Aquest és l'últim relat de secrets amb el que participo en el concurs de Relats a la Ràdio, de Ràdio Argentona. Aquest més tocaven "Secrets de safareig", d'aquí bé la foto que acompanya el relat. La seva escriptura és volgudament un xic peculiar que no mostra una dicció concreta de cap poble que jo conegui, malgrat sí que utilitzo localitzacions concretes d'un que sí conec.
 |
| Foto: Ferran d'Armengol . Safareig comunal de Sant Antoni de Vilamajor. Foto feta el Setembre de 1984 |
Quan el Gall abandona el corral... la Guineu es menja els ous
Són llargues i alegres les partides de botifarra al bar de Ca l’Enric.
Però l’ambient engrescat el trenca un nouvingut. —Ja m’ho va dir aquella mala pècora! —s’exclama el Cinto de Can Guineu quan veu al Sidru de Cal Gall entrar al bar.
—De què parles ara? —li demana en Xevi de Can Matoll, el soci de partida.
En Cinto llença les cartes sobre la taula i s’aixeca de cop. —No re... coses meves.
—Marxes? No em pots pas deixar així! —s’exclama en Xevi.
—Mira, avui ja he vist prou bastos, —el Cinto s’encara al Sidru tibat i amb els punys serrats, l’hi ensuma el perfum, barat, i sap que va de meuques. Es deixen passar tot mastegant paraules inintel•ligibles. El de Can Guineu surt i el mut de Cal Mansoi li va al darrere.
El Cinto li sent les passes i l’enfronta en arribar al safareig vell.
—Tu què? vols xarop d’estopa? —El mut fa que no, sols vol fer-li companyia, ho diu amb gestos, el Cinto ja l’entén, de petits havien anat a escola plegats, i ja sap què vol. —Doncs ara mateix vaig a cercar la Carme i tindrem unes paraules... i potser alguna cosa més.
Empenyent la porta sense contemplacions, entren a la carnisseria de Can Serra, al carrer Vell, on hi treballa la Carme de Cal Cisteller.
—On és la Carme? —li demana a la Nita de Can Maspons, la companya de feina.
Tres dones que feien cua se’ls miren amb cara de fàstic, tal com si haurien vist el dimoni, però resten mudes.
—No ho sé... —quequeja la Nita.
—Doncs li dius que la cerco, li he de parlar del seu marit... l’he vist al bar!
—Déu Sant! —es persigna ella. —Doncs està fent un encàrrec, no trigarà.
—Va bé! Li dius que he passat, estem Nita?
—Sí, home! Ni que fos la mossa dels encàrrecs.
—Prou que esbombes el que et sembla.
—Això ni m’ho diguis!
—Queda dit, au! Ja ens veurem.
Surt amb el posat seriós, però feliç per dins.
—A tu t’ho puc dir, —fanfarroneja el Cinto a cau d’orella del mut, —quin carallot el Sidru, noi. Ell de putes i jo a l’era de Can Llobet, allí m’espera la Carme, la seva dona. Avui em toca sucar el melindro!
 |
| Foto: Ferran d'Armengol |
Ferran d'Armengol
Juny 2011
Hola, sóc nova en el teu blog.
ResponEliminaM'ha agradat llegir aquest curtet relat. El tema és el de menys, he gaudit de la manera que has fet parlar als personatges, talment com si em trobés al poble quan era petita. Felicitats.
Certament les infidelitats entren a formar part de la vida, com ha estat sempre els homes i les dones no tenen prou amb els llurs i ixen fora, hi ha qui no ho fa, lògicament, però hi ha molta gent que s'engresca d'aquesta guisa.
ResponEliminaEl relat m'ha agradat prou, i sembla que estiguem a un poblet de l'interior del Principat amb aquestes construccions i aquests mots, jo hauria de fer quelcom semblant d'algun lloc del meu país.
Bé, fins arreveure Ferran, ja ens seguim llegint.