Aquest més també és força engrescadora la imatge dels Relats Conjunts.
 |
| JUICY SALIF, Philippe Starck 1990 |
L’acidesa de les taronges
Hem arribat a aterrar en un indret elevat, una mena de terrassa plana i fosca on un dels ulls dels gegants ens amaga encara els seus secrets. Tot un misteri saber què hi ha darrere dels materials brillants, enviarem missió de reconeixement quan el personal estigui llest.
—Mariona!! On has deixat l’espremedora? —crida en Robert amb les taronges a les mans.
—Ara vinc! Mira a la pica, o davant de la finestra! —contesta la Mariona que encara està al lavabo.
—Ostres mira-te'l, —parla sol el Robert, —a l’ampit de la finestra, però per fora, què hi fa allí? Mariona!! Ja el tinc!! —torna a cridar-la.
—Ja vinc, ja vinc! —crida ella de lluny.
La matèria brillant es desplaça i s’obre sola... però no, una gegantina serp amb cinc caps s’atansa a la nau... i ens captura. Preparem les armes, però ens durà temps, no estàvem previnguts per un atac tan fulminant. Veiem armes sobre d’una superfície semblant on érem abans. No tenim escapatòria i enviem un avís al nostre sistema estel•lar, els gegants no s’avenen a raons, malgrat els enviem senyals d’avís, fan la seva, ens han capturat i ens preparen per a un bany amb una arma biològica no convencional, estem perduts! Si l’arma és àcida, estem perduts...
—Ostres! M’he enrampat, això desprèn corrent, però ara veuràs, mira que és rar aquest estri d’esprémer taronges... i mira que tenir-lo fora de la finestra de la cuina... primera taronja... què li passa a aquesta andròmina? Comença a desintegrar-se... treu fum... però... què li passa?
Ens han ben fotut, és àcid, l’única arma biològica que els nostres escuts no poden aturar. Enviem missatges de comiat a la família de casa. La tripulació ha estat valenta i morirà com uns herois.... (fi de la transmissió.)
—Carinyu!! S’ha fos l’estri!!
—No cridis! Que ja sóc aquí... però què és aquest mullader!!??
—Les restes de l’estri d’esprémer taronges...
—Però què dius? Si els tens aquí, al costat de la pica! A què jugues ara, per què embrutes la pica amb suc de taronja... i quin suc has fet servir? Està enganxós...!
—Ostres, no ho sé... i què era el que teníem fora a la finestra? I havia una cosa com aquesta... o molt semblant...
—Estàs bé, Robert?
—Ho hauré somiat... però i aquest mullader?
—Això ja t’ho he demanat jo... au! Deixa’m fer a mi, i tu vés enllestint les torrades... i mira de no fondre la torradora ara... és allò negre d'allí...
Ferran d'Armengol - Maig 2011
Molt bo, amb aquest estri tan modern no és gens d'estrany que passin aquestes coses.
ResponEliminaMolt bona proposta! Amb el disseny del trasto aquest, bé es pot confondre amb una nau espacial o un sputnik. Pobra gent. I això que les taronges ja no són el que eren... Molt ben trobat.
ResponEliminaOooooh!! pobrets!! La gegantina serp amb cinc caps els ha fomut un bany d'àcid!! I l'escena en que s'acomiaden de la família és molt trista!! :-(
ResponEliminaJo també havia imaginat que eren estraterrestres, però els suposava dolentíssims... i ells tan sols venien en so de pau...
Bé... que m'ha agradat MOLT!! Aquesta versió de la nau, però sabent què pensen els dos costats al mateix temps, és molt bona :-))
Això els ha passat per buscar al Google, que tot ho barreja, disenys de naus.
ResponEliminaPoca cosa es pot fer davant d'una arma biològica tan potent. Bon relat.
ResponEliminaEsperem que "allò negre d'allí" no siga la torradora-nau segona, perquè ja n'hauran après...
ResponEliminaLa veritat és que moltes vegades haurem parat un atac d'algun extraterrestre o d'algun virus si més no com la imatge de la fotografia que has posat per a enllestir el conte, que m'ha agradat i molt.
Te n'has adonat que els animals, els homes, els virus, fins i tot els aparells artificials tenen simetria, o la major part?
Una forta abraçada de Vicent des de València.
L'Stark segur que en va rebre una visita inspiradora, aleshores.
ResponEliminaBon relat.
Gràcies a tots pels vostres comentaris, ara us hauré de confessar allò de que sempre havia volgut fer un conte amb aquest estri de base argumental.
ResponEliminaGràcies també a tu Vicent des de terrassa a València!
Quina por no? molt bon relat!
ResponEliminaMolt bo, pobres marcianitus
ResponEliminaOooh! Que bo!
ResponEliminaohhhh, pobres; ells que venien amb so de pau. És que aquest humans són la repera
ResponEliminaMira que som maldestres els homes. Per un puto suc de taronja, adéu al contacte amb una nova civilització i de pas guerra interestel·lar declarada. Una raça extraterrestre minúscula amb aversió als cítrics: digne d'un capítol de la mítica “Twilight Zone”
ResponEliminaGràcies a tots un altre cop, i gràcies Sergi, a mi també m'agrada aquesta serie mítica, potser per això aquesta visió de les coses, una mica serie B.
ResponElimina