VIURE A LES VELLES RUÏNES

Seguint el neguit dels Relats Conjunts d'aquest mes, toca parlar de ruïnes, inspirades pel dibuix de sota. He de dir que m'ha sortit un conte una mica llarg i que no sé si té res a veure amb la pintura, però no penso contrariar les muses d'avui.

Lluís Rigalt i Farriols, Ruïnes, 1865

Viure a les velles ruïnes

Després d’una setmana de caminar varen arribar a les ruïnes, eren quatre parets desvalgudes que parlaven d’un passat gloriós, un petit casal pairal entre la plana i la muntanya. El mas en ruïnes havia tingut torra de guaita, i això indicava poder, de fet, era l’única estructura que encara tenia sostre en un dels seus pisos baixos, potser podrien aixoplugar-s’hi. També destacaven unes columnes impressionants, com si el mas hauria estat construït sobre d’un antic temple, Grec o Romà.

Però la Nora estava amoïnada i no entenia el motiu d’anar a un lloc on les pedres, per poc que ells es despistessin, els podien caure a sobre. I ho entenia menys tenint en compte que no feia una setmana que les ciutats més importants del món conegut havien estat anorreades i deixades a nivell zero els seus edificis més emblemàtics.

Però el Jairo estava content de tornar a visitar aquell indret, de petit el seu pare l’havia dut en una excursió familiar, amb la seva germana Ruth.

—No t’entenc Jairo —es queixava la Nora descarregant-se la feixuga motxilla.

—Tal i com estem, no cal entendre gaires coses —replicà el Jairo descarregant-se també.

Els altres cinc companys de viatge també es descarregaren les seves motxilles i les deixaren en un indret que cregueren prou segur, no gaire a tocar dels murs més alts.

—Està fet un fàstic Jairo! —exclamava el Gabriel.

—Mira, està ple de bosses de deixalles —es queixava la Sílvia.  —Quin fàstic de civilització que hem deixat enrere, redéu!

—Ànims nois! —els encoratjava el Jairo. —El lloc és perfecte, estem en un indret apartat dels principals eixos de comunicacions i en poc temps tindrem una bona font alimentaria, heu de fer-me cas, sé de què us parlo. I per la brossa no cal patir, tindrem feina a fer net, i tenir feina sempre ha de ser bo.

—Estic amb tu —li feia costat la Ruth, la seva germana. —Per això hem dut tot aquest arsenal d’armes de bosc, la cacera serà la nostra principal font d’alimentació i netejar és una tasca que ens ensenyarà a ser més polits de cara al futur.

—Exacte companys, i aquestes ruïnes ens recordaran què ens espera a les planes i en els camins principals i ens marquen un futur incert, però possible. Hem estat de sort, hem esquivat un destí que ningú podia preveure. —El Jairo parlava amb un to de veu molt convincent, i cap d’ells va gosar contradir-lo, estava prou clar que eren uns privilegiats. —I encara una cosa més, aquí estem lluny de tot el podriment mortal que empesta les ciutats i nuclis urbans, estem lluny de tot allò que ha provocat aquest destí que veníem ignorant. I aquí el podrem tenir present cada dia.

—Però nosaltres som espeleòlegs, què sabem de caçar, o de crear una comunitat nova? —el Pere no era escèptic, sols volia ser pràctic.

—Això ens ha salvat Pere, el ser espeleòlegs. Sembla que l’haver estat una setmana dins d’aquella cova de l’Espluga de Francolí ens ha salvat. En un futur hi podrem tornar, però ara hi ha massa morts per tots els camins, ens caldrà esperar per tornar a visitar la vella civilització.

—Nois! —va alçar la veu la Ruth. —El Jairo és l’únic que sap com subsistir en aquestes condicions, per alguna cosa el pare va sobreviure a la guerra dels Balcans, ell era Croata... ens hem de fiar dels seus coneixements.

—Cert! —va fer-li costat la Mariona.

—Sí, aquells deu anys al Cadi, vivint en una casa solitària a tocar de Tuixent varen ensenyar-nos moltes coses a la Ruth i a mi. En morir el pare, la mare va decidir tornar a Solsona, en el centre excursionista ens varem conèixer, ho recordeu?

Tots varen assentir i es va fer un silenci còmplice i etern. Eren conscients de la feinada que se’ls venia al damunt i de les moltes coses que ara haurien d’oblidar, comoditats i banalitats que ja mai més gaudirien.

Aquella primera nit no varen dormir gaire.

A l’endemà varen començar l’apuntalament de les pedres antigues. El segon dia descobriren una cova a tocar del casalot, allò els va engrescar, encara tindrien la sort de practicar el seu esport preferit, sense moure’s d’on es trobaven. Eren prou joves per tenir esperances de viure i obrir el futur a una nova existència.

—Nois! Família... hem estat de sort. —Va judicar el Pere la segona nit.

Ningú el va contrariar, a despit d’haver de donar la raó a la sort que els havia dut fins aquell indret. Més tard que d’hora acceptarien que les ruïnes no eren mudes, com hom podria pensar de vell antuvi. La història no feia altra cosa que repetir-se en els seus cicles, els humans sols som una anècdota que de tant en tant deixa alguna resta vistosa que dura un instant de temps més enllà dels seus creadors.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Febrer 2013