Imprimeix en PDF

dissabte, 18 de febrer del 2012

INFLUÈNCIES

Una visió particular a la proposta del bloc Relats Conjunts, amb una imatge de Kandinsky a la portada.

Composition X, (W. Kandinsky, 1939)


Influències

—Pensava que seria fàcil, però no ha estat possible.
—I què et pensaves?
—Doncs que els podríem assimilar amb molta facilitat per mostrar-los la nostra cultura i els nostres coneixements.
—Portem dos-cents anys dels seus en aquest planeta. Els hem observat del tort i del dret, i no tenen solució.
—I el millor de tot és que són originals, per separat.
—I fan coses molt diverses i personals.
—Vas conèixer en Kandinsky, oi?
—Sí, vaig estar amb ell en el seu taller.
—Ara entenc la seva obra.
—Potser li vaig influir massa.
—Potser sí, però escolta, per què no fem un últim clau abans d’anar a dormir, tenim un viatge de tres anys llum cap a casa, i amb una mica de sarau pel cos, es descansa millor.
—Està bé, fem-ho, però em sembla que, en el teu cas, has estat tu qui s’ha deixat influir una mica per aquesta gent de la Terra.
—Sí, vaig rodar quatre pel·lícules porno amb un actor que vivia a Sitges.
—Ho fem en forma humana?
—Sí, que t’ensenyaré un parell de coses.
—Ja en tinc ganes...
—Ja veuràs, et mostraré la meva visió de la Composition X, i després a dormir.
—Ja ho veurem, si m’agrada, potser ho allarguem una mica...



Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2012

dimecres, 8 de febrer del 2012

ESTRANYS

És un repte no sentir-se estrany, a la plana de relats encara ho és més, visita-la i ja em diràs.

L'estrany carrer d'Elisabets - Barcelona a la tardor - Fotografia: Ferran d'Armengol

Estranys

Un dia vaig decidir no sentir-me’n. Però ho era, aleshores era jove i ara, els anys han passat.

Estrany és una persona o cosa diferent, és qui pot donar-te informació de temes que no coneixes, idees diverses que mai has tastat, ni per aproximació. Has provat mai de ser diferent al teu entorn? I viure en plena felicitat, malgrat tot?

He viscut molts anys envoltat de gent que no vivia la meva realitat, refugiats dins la seva cuirassa, amagats per la lluentor d’un sol que irradiava sols per a ells, i el meu no era una nota a peu de pàgina que feia la feina que altres no volien fer, però jo era feliç, sempre ho he estat, potser perquè en el fons sempre m’he sentit estrany, i no em pesa dir-ho ara, la pena seria que vosaltres no en tinguéreu noticia, que la ignorància oneges al vostre vaixell. Em sentiria sols si fos així. Però sé que ho acceptareu sense rancúnia. Fins i tot tu, que un bon dia vas decidir viure amb mi, per tota la teva vida, ignorant quantes vides podia viure jo, si aquell que tu tenies present, que veies cada dia de la teva vida, era sempre el mateix i no era cap estrany qui es ficava amb tu en el llit. Sóc actor de la vida, i faig un paper important per a tu, ser diferent té un preu, i ser l’estrany de la teva vida, malgrat hem viscut quaranta anys junts... crec que em fa sentir felicitat, sí. M’agrada aquest paper. Així sé que encara puc oferir-te coses que tu desconeixes, que encara puc sorprendre la teva imaginació amb propostes que no esperes. Però tinc un dubte, si a mida que hem vist passar els anys, de ben segur que el temps ens ha creat una crosta que ens fa inseparables, aleshores em demano com podrem mostrar la ferida que amaguem?

He decidit no sentir-me’n.

Tornaré a ser estrany i callaré. Faré el meu paper de persona vital i divertida, o apagada i observador, segons qui em coneix, per a tu... sóc l’home brillant que no té mai temps per triomfar fora de casa, i que entre els amics és admirat i temut, i per altres, envejat. Quin avorriment malgrat tot. Faré el paper de diari, de bata blanca i quiròfan polit, de polític compromès, d’empleat col·laborador, de confiança. Puc fer de botiguer que sempre t’ofereix el millor a tu, i els altres s’han d’endur allò que tu deixes. No et sembla estrany?

Agafaré la ploma d’estruç per escriure sonets inventats, mai escoltats ni imaginats, tinc la ploma desada en l’armari dels secrets, aquell racó de la cambra que ni coneixes, malgrat el tens a casa, no l’has vist mai, perquè de ben segur que sols veus allò que t’agrada, i ja faig prou bé el paper. Saps que t’estimo, i això t’omple.

Seguiré vivint d’amagat a la realitat, se’m fa estrany, però fa massa temps que visc així.




Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2012