Intentaré, aquest any, penjar cada més un relat que em faci peça. Sempre m'han agradat els balancins, o gronxadors. Diria que a casa en teníem un, ja fa molts anys, una mica trencat potser, que feia servir l'àvia. I d'aquestes golfes de la memòria, he tret aquest relat.
Per tancar febrer, aquest relat costumista d'un final de cicle vital i un balancí, o gronxador, que tot ho veu, que tot ho viu.
Espero que us agradi.
 |
| El balancí de les golfes / Fotografia i retocs Ferran d'Armengol |
Les
golfes de ca l’àvia
Sempre
m’havia fet impressió pujar aquell tram estret de les escales. Estava pintat de
blanc, però els anys de deixadesa no mostraven ja el color original. Una pàtina
crua impregnava les parets, i la minsa barana de fusta no oferia cap seguretat,
si t’hi agafaves. I per si no fos prou poc agradós el seu accés, l’alçada dels
graons era excessiva, en comparació amb els altres trams d’escala que tenia la
resta del casalot.
Una
porta negra, tancada i barrada, et convidava, en última instància, a tornar
enrere, malgrat que hagueres arribat tan lluny. Però el desànim no era cap eina
perquè una ment inquieta pogués comprendre’n el sentit. Amb la mà en el pany de
la porta, vaig sentir un aire fresc llepant-me els peus mig descalços. Sols
duia les xancletes d’anar a la piscina, i el pantaló curt que no arribava als
genolls.
Va
grinyolar la porta, que no havia mostrat cap resistència a ser oberta de bat a
bat. No sabia què m’esperava, però em va sorprendre que cap impediment barrés
l’accés a aquell món amagat. Enllà de les alçades del casalot vell del poble
dels avis, on passava els estius d’aleshores feia sis anys, tants, que ni
recordava els primers dies de descobertes, a la granja farcida d’animals que
sols veia en aquell poble. Era el primer cop que anava tan lluny sense
vigilància dels inseparables progenitors, ni dels avis o germans més grans.
Tots plegats una colla de xafa-guitarres, sense ni el més mínim instint de
descoberta.
El
grinyol devia haver cridat l’atenció de l’àvia, ja que encara no havia fet tres
passes dins d’aquella cambra ventilada i fosca, que ja la tenia trepitjant-me
els talons.
L’àvia
era tot amor. Va treure un llençol de sobre d’una engronsadora de vímet i
fusta, la paraula me la va dir ella, jo no coneixia aquella cadira de potes
allargades i corbades que et feien anar endavant i enrere quan t’hi asseies.
Va
seure ella i va agafar-me per posar-me sobre de les cames, ens vàrem gronxar
una estona mentre em cantava una cançó, i així ens vàrem quedar, fins que ella
es va aturar.
Varen
passar uns minuts, en els que jo em vaig adormir, recolzant-me en el seu pit. I
va ser la meva mare qui em va despertar i va recollir-me en braços, tot
demanant-me què fèiem allí els dos sols. Va mirar-se l’àvia, no li va
respondre, seguia adormida.
Vaig
veure que la mare deixava anar una llàgrima i vaig notar que m’estrenyia amb
més força. Aquell va ser l’últim cop que vaig escoltar la veu de l’àvia.
I
vuitanta estius després, avui, he pujat un cop més a les golfes. Feia dies que
no hi venia. Fa temps que vaig deixar de pujar al meu arranjat estudi de
treball, ja no té res a veure amb aquell lloc ombrívol. Els anys em varen
obligar a posar-hi un petit ascensor, l’edat no perdona. M’he assegut en
l’engronsador i he deixat badar els ulls finestra enllà. Mai no l’he volgut
llençar, aquest vell seient, i tot gronxant-me, he acabat aclucant els ulls. No
visc sol, però no tinc néts a qui cantussejar res, i tant se val ara com he
viscut. L’important és que ben aviat tornaré a escoltar a l’àvia.
Ferran d'Armengol
Terrassa, febrer 2018
En aquest enllaç hi trobaràs tots els altres relats del repte de la pàgina de relats en català
