Imprimeix en PDF

divendres, 18 de març del 2011

ALICE B. SWAN

 ¿Qui ha vist la pel·lícula "El cigne negre"? o qui no l'ha vista? La meva percepció va ser la de dos contes units en un, penso que ben clar l'un; El llac dels cignes, però he vist també tocs de l'Alicia, amb "A l'altre costat del mirall". Bé, potser és una cosa personal i ningú més ho ha vist, però en  l'últim repte clàssic de relats en català plantejàvem el tema dels "dejà vu", em va semblar interessant acostar-me a aquesta visió en el relat, influït per les dues històries comentades abans.
A banda de tot això, una cosa ben diferent és que el relat no tingui res a veure amb tot plegat...

Foto: Empar Saez amb retocs de Ferran d'Armengol - LLac dels jardins de Lednice -Moravia- Txequia


Alice B. Swan

Havia viscut altres cops aquella impressió tan punyent d’esborronar-se’m la pell, era un altre “déjà vu” per afegir-lo a la llista personal. Sol passar-me a la nit, just abans d’anar a dormir.
No som gens conscients de què passa en un instant d’aquests. Jo ho vaig descobrir un vespre, després de sentir aquella esgarrifança, mirant-me en el reflex del mirall de casa. Veia la meva imatge, fèiem els mateixos gestos, però la mirada era diferent; aquells ulls no eren meus, vaig apagar el llum i vaig escoltar una queixa en el vidre. Un dissabte plujós d’hivern que estava amb uns amics fent una calçotada, la imatge va estar a punt de sortir del mirall dels lavabos del restaurant, clarament intentava llançar-se’m al coll. Vaig esquivar-la àgilment, escapolint-me per poc. Era clar que volia el meu lloc, que lluitaria per canviar-me’l. Entenguí que si no em tocava, no tenia res a fer. Vaig fugir dels miralls, sabia que s’esperava una distracció per desempallegar-se de mi, quedar-se’m la vida. Un altre dia ens vàrem creuar en l’aparador d’una botiga, em va mirar desafiant, però allí no podia fer res, en mig del carrer no tenia prou valor ni coratge, va ensenyar-me la seva mà en un puny, semblava que sortís del vidre...
Ara ja no li calia dissimular disfressant-se de mi. Anava vestida amb roba farcida de brocats estridents, de gust dubtós. Tenia clar que no compartíem el mateix criteri per vestir-nos i era un bon motiu per robar-me la personalitat. Per alguna raó s’obsessionava amb aquest costat. Per què ens atrau allò que ens és desconegut? Vaig decidir posar-li obstacles en els miralls, pensant que es cansaria de l’encalç.
A tota la casa vaig col•locar tapets que amaguessin els miralls; no volia que pogués fer-me res quan estes distreta. Un diumenge al tard vaig sentir-li la veu, era de súplica, planyívola, volia parlar amb mi, estava dolguda perquè li havia tapat totes les finestres a la meva realitat, si no em veia, els miralls del seu costat eren simples miralls, sense cap atracció possible. Em va parlar del món on viu, tan semblant al nostre, però tan diferent. Vaig comprendre moltes situacions viscudes en el passat, quan cap de les dues érem conscients d’aquest fet, i vàrem arribar a la conclusió que no som les úniques persones que vivim aquesta sensació de desdoblament físic quan ens sembla repetir un fet viscut dècimes de segon abans. Sols estem fent el mateix que fan els de l’altre costat, però un instant més tard. Les ments es comuniquen per algun motiu estrany que no he esbrinat, ni ho faré mai. He decidit ignorar la connexió entre nosaltres, no vull parar boja.
Ara ja fa temps que ella no em molesta. Si algun cop, estant amb els amics, surt a la conversa la qüestió del “déjà vu”, canvio de tema. La gent no saben de què parlen, ni els ho puc explicar.

Terrassa, 18 de març de 2011

Berenguer, gràcies pels teus apunts.

dimarts, 15 de març del 2011

BARCELONA, T'ESTIMO

Una nova presentació, el proper dia 2 d'Abril a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès, a les onze del matí, hi esteu tots convidats: Barcelona, t'estimo, és una nova proposta de l'Associació de Relataires en Català i la Editorial Meteora. I amb la col·laboració de la gent de Relats en Català.

De moment, i per començar, aquí teniu la portada.



Març/Abril  de 2011

dissabte, 5 de març del 2011

ÚLTIMES NOTICIES

Últimes noticies del moment. Sempre hi ha últimes noticies, però aquestes sí que podrien ser-ho, tot depenent de com les agafis. Una faula crítica i gasista de fets quotidians. Això és un secret de confessió...


Foto: Empar Saez . Santa Maria de Krakovia (Polonia)


Últimes noticies


És migdia quan en una petita parròquia, als afores de la Ciutat Comtal, entra l’home que aquests últims temps ha omplert més planes en els diaris i en les televisions. Es fa dir Jesús i els seus fets parlen per ell.

—Hola fill, digues que et fa patir.

—Miri mossèn, sóc aquell que diuen fill de Déu, i voldria confessar-me.

—... i com és que hagis vingut a la meva humil parròquia?

Jesús comença la seva expiació...

---o0O0o---

Però qui és aquest, tal Jesús? Fa tres anys va començar a fer-se un lloc a les pàgines de la premsa amb la miraculosa conversió dels botellons del barri de Chueca en aigua mineral. Durant dos mesos va actuar per tots el barris de les grans ciutats d’Europa i d’Amèrica. Ningú ha esbrinat mai com podia aparèixer ara a Bòston adés a París. En un principi va obligar els joves a cercar noves fonts de diversió, però acabaren acostumant-se a l’aigua, per no deixar de fer festa a l’aire lliure. Veient que tenia molt bona veu, va començar a cantar cançons melòdiques, i va omplir, entre d’altres, el Camp del Barça dues setmanes seguides i el de Maracanà tot un mes. En tots els estadis ningú es va gastar un euro en beguda o menjar, ja que els seus acòlits no paraven de servir-ne als assistents als concerts, tot i no tenir contractat cap servei de càtering, ni utilitzaren els serveis habituals d’àpats de l’estadi. Una associació de venedors de menjars preparats el va voler denunciar per intrusisme laboral.

---o0O0o---

D’ençà de la confessió, el tal Jesús s’ha fet esmunyedís, ningú sap on para, diuen els seus seguidors que tornarà d’aquí a tres dies. Esperem-ho.

Però aquest matí el capellà que havia pres confessió de l’home que es fa dir fill de Déu reencarnat, ha saltat de dalt del campanar. Morint a l’acte.

Evidentment, el secret de confessió restarà eternament en secret.


Barcelona, 19 de desembre de 2012