Un cop més, aquest curs hi ha el concurs de micro relats ARC a la Ràdio, és el quart any, cosa que el consolida com un premi estable i ben dotat, tenint en compte allò que hom es pot trobar. Té la cosa que és un concurs de set mesos, però que et permet presentar un relat cada mes, seguint els temes proposats, i el meu d'aquest, que va de terror, és el següent que podeu llegir.
 |
| Una escletxa de llum - Fotografia: Ferran d'Armengol |
Darrera
la porta
Obro
els ulls. Estic assegut en una cadira, amb els peus lligats a les potes i les
mans al darrere. Miro de desfer-me’n. Res, el llaç és ferm i fort, no s’escorre
el nus.
Veig l'escletxa de llum que dibuixa una porta. Escolto
l’'arrossegar de peus més enllà. He dit que estic a les fosques? I
que acabo d’obrir els ulls? Tot és com un malson, repetit i fatigós, però sé
que estic ben despert. M’agradaria que fos un somni i obrir els ulls a la llum,
per deixar de banda aquesta remor dels peus arrossegant-se, cada cop més a
tocar de la porta. Sé que venen a cercar-me i sé que quan obrin el pestell i el
batent cedeixi, no m’agradarà veure qui, o què, s’acosta.
L’olor
de podriment m'omple els narius. Tinc mal de cap. Noto un petit fil de sang
lliscant pel front. Sembla que m’han colpejat amb algun estri contundent. No comprenc perquè
m’han lligat, no retinc cap episodi on algú m’hagués atacat.
Una
boira obscura m’encalça l’enteniment, no ho entenc. Sols sé que estic lligat en
aquest seient, de fusta vella i bruta. I que sagno d’una manera lenta, com el
temps que s’escola en aquesta foscor.
S’han
aturat les passes just a l’altre costat de la paret, a tocar de la porta. Una
respiració entretallada, dues, tres. Hi ha més d’una persona, o animal. Diria
que no saben com obrir, sento que toquen el pany, que l’apamen, però no poden obrir.
A de ser una broma, no entenc com em poden tenir aquí lligat, gent que no sap
badar una porta, glaçant-me d’inquietud tot el cos. No goso cridar, seria
pitjor, segur. Però igual els faig patir un ensurt i surten en una altra direcció,
i no tornen més. No semblen intel·ligents.
Se
senten trets d’escopeta; disparen! Els de fora grunyen aterrits, cauen al terra.
Tot queda en silenci dins la fosquedat, fins que se senten noves passes, més decidides,
s’aturen quan la porta cedeix; ara sí. Lentament, entra algú darrere d’una
escopeta carregant-se, el contrallum amaga la persona que m’apunta al cap.
Veig
el flaix del tret, un cop sec. M’ha disparat!
—Ho sento Pau, tu no seràs
un altre mort vivent.
Ferran d'Armengol
Terrassa - Novembre 2013
