Imprimeix en PDF

dissabte, 11 de desembre de 2010

MAREIG I DESIG

Amb aquesta imatge del dibuixant conegut com Moebius, i sota el títol "Ulls de gat", varen eixir aquests mots.
Mareig i desig


Ulls de gat albiren en l’aire
l’ombra d’un vol fosc. I respira feixuc,
en el contrallum d’un batec,
d’un glatir efímer, que mai,
ningú et sent, ni et percep, al passar.

Tremolen les arrels del ciment,
apuntant al trencat color, arc del cel.
Ignora l’ocell quins tresors no pot caçar.
Presa que fuig, qui fos com tu, gat!
i visitar les entranyes del món.

Llença el crit, és un gemec distant,
en el vol d’una gola voraç.
Escàpola és fa la presa, i no afluixa, vigila,
majestuós contorn, en el celestial ball
de qui se sent àvida de l’aire.

Amb un mareig subtil,
arraulit el gat, veu passar
l’ombra fosca del seu malson,
no ignora quin poder té,
i la temença que la mena.

Entre cubells bruts i engrunes sòrdides,
deixalles d’humana presència,
el gat alça els ulls, i somia tocar la llum,
i en un vol, dominant l’espai com el falcó,
gaudir la Terra, més enllà del cel.


Ferran d'Armengol 30-09-2010 

3 comentaris:

  1. Unes paraules que responen perfectament bé a la imatge, genials!

    ResponSuprimeix
  2. Ja et vaig comentar aquest poema a RC, per això et comentaré que els gats, i jo en vaig tenir un, són uns animals mítics, no tenen amo, o millor, tenen un sol amo, el que els dóna de menjar, jo vaig tenir un gat que va viure amb mi vint-i-un anys, volia únicament a ma mare, i era d'allò més intel·ligent, si es pot fer servir aquesta paraula, el que sí que era era agraït.
    Va morir a les meues mans, a les mans de la persona que menys estimava, o molt poquet i que el volia un munt.
    Es deia Denis.

    ResponSuprimeix
  3. Gràcies zel, m'alegra que t'agradin aquestes paraules.

    Vicent! Una història que potser hauries d'escriure en un relat, no et sembla?

    ResponSuprimeix

Et volíem comentar que...