Telèfon del segle XX (Museu de la ciència de Terrassa) |
Quan despenjo l'auricular sempre escolto la veu de l'avi, un científic visionari avançat al nostre temps i un aventurer dels d'abans. A finals del segle vint va marxar per investigar un no sé què estel·lar. No ho vaig saber capir aleshores, ni ho entenc avui encara. L'últim cop que el vaig veure em va dir: «No llencis mai aquest telèfon, és especial.» Tenint en compte els avenços produïts en els darrers temps, podria veure's com una tasca gairebé inútil. És un dels primers models fabricats amb tecles i amb la connexió de clavilla, així puc canviar-lo d'endoll i d'habitació. Tot i estar més desballestat que res, encara fa servei. El fet és que les xerrades amb l'avi sempre són molt interessants. Quan li comento que algunes coses se m'escapen, em diu que en retrobar-nos ho veuré tot més clar. No ens veiem ara, no, però escric en un diari tot allò que, segons em diu, pot explicar. Són coses que ell ha vist o descobreix, sigui on sigui que s'està, un lloc imprecís. Saber on para és un misteri que em té vedat, i quan insisteixo que me'n parli, sempre diu que un dia ens retrobarem, però que de moment no me'n pot dir res.
Si no fos per les visites de les meves nétes, amb noranta abrils que carretejo poc en sabria del món real, gràcies a elles i a l'avi visc al dia. Per cert, demà hauré d'encarregar a les nenes que em comprin una nova llibreta, la que tinc s'ha quedat sense pàgines. Per sort, avui la telefonada ha estat curta. Quan amb la formalitat de sempre m'ha desitjat bona nit, he penjat i encara he pogut escriure allò que m'ha encarregat; «Posa't al llit tranquil·lament. Mentre dormis vindré a cercar-te.»