Imprimeix en PDF

dilluns, 26 de juliol de 2010

ABISMES

Aquesta cançó del vídeo, amb imatges de la pel·licula "Final Fantasy", m'ha inspirat aquestes paraules.

Abismes

Com una ombra que vola pel cel,
gemego i planyo el nostre amor,
marcat per la culpa idiota
d’un oblit no desitjat,
... em creus...?

Sé que no, no em creuràs,
però no puc fer-hi res,
ni amb mil roses
podré fer-te pensar en mi
...un cop més.

Aquest cop escoltaràs altres veus
que no et miraran els ulls,
ells et mentiran millor
que no vaig fer-ho jo, no ho saps...
... com crema el meu cor.

El teu pit guarirà un nou amor
lluny de tot el que vàrem ser,
el distanciaràs en l’oblit.
No m’ignoris del tot, no
...sé que faig tard al mai més.

Mai més tornaré a veure la pluja
tal com la vèiem tu i jo.
Seré conseqüent amb el nostre últim adéu,
llençat a l’abisme d’una autopista deserta,
...en pagaré el peatge.

No hi fa res, pagar,
tot és possible, malgrat la distància.
Potser deixaré de plorar-te,
potser et duré un pom de flors,
... potser deixaré d’estimar... te...
Pot ser.

Deixaré prompte de plorar,
l’abisme del nostre despit.



divendres, 23 de juliol de 2010

COSES BONIQUES

Aquest cap de setmana torna a tocar poesia. I per començar, allò que podria ser un comiat.


Coses boniques

Que cap cosa bonica
es pensi òrfena
del meu esguard.
Que cap natja cosina
deixi de sentir
un pessic de passada.

He vist voleiar el pardal
lluny del niu, lluny de l’arbre,
sota la pluja fina,
el faré cantar en els caus
de llebres i conills afamats i xops.

Em sentiràs cada dia
en el ronc i l’estossec
que tant t’irritava
i que tan familiar era,
com aquell somriure, trapella,
i la mirada erràtica.

No us dic adéu,
això ja ho feu vosaltres,
aniré a cercar els amics,
la família...
No serà estrany que, però,
em trobeu amb un got a les mans,
els espirituosos, diuen,
són bons allí on em porten.




Imatges i paraules de Ferran d’Armengol
cc

diumenge, 18 de juliol de 2010

APRENDRE A NEDAR

Aprendre a nedar



Platja de Portinatx - Eivissa - Illes Balears. Foto Ferran d'Armengol.

No li cal, però passa per davant la meva taula del restaurant, dissimula i em mira de reüll, observa que sols hi ha un servei, que ningú em fa companyia, com les altres nits. Ella també està sola, dues taules més enllà.
Aquest mati quan estàvem a la platja m’hi he fixat, amb la seva mirada amagada per uns vidres negres, exhibint el seu cos bru, magnífic, caminant ara sí, ara també, fins la dutxa. Silueta excelsa que es va xopant de la fina pluja d’aigua, amarada la dolça pell, tan desitjable. I els meus porus s’estremien quan les seves mans feien córrer l’aigua fora del seu cos, tan delicada ella, però tan segura i amb aquell deix de timidesa que la fa tan atractiva, seductora. Voldria que aquelles mans foren les meves, li faria córrer l’aigua fins deixar-la eixuta del tot.
Quan camina fins el mar no puc apartar-ne els ulls, em cal anar fins on trenquen les ones. Allí observo com domina l’art de la natació, amb lleugeresa demostra el seu estil de sirena, ara fica un braç, ara l’altre, ara treu el cap, ara l’amaga. De sobte s’atura, alça el cap i sé que em cerca, quan ja m’ha vist descansa panxa enlaire, absorbint amb frescor els càlids raigs del sol. Jo observo amb cara fascinada i em deleixo per aprendre a nedar al seu costat.
Aquesta nit a la seva taula del menjador no s’asseu sola, amb ella hi ha un jove que ja havia observat rondant-la dies enrere. Dissimular mai ha estat el meu fort, la meva mirada ho diu tot. Ella riu, coqueteja amb ell, però de cua d’ull no em perd de vista. A ell se’l veu nerviós, és massa jove, ni es fixa en mi. Quan he acabat de sopar passo per la seva taula, li faig un senyal per què em segueixi, ella m’entén i amb la mirada em somriu, dissimulant un cop més, però no es mou del seu seient. Quan deixo el local escolto el seu riure encisador.
Al matí el noi li fa companyia, però per la tangible distància dels seus cossos, diria que el jove encara no ha tastat el llit d’ella, ni ella el d’ell. No han fet el següent pas. No em queda gaire marge d’acció, aquesta nit l’atacaré, amb astúcia... no fos que perdés el tren. Sé que ara també m’observa, el seu posat, malgrat el noi, és el mateix de tots els dies. La mateixa representació de tots els matins a la platja, ara amb un espectador ignorant de tot.
Torno on trenquen les ones, suaus avui, el mar és una catifa, crec que m’atreviria a seguir-la, però no ho faig, m’estic a la vora, deixant-me besar els peus per les ones insistents i alhora esperant que ella vulgui ser la meva mestra de natació.
Surt de l’aigua i s’atansa fins on m’estic jo, s’asseu al meu costat. —No saps nedar?— em diu suaument i càlida, —Si vols te n’ensenyo.— La meva torbació és evident, me la miro descaradament quan ella s’afluixa els sostenidors del bikini i li roden fins el ventre, s’estira mentre es pentina la seva rossa cabellera amb els seus llargs dits de princesa. Em mira i somriu, s’incorpora i recolza les seves mans a l’arena fent tibar el cos enrere. —T’agraden els meus pits?— no puc badar boca i se’m nota. —Si no ens afanyem, el potiner que dorm a la gandula del costat de la meva els tastarà abans que tu.
Un garbuix de pensaments lluiten per obtenir el principal criteri dels meus actes, i un d’ells és llançar-me allí mateix a sobre d’ella i omplir-li el cos de petons i llepar-li la sal que el mar li ha enganxat amb tant de tacte i senderi, però no puc, massa gent mirant-nos, tot en dos segons, el temps just de posar-me les mans a l’esquena, descordar-me i deixar caure els meus sostenidors per demanar-li...
—Què en penses tu dels meus?
Somriu mentre els admira amb un deix d’aprovació.
—Ara podria ensenyar-te a nedar, i al vespre en podem seguir parlant.

diumenge, 11 de juliol de 2010

LA SENYERA AL BALCÓ


LA SENYERA AL BALCÓ
Una proposta al món 
dels blocs


Aquest és el balcó de casa meva.
Qui tingui un balcó, que pengi la senyera al bloc!
I qui no tingui balcó...?
Que pengi la senyera al bloc!!!!

diumenge, 4 de juliol de 2010

SOLITUDS

Solituds




Fa dos dies que va marxar, i ara camino soliu pels carrers del barri vell en aquest matí de pluja suau. Últimes hores d’un temporal que sembla haver captat el neguit que em corseca; el primer dia d’una trista vida en solitari. Ella era un món ple de curiositat, encarant l’amor com un joc, estimant-nos i sabent-nos estimats. Vull creure que sempre hem viscut feliços.
Érem dos cadells quan ens varem comprometre, uns adolescents que jugaven a ser adults, i que varen tenir dues filles quan encara no eren res més que dos projectes de persona. Tants cops m’he demanat, aquestes últimes hores, quina havia estat l’estranya raó que ens ha unit tants anys. Rèiem entre nosaltres, quan els amics ens parlaven de la rutina de l’amor; no ho enteníem. Sempre havíem dit que sabríem viure separats, però que per això mateix, no podíem viure lluny l’un de l’altre.
I ara, trepitjant tolls pels carrers estrets i bruts d’aquesta gran ciutat, d’aquest barri vell, me n’adono que sense ella, estic certament sol. No poso cap fita als passos, observo encuriosit la paral·lela forma del destí que he emprès. Mai li havíem marcat cap rumb a la vida. La nostra experiència la conduíem com ho faríem en la travessia d’un vaixell expert, navegant per un mar tranquil; el timoner era ella i l’horitzó el seguíem plegats cada capvespre, vivint cada ocàs com un únic espectacle meravellós que la natura ens regala. Dirigit per aquests pensaments del vaixell errant, m’he topat amb l’ombra de l’estàtua de Colom i he marxat fins la passarel·la que em mena allí on l’oci és una festa, ara l’espai és tot buit, un no lloc desolat en mig del port, un altre desert no vital aquest, però envoltat d’aigua també. Les passes erràtiques d’un caminar isolat em duen de cap a la Barceloneta, m’aturo en una xurreria que recordo de quan era jove, m’enduc dos-cents grams amb sucre i una mica més enllà compro el diari. El vagareig em condueix fins la platja, que imaginava buida, com el territori estèril d’un hivern que va morint dia a dia. Però quan hi arribo em sorprenc, hi ha força gent per l’hora, encara no són les vuit. Corrent a pas lleuger fins les dutxes d’aigua freda hi arriba un home gran, de pell arrugada pel sol; sortia de l’aigua i se’l veu feliç. Passo pel seu costat, em somriu i em saluda. —Fes un bany, jove! —em convida, i em fa gràcia que em digui jove. Li somric, però no bado boca. Faig algunes passes més i m’assec sota un grup de palmeres, des d’allí observo el mar i escolto el seu cant, la seva remor esmorteïda, constant, i em retorna el seu record, amarg i gustós, ple d’històries mai explicades, com secrets d’alcova. Sé que no tornarà, i tot el pes de la gran ciutat se’m fa feixuc, si no fos pel mar... què hi faig aquí?
Escolto passes que trepitgen la sorra i s’atansen al reducte de les palmeres. Una dona s’asseu al meu costat en silenci, em premi un genoll, i resta callada. Em demano com m’ha trobat, però veig que és evident que m’ha estat seguint des de casa. Li ofereixo el diari, que defuig, i li passo la bossa dels xurros, encara en queda algun i n’agafa. Sense ni mirar-la, li reconec el posat en la callada companyia, és la meva filla gran, no m’ha calgut mirar-li als ulls, no vull mostrar-li la vermellor dels meus.
Estenc el diari, a la portada hi ha una foto, no gaire gran, de la seva mare. En el peu d’imatge comenten que encara no li han trobat el cos, però no trigaran. Tots sabem que poden passar mesos. Cerco a les pàgines de l’interior, parlen del tràgic accident del catamarà de l’escola de vela, i de la desaparició dels dos cossos que hi navegaven. Ells no ho diuen, però no va ser cap accident, era una monitora experta, ella sabia que hi havia avís de temporal, ningú no hauria d’haver sortit. L’altre persona, encara no saben qui és.
Nosaltres sí.
—Ella t’estimava pare, ho saps,— em diu la dolça veu que em fa companyia, mentre reposa el cap a la meva espatlla. Té el mateix posat que la mare, li puc reconèixer de quan en tenia vint-i-cinc, com ara ella. Em demana que marxi amb ells al poble, la família m’està esperant, els meus nets... que allí també hi ha mar, que el tindré més a la vora, i m’hi podré estar tanta estona com el meu cos necessiti.
Pacient, espera una resposta. El cap encara reposa a la meva espatlla, observant-me de reüll, en silenci.
La feixuga ombra de la metròpoli m’ha colpit, l’estúpida ceguesa m’ha amagat la realitat. He fet via tants anys amb la Selma al costat, fent-me companyia, en tot moment, sempre dolça. L’afamat artista plàstic, creador de vitals realitats mortes, no parava esment en els desitjos de la companya, anhels que havia oblidat, aparcat, per centrar-me millor en el destí que jo volia per a mi, sense pensar què era el que ella volia. El seu amor era el meu bàlsam.

Ens hem aixecat, lents, primer la filla, alta i esvelta, com si fos l’espill real d’un passat que em va enamorar. Ara sí que li he mirat els ulls, també rogencs com els meus; —Era la mare,— li he dit, i de fet, m’ho estava dient a mi mateix. Ens hem mirat i ens ho hem repetit un cop més sense obrir la boca. —Saps com t’estimava —em diu la meva filla—, malgrat la seva... volia dir traïció... però no, ella no podria haver viscut amb aquella culpa, el remordiment l’hauria perseguit... ho va començar com una experiència, i ell en va voler més...— No la deixo continuar, li poso un dit alçat, altiu, davant dels llavis.
Retinc a la memòria les últimes hores d’aquell vespre que amenaçava pluja, abans del postrem adéu. Aquella nit viurà desada dins del meu cor, no em cal compartir-la amb ningú, sols nosaltres sabíem de la nostra veritat i vivíem amb ella en plenitud.
L’espurna d’un somriure s’ha desvetllat en els nostres llavis ferms. No serà un final, serà un recomençar. Des que la Selma va entrar a la meva vida, tots els dies han estat sempre un inici, avui no serà diferent, ella mai no ho hauria volgut. Abraço la filla, la vull sentir, carn de la meva carn, la sang que compartim ens apropa. Li atanso els llavis a l’orella, li xiuxiuejo que tornaré al poble. Ara, la ciutat està buida per a mi. Ara, quan la persona que hi falta, la fa més solitària que mai.

Imatge i relat de Ferran d'Armengol (cc)