Imprimeix en PDF

dimecres, 30 de maig de 2012

PÈLAGS D'AMOR

Morir en parella quan ja no hi veus cap futur a la teva vida, no prenc part, sols explico un petit conte.
Xocolata per a dos - Foto: Ferran d'Armengol - Retocs amb Picassa







Pèlags d’amor


—Fa temps que hi penso.
—Sí? I en què penses?
—Tinc un dubte entre l’amor i la por.
—Són dos sentiments molt humans, un d’ells és irracional, l’altre, allò que ens diferencia de la barbàrie, del salvatgisme.
—Els lleons senten amor? Ells són salvatges, oi?
—Tens raó. Veiem massa reportatges d’Àfrica a la televisió.
—Això no crec que ens faci mal. Menys televisió fora desitjable, malgrat la veiem poc.
—L’amor ha de ser una altra cosa, els animals ens demostren que ells també estimen, i si fos a l’inrevés? Si estimar fos semblar-nos més a les bèsties?
—Saps com t’estimo, ho saps oi?
—Sí, però no has seguit el fil de la conversa.
—Cada dia em costa més. Tu dius que m’estimes, que sempre m’has estimat, però ara... ara no sé si ho tinc clar. I tu? ho saps?
—No serveix de res fustigar-se per banalitats.
—Què no ho és?
—Els fills...
—Has parlat amb els nens?
—L’Albert i la Júlia ja són prou grans, i tenen els seus problemes, avui anaven al cinema a veure una de salmons al Iemen.
—Els has convidat tu? Ells no tenen gaires recursos, i a sobre jo...
—No li donis tombs ara.
—Em segueixes?
—Amb tu, fins a la fi dels temps.
—No tenim un futur gaire galdós, doncs.
—Però és tot el que tenim, en vols un altre?
—I tant que sí! Però no tenim on escollir. Què fas ara?
—Em prenc la pastilla.
—N’has de prendre dos?
—Fes-me un petó.
—Com els d’abans?
—De tirabuixó... 
—M’has passat les dues pastilles!
—Ara en prenc jo dues més.
—Així, vols venir amb mi?
—Posem una cançó?
—Sí, aquella dels últims de la fila...
—La del mar?
—Mar antiguo... és bonica...
Sona una guitarra, i un timbal de fons li fa el retruc, fins que una veu trista comença el cant planyívol.
—Parla de l’amor...
—Sí, prou clarament...
—Adéu amor.
—T’estimo un mar.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012 


Per si voleu escoltar la cançó.


 

Mar antiguo - Astronomia razonable - El Último de la Fila

Seguint un consell he volgut eliminar, però no del tot, el primer final que vaig escriure per aquest conte, i més veient el comentari del Vicent que sembla que el final l'ha despistat una mica. Trec el final en verd, però el deixo aquí a sota, per recordar-lo. 
El conte ara queda com està, fins el "T'estimo un mar".
I això d'aquí sota, és sols un record del passat que em diu que sempre podem millorar si sabem escoltar.


***

—Hola, Albert?
—Sí, digues?
—Sóc el Joan, el veí dels teus pares.
—Sí Joan, ja et conec, digues!
—Mira, els teus pares tenen la música molt alta i... fa dues hores que sona la mateixa cançó, “Mar antiguo...” me la sé i m’agrada, però mira noi, he picat la porta i no responen, escolta, podries passar per casa dels...? Albert...?




diumenge, 27 de maig de 2012

REALITAT no VIRTUAL

Imatge capturada a la televisió. Foto i retocs: Ferran d'Armengol



Realitat no virtual 

Aquesta vegada la sang era real. Incrèdul defallia sense comprendre res, tants cops com l’havien mort a la xarxa!


Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012



dimecres, 23 de maig de 2012

DESITJOS AMAGATS A L'ARENA BRUTA

Una imatge surrealista mereix un relat diferent.

Vladimir Kush, Forgotten sunglasses, 2008

 Desitjos amagats a l’arena bruta
Estirat a l’arena veig com marxes. Camines per la sorra en un núvol de pols etèria, com si una boira menuda et fes companyia i t’amanyagués en les teves passes. De reüll t’he vist marxar, però sé que demà tornaràs, i serà en aquesta triomfant actitud, que et podré tornar les ulleres, i sentiràs agraïment per haver salvat els teus ulls.
Els núvols no hi seran, demà. Dracs mil·lenaris els empaitaran a terres llunyanes, i així podrem gaudir d’un matí radiant, amagats darrere dels nostres vidres de color fosc, senyorejant muntanyes altives que aturen l’aire que avui bufa de ponent...

—Vlad!
—Ostres, quin ensurt!
—Deixa de mirar aquell que marxa de la platja i passa’m la tovallola, que refresca i fora de l’aigua fa fred.
—Té Sumpta, i no facis més aquests crits, que un dia em faràs venir un esglai.
—Cada dia més delicat el noi... i no era un tió allò que marxa?
—Crec que sí...
—Mira que si ara em surts marieta!?

La lluna mostra el seu esguard retallat, com la menuda ungla d’un dit estel·lar. I en el seu pas allunya la possibilitat del retorn, de la recuperació de les ulleres, que ara em miren amb els seus ulls escrutadors sobre les muntanyes negres d’un horitzó quan comença a fer-se fosc.  Que els dracs dels núvols et guiïn les passes, i et retornin a la platja que hem compartit.

—Marxem Vlad, que em sembla que aquells núvols porten aigua.

El mar és més humit que tots els núvols d’aquest horitzó prenyat de colors contradictoris, surrealistes...

—Au!! Afanyat, que encara hauré de recollir tot jo, com sempre, està clar... quin home! I a aquesta platja solitària i abandonada jo demà no hi torno, entesos?
—Mira, unes ulleres, deuen ser d’aquella persona que marxava.
—Ni les toquis, ves a saber què hi tenia a la vista aquell mussol.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Maig 2012

dilluns, 21 de maig de 2012

NO HI HA MAL...

Que la imatge no us enganyi, no vull parlar de la persona que hi surt, vull parlar d'allò que la persona ens representa, poques paraules per un sentiment d'angoixa que ja durà massa.

Boqueria 2010 - contrast - Foto: Ferran d'Armengol

No hi ha mal
que cent anys duri
ni humà que els perduri...
No hi ha animal
que de la seva espècie permeti
que cap igual, gana i misèria passi,
però ho fem els humans...
Sols l'esperança ens resta,
que això, aviat s'acabi
i els miserables que tots coneixem
paguin ells els plats trencats
de la seva festa.



Ferran d'Armengol
Terrassa, maig 2012

dijous, 17 de maig de 2012

NO ENS TORNÀREM A TROBAR

Avui toca un poema, inspirat entre els últims dies de fred, i les primeres calors de l'adolescència primaveral.

Petges diverses. Planes de Son - Foto: Empar Sáez


No ens tornàrem a trobar

El sol s’esplaiava enjogassat,
sobre la catifa de neu freda,
a tocar del nas, el final de l’hivern.

De bon matí i en un ensurt va arribar,
qui volia creure que al vespre, entre els dits
 i tot jugant, la podria deixar escapar.

Com cadells juganers, entre misteris
de paraules vibrants, veus joves,
farcíem paranys vacil·lants.
Explorant càlides humitats,
a cau d’orella ens morien
promeses sibilants.

Volíem omplir de miratges
el buit que ens encerclava.
I ens sabíem eterns
però ignorants de la rutina.
Viure sols era evadir-se
i del bes robat, consentit? en gaudíem.

Fins que a la nit, certa i despullada,
la veritat no se’ns feu escàpola,
àvida d’un comiat trist, previst.

Un darrer mot moria fugitiu,
entre els meus llavis
i els seus dits.

Ferran d'Armengol
Terrassa - Maig 2012

I per fer companyia als mots, una mica de música.







***