LA MARE DEL MERCADER

Un petit relat per la plana del Relats Conjunts, on feia dies que no hi participava. Bé, doncs aquest mes hi torno amb aquest retrat de Van Eyck, realitzat a Bruges, Flandes, l'any 1434.

Van Eyck - Arnolfini Portrait 1434 oli sobre roure  82x60 cm

 La mare del mercader

Pocs seran els qui s'hauran adonat de la nostra presència en aquest moment precís del retrat, estimat meu, i menys encara sabran que aquest casament no és del meu grat, pobre fill meu. Fer-lo casar amb aquesta bleda verda no batejada que vol amagar la seva manca de virtut en un dia tan assenyalat com el del seu casament. Potser no s'adona que voler amagar la panxa encara la fa més evident! Hauré de viure amb aquest recel, fins que no hauré acabat primer amb aquesta bèstia que l'acompanya sempre, el gos. No sé quin és ara aquest costum d'anar arreu amb aquests peluts que el deixen caure pertot i que quan menys hi penses t'estan omplint de baves els peus, amb aquella llengota freda i pudent. Que déu hi faci més, que les pobres mares sols estem aquí per fer companyia. Pobre fill meu! Acabats amb el gos, anirem a la ràbia. Ara estic una mica enfeinada, però ja te'n lliuraré jo de la truja verda, que la senyoreta verge que et tinc jo triada li fa mil voltes a aquesta que el teu pare, camí de l'infern sia, ja s'havia repassat abans de passar-te-la a tu. Aviat serem la família que jo sempre havia desitjat. Llàstima que vaig fer tard i, malgrat encara respira en el llit de matrimoni, que no obligués abans jo al teu pare a deixar-nos, en pau. Qui cuina ha de poder triar qui s'ho menja.

Ferran d'Armengol - per a Relats Conjunts

Terrassa - Març 2017

EXHAURIT TEMPS VITAL

No voldria fer tard per participar amb la imatge del bloc "Relats Conjunts" on m'agrada intervenir de tant en tant, quan tinc temps o inspiració sobtada. Aquest escrit va nàixer ja fa un mes, quan vaig veure la imatge, però fins avui no l'he vist acabat de parir. 

Theodor Kittelsen - Ekko - 1888

Exhaurit temps vital 

Som conscients que l’hora de les faules ha finit. Però creient merèixer alguna sortida millor al dictamen establert, recorrem fa dies fredes aigües solitàries, cercant una rèplica vital als nostres neguits. És molt probable que siguem els últims que ho fem, la postrema baula humana que cercant respostes ha viatjat fins el gran gegant del nord. Dominats per una densa boira, naveguem pel llegendari Llac Negre, on a les aigües els corrents són traïdors, i en els cims intuïm les restes d’una neu hiemal passada que ens recorda la que ha de venir. En estar als peus d’un colossal mur on els savis dictaren que fineix el món, fem el crit més paorós que cap veu humana pot crear. Enfront d’un rostre que sabem amagat en els cingles esperem el retorn del nostre clam. Qui pot ignorar que la icona del destí ens esguarda? I ho fa amb el mirar malaltís de qui ha viscut anys en la ignorància dels nostres fets diaris.

L’espera de la contesta ens mostra que el nostre súper ego és un mirall del seu desdeny. I naixent dins d’un vent demencial que fa callar els mots dels homes, se’ns retorna el crit que crèiem paorós en un remoreig, un eco llastimós. Una salmodia que hauríem volgut no escoltar mai.

I quan el vent afluixa, retrunyen els mots certs de la profecia ignorada.

—Heu fet tard. Ara és el moment dels nous humans, el vostre instant etern l’heu esgotat en picabaralles absurdes, i el temps sols és un.  Deixeu pas a qui us demana el relleu. I ara, que ja sabeu que us toca observar el vostre capvespre, proveu de fer-ho amb una mica de dignitat i desaparèixer silenciosament.

Havia defallit en l’ignot el nostre crit, subjugat per un veredicte inapel·lable. Malgrat l’evidència dels fets i dels mots, encara gosàvem exigir més explicacions. —Però és vida això que ens segueix?

Magnànim el vell oracle trona un darrer cop. —Vida és. Sou vosaltres els qui heu exhaurit el temps vital, els qui no podeu demanar res més.

L’aigua s’encalma, l’aire es retira. En la tranquil·litat que marca la pauta d’un futur cert, la quietud silent és tot el què ens resta. Promesa d’un final proper on reconeixem que, en la manca d’un nou eco que ja no esperem, és el pitjor silenci mai no escoltat.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Febrer 2014

MENJANT FRUITA

Un visió personal de la proposta del bloc de Relats Conjunts.

Bartolomé Esteban Murillo - Nens menjant raïm i meló (circa 1650)

Menjant fruita

-Si ens veiés la mare fent de models per aquest xitxarel·lo de pintor i a sobre menjant fruita! Que ens doni un bon pernil i ja veurà quin retrat que ens fa.
-De cames ajudeu-me! Si ens dóna un pernil i ens hem d'estar així quiets... no hi hauria quadre, ni pernil per a ell.
-També tens raó.
-Osti tu! m'acabo d'empassar un tros de meló!

-Nois! quiets! no us mogueu... i no us mengeu la fruita si no voleu cobrar, entesos?


Ferran d'Armengol
Terrassa - Octubre 2013 

Què fot aquell boig?

La meva participació aquest més de juny 2013 a la convocatòria del bloc "Relats Conjunts" sobre una imatge molt coneguda del segle XX "Lunch atop a skyscraper". Bé, no conec la història  completa de la foto, però he pensat: què hi feia el fotògraf allí a dalt? i d'aquí surt el petit relat i amb tot el respecte per l'autor de la foto Charles C. Ebbets.

Lounch atop a skyscraper - foto de Charles C. Ebbets

Què fot aquell boig?

Era l'hora de l'àpat, tots teníem gana, jo potser no tanta, per això vaig arribar l'últim a la bastida i em va tocar ser l'encarregat d'aguantar la corda amb el peu, quan de sobte vaig veure aquell sonat amb una maquina de retratar, una d’aquelles automàtiques que ara s'han posat tan de moda. Ara la gent fa bogeries per fer una foto, imagineu-vos com estan de bojos, que aquest s’ha enfilat fins aquí per fer-nos una instantània a l'hora del dinar. 

Arribarà un dia que tothom voldrà tenir una màquina de retratar i faran cua per fer-nos una foto com la que vol fer aquell, que si no fa cura, encara caurà.

Però ara em fixo que du un arnés... mira’l, si sembla una aranya... 

Ostres, i si escrivís una història d'un noi que li pica una aranya en un laboratori que li proporciona super-poders i es dedica a fer fotos per les teulades de la ciutat...

Ferran d'Armengol

Terrassa, Juny 2013