Imprimeix en PDF

dimarts, 17 d’abril de 2012

EL GRONXADOR - VELLA COMPANYIA


Els relats conjunts, un cop més, m'inspiren a participar-hi, aquest cop amb un  seguit de renglons curts, com si fos un poema. 
Imatge captada de la Viquipèdia


Vella companyia



Què hi veus?
Solitud i velles emocions.
Cops d'aire que alcen faldilles
i petons de sucre,
a la llum de la lluna.

Ignores el gronxador? Malviu en un record.
I malgrat l'aire, la pluja,
o qui sap què, el tenen quartejat,
ell segueix amatent,
concebent una càlida empenta,
esperant-te.

I tu...
en la distància, 
en un quarter de l'oblit,
somies recuperar, sense bellugar-te,
allò que sempre roman 
ingràvid.


Ferran d'Armengol
Terrassa, Abril 2012


Imatge a la Viquipèdia

diumenge, 1 d’abril de 2012

SOBRE EL PONT DE FUSTA, MIRANT EL RIU.

Molts cops, les coses semblen no tenir tacte, no ser reals, i a la fi, potser és cert i cal una segona visió, o lectura, dels fets. Però és ben cert que París és la capital de l'amor! o potser no?

Pont de les Arts sobre el Sena - París 2004 - Foto: Ferran d'Armengol

Sobre el pont de fusta, mirant el riu 

Alta, fina, un xic esprimatxada potser, blanca de pell i amb milers de pigues per tot el cos, llarg el cabell, d’un roig com mai no l’he vist. Ens vàrem conèixer fa tres anys. Volent fugir, em vaig escapar a París, he oblidat el motiu. Estava travessant el pont de les Arts, camí del Louvre, un paper volava, ella corria encalçant-lo, unes amigues la seguien i Camille reia com sols ho sap fer ella. El meu escàs domini de l'idioma va ser suficient per entendre’ns només tocar-nos els dits, quan li tornava el full; era una poesia seva. Vàrem viure quatre nits d’amor que mai no he pogut oblidar, ni el seu íntim perfum, tan càlid. Vaig demanar-li el poema per traduir-lo. Jugant va donar-me tres anys per retornar-li allí on ens havíem conegut, i per satisfer aquesta voluble juguesca, avui estic aquí, en el mateix pont de les Arts. Són gairebé les sis del vespre, setena farola venint del museu. Mirant el riu penso que tot plegat és una bogeria. Però això és París!, no hi perdo res estant aquí. 
—Albert? Êtes-vous? 
L’aire s’atura, un instant. 
Ens agafem de les mans, apartant-nos per veure'ns millor durant dos segons.
Li reconec el riure, la miro i no m'ho puc creure, les mateixes pigues, més plena de cos, més voluptuosa dins d’un jersei negre, arrapat. 
—Ont déjà fait la traduction? 
—Oui... ! 
—Alors, vous avez quatre jours pour moi? 
—Toute ma vie —li dic sense embuts.
Noto el seu càlid somriure cercant-me els llavis quan ens abracem, les llengües es cerquen recordant enyorats camins de fa tres anys. El pit m'esclata dins d'una estranya confusió de sentiments encaminats a l'eufòria, d'alegria.
Sé que l’estimo.
I de reüll veig el riu com s’escola rialler. 


Ferran d'Armengol
Març/Abril 2012 

.Hi ha una versió anterior d'aquest conte, amb un final diferent, si el voleu llegir seguiu l'enllaç fins a Relats en Català.
(Gràcies Sergi)