Imprimeix en PDF

dilluns, 30 de maig de 2011

L'ACIDESA DE LES TARONGES

Aquest més també és força engrescadora la imatge dels Relats Conjunts.

JUICY SALIF, Philippe Starck 1990


L’acidesa de les taronges

Hem arribat a aterrar en un indret elevat, una mena de terrassa plana i fosca on un dels ulls dels gegants ens amaga encara els seus secrets. Tot un misteri saber què hi ha darrere dels materials brillants, enviarem missió de reconeixement quan el personal estigui llest.

—Mariona!! On has deixat l’espremedora? —crida en Robert amb les taronges a les mans.
—Ara vinc! Mira a la pica, o davant de la finestra! —contesta la Mariona que encara està al lavabo.
—Ostres mira-te'l, —parla sol el Robert, —a l’ampit de la finestra, però per fora, què hi fa allí? Mariona!! Ja el tinc!! —torna a cridar-la.
—Ja vinc, ja vinc! —crida ella de lluny.

La matèria brillant es desplaça i s’obre sola... però no, una gegantina serp amb cinc caps s’atansa a la nau... i ens captura. Preparem les armes, però ens durà temps, no estàvem previnguts per un atac tan fulminant. Veiem armes sobre d’una superfície semblant on érem abans. No tenim escapatòria i enviem un avís al nostre sistema estel•lar, els gegants no s’avenen a raons, malgrat els enviem senyals d’avís, fan la seva, ens han capturat i ens preparen per a un bany amb una arma biològica no convencional, estem perduts! Si l’arma és àcida, estem perduts...

—Ostres! M’he enrampat, això desprèn corrent, però ara veuràs, mira que és rar aquest estri d’esprémer taronges... i mira que tenir-lo fora de la finestra de la cuina... primera taronja... què li passa a aquesta andròmina? Comença a desintegrar-se... treu fum... però... què li passa?

Ens han ben fotut, és àcid, l’única arma biològica que  els nostres escuts no poden aturar. Enviem missatges de comiat a la família de casa. La tripulació ha estat valenta i morirà com uns herois.... (fi de la transmissió.)

—Carinyu!! S’ha fos l’estri!!
—No cridis! Que ja sóc aquí... però què és aquest mullader!!??
—Les restes de l’estri d’esprémer taronges...
—Però què dius? Si els tens aquí, al costat de la pica! A què jugues ara, per què embrutes la pica amb suc de taronja... i quin suc has fet servir? Està enganxós...!
—Ostres, no ho sé... i què era el que teníem fora a la finestra? I havia una cosa com aquesta... o molt semblant...
—Estàs bé, Robert?
—Ho hauré somiat... però i aquest mullader?
—Això ja t’ho he demanat jo... au! Deixa’m fer a mi, i tu vés enllestint les torrades... i mira de no fondre la torradora ara... és allò negre d'allí...



Ferran d'Armengol - Maig 2011