CÒDOLS

 

Aigua-xellida - Girona -Costa Brava / Fotografia: Xantalam

Còdols

Immòbils aguaiteu,

sou vigilants exposats 

de la mar que us deixa xops,

quan d'ella soleu rebre esquitxos

tant si us són grats,

com si no voleu.

Caliu

a l'estiu.

Fred

en solitud hivernal.

Callats observadors

a qui ningú res

no us demana.

Vigileu sempre la cala!

Quan us visita el sol,

o la lluna acompanya.

Ferran d'Armengol - tardor 2022

Aigua-xellida - Costa Brava 2021

Vola Vida

VOLA VIDA

El juny de l'any passat vaig assistir a un espectacle de dansa i poesia a Collserola, en el patí de la casa on va passar un temps mossèn Cinto Verdaguer. Era un espectacle creat per la poeta Marta Pérez Sierra sobre poemes de Felícia Fuster. La ballarina és l'Aida González i la imatge la vaig captar jo. I sempre que la miro em fa tot l'efecte que la dansaire vola, o vol emprendre el vol. De fet, és com un diàleg, si us fixeu bé i molt, o amplieu la foto, veureu un ocell a l'extrem esquerre de la fotografia, al quart inferior, un puntet minúscul. Costa, però les coses que val la pena veure a voltes són difícils de copsar. Així és com jo ho entenc, un diàleg en la distància entre la dansa i el vol. Què hi veieu vosaltres?

VOLA VIDA

Vola dins d'un cel blau

i deixa't endur per l'aire

que suau bressola els teus dits.

Infla el pit

i empeny amb força

el teu cos subtil.

Dins d'un somni

fes caure l'escorça

d'un passat oblidadís.

Alça't enlaire

i cerca dels núvols

el seu cau.

***

Ferran d'Armengol

Abril 2022

Enfront ca la Marina

Un poema per obrir l'agost, que menys que dins d'un bany al capvespre.

Enfront ca la Marina / Platja del far de Sant Cristòfol - Vilanova i la Geltrú

Enfront ca la Marina,

poca estona més tard serà fosc,

i el mar encalmat

llepa l'arena humida.

Xirois ens endinsem

a fer un últim bany

que finirà el jorn.

Entre amistats properes,

fruint amb la jovenívola complaença

que dona l'experiència dels anys,

un mos de la vida.

Si vols gaudir de la mar,

en els dies de forta canícula,

espera la nit.

I fes-ho dins l'aigua.

1/8/2018

Ferran d'Armengol, imatge i poesia

Vilanova i la Geltrú, Juliol-Agost 2018

Per a la gent de Reversos

CALIUS PERDUTS

No sempre cal donar nom al poema, no sempre he volgut ser-ho, en dic pensaments, crits a l'aire que expulsen els pulmons, i els mots així queden, que els jutgi algú altre. Jo sols crido. Altra cosa no sé fer.
Sols dir arreveure, que et sigui dolç l'etern viatge.

Un poema amb imatge, de la mateixa nit del seu marxar

Calius perduts

Com si tot s’aturés de sobte, per un mot.

Així és el primer impacte, un llamp

la principal impressió.

I un calfred t’envaeix tot,

un aire gèlid t’aclapara.

Sanglotes immòbil.

Potser no feia sol, però...

enlloc ho recordaran.

Reflexos eteris s’enduran frisances

d’aires que no han volgut deixar-nos la mà.

Un estol d’ocells ens la revelaran, la planyívola

temuda franquesa de l’òbit,

surant per cels inabastables, als vius.

Ferran d'Armengol
Maig 2018 - Terrassa



Pel Jordi, i una mica pel Màrius també.

I, ARRIBA TARD, LA VIDA

Propòsits els justos i de moment seguir observant la vida, que prou ens fascina, i ens fa encongir el cor. Sé que vosaltres també la veieu, la mateixa lluna, la que a tots ens fascina, i si no ho és així... què fas mirant-la com un estaquirot? 

Sols cal imaginar (saber) que més enllà de la finestra, els barrots no hi són.

Matinada del 3 de gener. Fotografia; Ferran d'Armengol

Bonica de gener

potser ningú et va saber dir

que la teva llum ens guia.

Gran i brillant et mostres

una matinada de gener, i,

ens obres l'any, però també el dia.

Estel de la nit

t'acotxes de matinada

quan el sol, a la creu Arriba.

Potser ningú et va saber dir

que tanta llum reflectida

és l'enveja dels porucs, i,

o dels cucs,

que s'arrosseguen cada dia

per camins que no saben definir.

Lluna bonica i gran, brillant

d'una matinada fresca de gener,

pels llunàtics és, que t'amagues més Tard.

Potser t'ho diré un vespre

quan m'acotxis

entre somnis revoltats

d'una humanitat tan banal

que no sap com menar-se, sola.

Sols sap trepitjar a ulls clucs, la vida.

Potser que algú ens ho digui un dia,

que no som eterns, i,

que ens cal viure-la, La vida.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2018

Lluna plena de gener. Fotografia Ferran d'Armengol

P.R.O.U.

Calen més mots que facin la teranyina encara tan enganxosa?
Hi dic prou.

Enfront del salt d'aigua hi brolla la vegetació (Ferran d'Armengol)

Parar el soroll estrident del riu és possible

Resistir-se al dolor dels mots és factible

Organitzar-se la ment en positiu és necessari

Un acte vital, sa i necessari

Ferran d'Armengol, Terrassa, agost 2017

BRANDES AL VENT

Feia temps que no publica poesia, com aquesta, relat poètic en diré. El Concurs ARC de microrelats a la Ràdio finalitza aquest mes el curs, el dia 20 tanca portes i jo he volgut acomiadar-lo, sense cap referència a una mort sobtada. Sols és un adéu al concurs de relats de l'ARC, i fins el curs vinent.

 

Brandes al vent - el veler flamíger. Fotografia retocada de i per Ferran d'Armengol

Brandes al vent

Quan el temps perd importància, el millor comiat és la quietud. Has volgut que l’últim adéu fos així, a la fosca nit, i ho he respectat. L’obscuritat magnifica les llengües daurades de foc que, sobre d’ones suaus, naveguen gronxant el teu cos silent, la solitària còrpora. Flueix el petit vaixell de beç, a la recerca de l’últim destí que ens reclama a l’altra riba. L'abastarà abans que el record sigui cendra, o fum. Entre flames marxa mar endins, on l’arcaic Caront se l’enduu, guarint-li l’ànima fins el retrobar-se que sé ha de venir. I d’ara endavant, cada nit, somiaré en el sorral eixut de la vida, allí on mancarà el teu alè, i fins el final del camí traçat per les meves llàgrimes. Elles m’aproparan indefectibles a la riba molla, on en sentir l’arena humida, sabré que soc a tocar del mateix viatge, en un nou vaixell de beç. I aigües endins, enarboraré brandes al vent.

Ferran d'Armengol

Terrassa, maig 2017 

Un enllaç per foragitar dubtes de la paraula brandes.

I un enllaç per llegir-lo a Relats en Català.