber què va passar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Saber què va passar? a mi també m'agradaria saber-ho, però hi ha dies que em retorno una mica mandrós i en veure que passarà demà ja vaig fent. És allò que dius tu del present, que a voltes s'allargassa una mica més.
      Imaginar futurs possibles, o no, sempre em serà un repte divertit. No ho podrem veure, segur que no, però imaginar-ho és cosa nostra.

      Gràcies per comentar!!

      Elimina
  5. Bon relat. Sempre per tornar a començar els més vàlids són els que s'han mantingut a prop de la terra.

    ResponElimina
  6. I aquestos, fins i tot, estaven tan a prop que es trobaven dins de la Terra. Gràcies Rafel!

    ResponElimina
  7. Molt ben trobat, Ferran i, com ja heu comentat, amb reminiscènces del Pedrolo.
    Convé recordar que la humanitat només és una anècdota, i les seves creacions, el germen magnificent de futures ruïnes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les ruïnes obren tants interrogants que sembla mentida que no veiem les respostes tan clares que ens donen.
      Gràcies per comentar Sícoris!

      Elimina
  8. Esperem que si quedi en un conte, encara que la autodestrucció tard o d'hora serà una realitat, si no canviem ràpidament algunes coses.
    Bona aportació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La ficció futurista a voltes sols ens anticipa allò que sembla no volem evitar, mira l'Orwell!

      Elimina
  9. Està molt ben ambientat, Ferran! I el missatge regenerador m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Sílvia! és un missatge que sense arribar a carregar-se tota una civilització d'un dia per l'altre, convé fer-ne propaganda, així no podem seguir!
      Gràcies per comentar!

      Elimina
  10. Tendim a creure'ns molt importants: la humanitat és el centre de l'univers i cada un de nosaltres som el centre de la humanitat. Suposo que necessitem pensar-ho. Molt bon relat!

    ResponElimina
  11. Ben cert Loreto, ens mirem massa el melic i després de molt mirar-lo alguns sols hi veuen un clotet. Bon pensament aquest del centre de la humanitat. I gràcies per comentar!

    ResponElimina
  12. Bona narració amb un fons positiu.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal com ens pinten els vastos, ens cal tenir una visió positiva de tant en tant.
      Gràcies per comentar.

      Elimina
  13. Las ruinas son siempre una fuente de inspiración. Para el romántico son un puente hacia la melancolía. Para el visionario cargado de ambición, la muerte que conduce al nacimiento de algo nuevo.
    Me ha gustado el cuento, con esos personajes que comparten conmigo el amor por las cavernas. Me agarraré, porque hoy más que nunca lo necesito, a ese punto optimista de adaptación y de que, tal vez, todavía todo es posible.
    Un abrazo, Ferran.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Era un recurs fàcil, el de les coves, paral·lelismes del toll del senyor Pedrolo en el Mecanoscrit. Però de fet, a mi també m'agraden les coves, deu ser una cosa atàvica, ancestral i per ser sincer i no faltar a la veritat, diré que jo no he fet res, el diàleg l'han construït els protagonistes, jo sols anava teclejant lletres, la supervivència humana tindrà un límit, però no en serem conscients i per tant, de moment fabulem.
      Gràcies per seguir-me Jorge!

      Elimina
    2. "...teclejant lletres i ells han fet la resta. Tinc la lleugera sospita que la supervivència humana..."

      Aquesta frase havia desaparegut, misteris dels ordinadors... ??

      Elimina

Et volíem comentar que...