Aquesta història va sorgir d'un repte a la pàgina de Relats en Català que demanava parlar d'amors prohibits. Vaig rebre algun comentari poc afortunat d'aquells que es creuen cert tot el que llegeixen i no volen veure la ficció o la segona lectura, algú que va sentir ferida la seva personalitat... de tot hi ha. Per sobre de tot, no deixa de ser un exercici. El penjo tal i com el vaig escriure aleshores, ara potser el modificaria una mica.
 |
| Cabra Cretense. Foto: Ferran d'Armengol |
Acaricio el seu coll suau, el seu llom, les seves anques esveltes. Un somni nois. Però a la meva feina, no puc pas dormir, jo. No.
Em diuen Lluc, i per coses d’aquesta meva feina —sóc pastor,— passo més temps fora de casa que sota cobert. Malgrat tinc els meus refugis ben repartits i controlats pels munts, viure a la solana té inconvenients, i virtuts. Tot treball té els seus moments bons, pocs com és d’esperar, allò que més em sovintegen són les hores mortes. Però hi ha d’altres camins que em toca bufar la flauta, cosa que el ramat m’agraeix. Els hi agrada la meva música, bes per on!
Com solc estar-me temps sense baixar a la plana, així és que hi ha dies que puja alguna mossa del poble per dur-me menges, i m’explica els acudits i les xafarderies dels veïns. Elles venen sempre per encàrrec de l’amo, que si no, veuria cap dona en mesos! I ja me les tria bé el pallús, que en puja cada una! Mira, que millor no dir-ne res, que ja és alguna cosa. Però poca estona dura la conversa, sóc home eixut de paraules i d’actituds abruptes. Mancat de tacte, em diu alguna de les noies. Com us deia, hi ha conversa una estona, que cal gaudir la companyia. Però quan jo callo, o ella ja no sap que dir-me, si no s’apuja les faldilles, ja pot sortir cames ajudeu-me, cap avall. I mira com corren les bagasses, quan no volen gresca. Que les que sí...
Al final sempre riem; no sóc cap monstre jo! Sols demano allò que tothom vol, esbargir el pollancre de l’entrecuix en bona companyia.
Però tot corrents avall, la majoria de noies em deixen exhaust a mig camí d’un bosc proper. Les carreres m’esgoten i com és de calaix, acabo per fer-me un solitari a l’ombra d’alguna alzina.
De les que pugen amb la teca, la que més m’agrada és la pubilla de Cal Mestre, la família que domina la vall. Ella és la més fina, en tots els sentits, fins i tot en el mal sentit. Mai em fa cap lleig quan en té ganes, perquè a voltes va calenta i mal servida. Ja s’ho farà aquell promès mestre tites! Però com és la filla de qui mana a la comarca; tinc entès que a tots els altres ja ens va bé, que les banyes les duu un altre. El meu parer és que cal prendre el fruit quan s’ofereix madur; que són tres dies. Però poc s’atansa aquesta per aquí, com sóc lletjot i esguerradet. Però no us en rieu, no, que ja tinc qui m’acontenta quan els camins s’allarguen més del compte.
Ella em sap reconèixer els moments difícils de tot baró, i sap com apaivagar-me.
Què dir-vos quan la meva Baldufa s’atansa a mi, amb aquella mirada de no haver trencat mai cap cor, el meu apart. Silenciosa i amb el cap cot, em fita de reüll. Ella ja sap el que vull, i sap com fer-me feliç. Ella no corre camí avall, ni fa esgarips esbojarrats. Espera que em deslliuri del tot, i després, amb el seu mirar lànguid, sembla que em demani si he quedat a gust.
Ai!, si pogués parlar la meva baldufeta, però mireu nois, sols sap fer aquest “beeee” la pobra cabreta.
Ferran d'Armengol
Juliol 2008
