Imprimeix en PDF

divendres, 15 d’abril de 2011

SILENCI - MELOREPTE 142


Hi ara us demanareu; què és un melorepte? i està clar que molts no en teniu ni idea.
A la pàgina web de Relatsencatalà.cat i dins del seu fòrum, es fan propostes diverses per engrescar als seus usuaris registrats, tant com si són escriptors, com si són lectors, tothom que en sigui d'usuari pot entrar en el fòrum i dir-ne la seva, i participar en els diferents projectes que es plantegen, i als que anomenem "Reptes". N'hi ha de poètics i de prosàics, o d'altre manera, diria; poesia i relats, principalment, amb les seves bases i de curta durada, una setmana com a molt.
Doncs un melorepte és això que més o menys insinua el seu nom, agafem una melodia i proposem que se'n faci un poema, o dos, o prosa poètica, segons tria del jutge de torn... però bé, si en vols saber més, doncs pitja aquest enllaç del Silenci, i aniràs directe al fòrum de Relats, on pots, si ho vols, registrar-te i participar en aquest "Melorepte".


Però si també vols participar, i fer-ho des del teu bloc, pots penjar aquí l'enllaç com es fa en altres blocs. Sols ho fem per participar i per crear poesia, o prosa poètica, no ens mou cap altre intenció a la pàgina de Relats en Català, on seràs ben rebut, si vols passar, o si t'hi vols quedar.

I a tu, que et diu aquesta cançó...

Els reptes tenen un termini curt, ja ho he dit, aquest s'acaba el dilluns 18 d'abril a les deu de la nit. Però si cap altre dia que passis per aquí, i sigui més enllà d'aquesta data, si et plau fer la teva aportació, sempre seràs ben rebut.
Us animeu?

Terrassa, 15 d'abril de 2011

dissabte, 9 d’abril de 2011

Classes de tango

El mes de març, el concurs de micro relats demanava secrets al geriàtric, i remenant per la closca imaginativa vaig trobar una parella ben galdosa, i dansaire... dansa...aire, bé, m'ha costat trobar una imatge, tenia més candidates, però aquesta s'acosta a allò que volia. I el relat, ja em direu què us sembla.

Dansa a la façana /Foto: Ferran d'Armengol

Classes de tango





Arribats a la vellesa i amb ella a una possible enyorança, la Residència s’ha convertit en el nostre exili feliç, on l’única certesa admesa, per tots dos, és el joc pel plaer del joc. Com que hi estem d’acord i tenim poca cosa a fer, ens passem els dies empaitant-nos pels corredors com dos cadells. Dos cadells, sí, però amb una inesgotable experiència acumulada.
I a la nit ballem el tango.

Si els nostres fills sabessin que en el seu casament, i en aquell tango que ens animaren a ballar plegats, vàrem començar una nova vida!. Aquells ulls clavats en els meus i el contacte dels cossos arrapats amb força, van despertar-nos sensacions oblidades. Va ser el ball més desastrós mai viscut. Però amb l’excusa de millorar la tècnica de la dansa portenya i l’ajut d’una escola allunyada del centre, començaren les trobades secretes per veure’ns sense amagar-nos de ningú. L’estil encara avui el polim. Voluntari o inconscient no importa, però vaig caure a la tendra xarxa del seu amor. Sembla curiós i difícil de creure, però els consogres hem estat amants, i ho som encara. I no hauria de fer-se estrany a ningú, també el meu fill va quedar enamorat de la filla d’ella. Compartim discerniments similars, si més no, familiars.

I ara que, per coses del destí, ens hem quedat vidus i com és evident que ens avenim força, els fills, confonent el nostre capteniment, ens han fet el favor de cercar-nos aquest casalot per a gent gran. Una residència als afores de la capital, on vivim el nostre plàcid amor envoltats de vells decrèpits, ignorants del nostre secret.

Qualsevol els hi diu res als fills i nets, se’ls veu tan contents cada volta que venen de visita. Com podríem manllevar-los l’alegria que senten quan ens veuen tan tranquils, llegint o xerrant i amb aquella mirada de felicitat, clara mostra que gaudim de l’enganyosa calma del casalot.

I quan la família marxi al vespre, al tard sonarà un cop més el tango... encara hem de millorar alguna figura.

Terrassa, Març 2011

divendres, 1 d’abril de 2011

EL REI DE LA CASA

Aquest relat el vaig publicar ja fa temps en un altre bloc, el del Capvespre a la Mediterrània, però veient l'entrada d'avui de la Shaudin, l'he recordat i aquí el teniu, tal com estava, sense repassar.


imatge trobada a l'internet






El rei de la casa



Empetiteix els ulls per fitar l’horitzó. El seu pit s’eixampla en un sospir gegantí, mirar la llunyania sempre li ha produït una certa basarda que se li enganxa dins de la caixa toràcica, com una paparra molesta, sobretot en vespres com aquest. Les femelles adultes encara no han aparegut. Són a la feina, cercant l’aliment que ajudarà la família a viure uns dies més, avui triguen molt, comença a fer-se tard. Ja feia estona que havia tornat d’inspeccionar tot el perímetre dels seus dominis, deixant-ne la marca, l'avís per a correcamins sense família. La canalla jugava estirada pel terra polsegós sota d’un arbre, el tros on s’havia arrecerat de la calor.

Va obrir la immensa boca, i un bram va dominar tot el territori, calia fer saber a qualsevol intrús passerell de qui eren aquells dominis, aquells quarters de descans. Els menuts havien deixat de jugar en escoltar el crit del pare, però en veure que seguia descansant a l’ombra de l’arbre gran, varen seguir amb els jocs infantils. El més gran de la colla s’havia atansat a les barbes del pare, i hi jugava amb les seves urpes poc afilades. Tampoc gosaria fer-li ni la més mínima esgarrinxada, no calia posar a prova el seu humor, de normal pacífic.

Avançava el capvespre amb rapidesa, ensumà l’aire per si sentia les mares, que encara no havien tornat. El rei de la casa no mostrà cap intenció de neguitejar-se, observava els canvis en el cel; dels colors vius del dia, passava a tonalitats més apagades bora la nit. De l’or viu i intens del migdia, als blaus i morats del capvespre rutilant, on una gran bola flamígera havia desaparegut llepant l‘horitzó de la plana.

Dominava una llum somorta, i mentre la lluna esperava el torn, les mares arribaren, la quitxalla surtí a rebre-les amb alegria. Avui no havien tingut sort, potser demà si s’atansaven més a la vora del riu. Allí els seria més fàcil aconseguir una pressa, algun nyu malalt, o vell potser, que els faria oblidar aquell rau-rau de l’estómac buit.

La gran lleona mare aparta el menut que juga a la barba del rei, amb tant sols uns petits esgarips, per atemorir-lo. El cadell obeí les intencions i senyals de la mare caçadora. 
El senyor saluda amb afecte la gran dama, la reina.

—No hem tingut sort, rei meu.
—Ens fa cuitar alguna nosa?
—Saps que no.
—Tenim reserves, encara.
—Però els menuts han de menjar alguna cosa, aviat.
—Sempre que jo estigui satisfet.
—Demà ens arribarem fins el gran riu.
—A tocar dels humans!
—No hi ha res que ens faci patir, ara.
—Cert, d’ençà que no ens disparen amb els pals de foc...
—Ara encara ens disparen, si més no, ens apunten amb uns estris que no són pals de foc.
—Els he observat, no semblen perillosos aquells estris menuts que brillen amb el sol, però els humans més foscos encara porten els pals de foc.
—Fa moltes llunes que no els utilitzen.
—Doncs, aleshores, no patirem pel menjar, ells ens donaran alguna cosa, segurament.
—Els agrada tenir-nos contents... juguem una estona...
—Vols tenir més boques per alimentar...?

El rei observa el cel, la volta immensa on les constel·lacions fan pampallugues en aquesta nit que, de sobte, ja ha envoltat la família, la tribu.

La seva reina li llepa la sotabarba, sap com li agrada en ell. A recer de l’arbre gran de la sabana, un aire fresc els eriça la pell a tots dos. Sentint-se afalagat, el rei de la casa tanca els ulls i deixa rodolar el seu cos amb ganes de jugar.


Enllaç a l'article de la Shaudin


(A setembre 2016 n'he fet una petita modificació)

Ferran d'Armengol
Terrassa abril 2011