Imprimeix en PDF

diumenge, 18 de juliol de 2010

APRENDRE A NEDAR

Aprendre a nedar



Platja de Portinatx - Eivissa - Illes Balears. Foto Ferran d'Armengol.

No li cal, però passa per davant la meva taula del restaurant, dissimula i em mira de reüll, observa que sols hi ha un servei, que ningú em fa companyia, com les altres nits. Ella també està sola, dues taules més enllà.
Aquest mati quan estàvem a la platja m’hi he fixat, amb la seva mirada amagada per uns vidres negres, exhibint el seu cos bru, magnífic, caminant ara sí, ara també, fins la dutxa. Silueta excelsa que es va xopant de la fina pluja d’aigua, amarada la dolça pell, tan desitjable. I els meus porus s’estremien quan les seves mans feien córrer l’aigua fora del seu cos, tan delicada ella, però tan segura i amb aquell deix de timidesa que la fa tan atractiva, seductora. Voldria que aquelles mans foren les meves, li faria córrer l’aigua fins deixar-la eixuta del tot.
Quan camina fins el mar no puc apartar-ne els ulls, em cal anar fins on trenquen les ones. Allí observo com domina l’art de la natació, amb lleugeresa demostra el seu estil de sirena, ara fica un braç, ara l’altre, ara treu el cap, ara l’amaga. De sobte s’atura, alça el cap i sé que em cerca, quan ja m’ha vist descansa panxa enlaire, absorbint amb frescor els càlids raigs del sol. Jo observo amb cara fascinada i em deleixo per aprendre a nedar al seu costat.
Aquesta nit a la seva taula del menjador no s’asseu sola, amb ella hi ha un jove que ja havia observat rondant-la dies enrere. Dissimular mai ha estat el meu fort, la meva mirada ho diu tot. Ella riu, coqueteja amb ell, però de cua d’ull no em perd de vista. A ell se’l veu nerviós, és massa jove, ni es fixa en mi. Quan he acabat de sopar passo per la seva taula, li faig un senyal per què em segueixi, ella m’entén i amb la mirada em somriu, dissimulant un cop més, però no es mou del seu seient. Quan deixo el local escolto el seu riure encisador.
Al matí el noi li fa companyia, però per la tangible distància dels seus cossos, diria que el jove encara no ha tastat el llit d’ella, ni ella el d’ell. No han fet el següent pas. No em queda gaire marge d’acció, aquesta nit l’atacaré, amb astúcia... no fos que perdés el tren. Sé que ara també m’observa, el seu posat, malgrat el noi, és el mateix de tots els dies. La mateixa representació de tots els matins a la platja, ara amb un espectador ignorant de tot.
Torno on trenquen les ones, suaus avui, el mar és una catifa, crec que m’atreviria a seguir-la, però no ho faig, m’estic a la vora, deixant-me besar els peus per les ones insistents i alhora esperant que ella vulgui ser la meva mestra de natació.
Surt de l’aigua i s’atansa fins on m’estic jo, s’asseu al meu costat. —No saps nedar?— em diu suaument i càlida, —Si vols te n’ensenyo.— La meva torbació és evident, me la miro descaradament quan ella s’afluixa els sostenidors del bikini i li roden fins el ventre, s’estira mentre es pentina la seva rossa cabellera amb els seus llargs dits de princesa. Em mira i somriu, s’incorpora i recolza les seves mans a l’arena fent tibar el cos enrere. —T’agraden els meus pits?— no puc badar boca i se’m nota. —Si no ens afanyem, el potiner que dorm a la gandula del costat de la meva els tastarà abans que tu.
Un garbuix de pensaments lluiten per obtenir el principal criteri dels meus actes, i un d’ells és llançar-me allí mateix a sobre d’ella i omplir-li el cos de petons i llepar-li la sal que el mar li ha enganxat amb tant de tacte i senderi, però no puc, massa gent mirant-nos, tot en dos segons, el temps just de posar-me les mans a l’esquena, descordar-me i deixar caure els meus sostenidors per demanar-li...
—Què en penses tu dels meus?
Somriu mentre els admira amb un deix d’aprovació.
—Ara podria ensenyar-te a nedar, i al vespre en podem seguir parlant.