Fotografia: Empar Sáez - Retocs: Ferran d'Armengol - Escultura: David Vernède |
diumenge, 25 de setembre del 2016
NO SÉ QUI SÓC
No pretenc ser trencador, ni innovador en aquest tema, però mentre no arriba el dia de l'orgull Zombi, i tot pot passar, de moment penjo la meva aportació a la seva realitat. Tantes coses com se celebren, no pot faltar aquesta i la meva visió dels fets.
No sé
qui sóc
Creia escoltar una cantarella fora del meu cap, a les
fosques, caminant pel corredor d’un edifici en runes. El meu escàs senderi no entenia què
hi feia en aquell casalot, i per què m’acompanyava aquella dona sense cara amb
qui anava de la mà, lligades les dues amb manilles, ella amb granota taronja,
jo de blau fosc. No veia què hi fèiem en aquell corredor, ho havia oblidat tot.
Ni el passat ni el mateix present podria reconèixer. No recordava les meves
faccions, ni el color de la pell. Si intentés mirar-me el braç nu, fet impossible
en el meu estat catatònic total, sols el veuria brut i gris. Abandonat. Aquella
cantarella lúgubre omplia tot l’espai i el seu caliu atapeïa el meu cervell de
sons estranys, guturals. En aquell llamp de raó inesperat, de sobte tot es va fer
clar, la llum omplia tot l’espectre i vaig creure tenir por quan va
retornar-me un record, el de la primera queixalada rebuda. Va ser l'única
que vaig sentir a la pell encara vital, i després foscor. Quan em vaig llepar
la ferida, la sang ja era freda. Després de tastar-la en va, vaig
cercar amb follia sang més càlida enllà de la llum. La meva companya no em deia
res, ni m’atreia la seva sangassa, tampoc. Desesperada, dins d’un xiulet etern que
em rossegava el cervell, sentia marxar la vida i notava que tot començava a
restar en una foscor sense horitzons. Però tenia fam i sols el desig de
queixalar, més per inèrcia que cap altra cosa, em feia moure les ignorades
restes putrefactes del meu cos.
Ferran d'Armengol
Terrassa, setembre 2016
Etiquetes de comentaris:
David Vernède,
Empar Sáez,
fantàstic,
Ficció,
micro relat,
Microrelats,
relat,
Terror,
zombi
divendres, 9 de setembre del 2016
VIURE LA CASA EN PAU
Un altre onze de setembre on tots volem caminar de la mà, però ens cal deixar les destrals pel camí i no sabem com fer-ho. Els mots grollers no ens han de vèncer, la raó sols té una sortida, camí de la llum.
Viure la casa en pau
Vull el
parlar asserenat de la terra
i que no em
retornin crits esvalotats,
fills del desassossec,
mots esguerrats
per un odi que
no sap captenir-se.
He decidit
no fer-me’n mala sang,
ja que la
sang raja sense restricció
quan no
tenim l’ànim fixat en la llum.
I aclucaré
les oïdes, miraré endavant,
ignorant
els ulls i els llavis
d’aquells
que no saben destriar els fets
més enllà
de l’odi i la rancúnia.
Aquells mai
no em seran cap far.
Amics atordits
del seny,
igual que
vosaltres,
vull viure
en una realitat
feta de veritats
mutables
com la desigual
existència,
sense
fronteres ni paranys.
Ho sabeu,
és una banal utopia,
però que
paga la pena lluitar-la, junts,
contra els
tafurs del fal·laç dubte immutable.
Igual com
ho voleu vosaltres,
vull que la
nostra terra sigui lliure, sí,
i la vull
viure amb tu també, que no parles
amb els
mateixos mots,
destriant
les objeccions que no ho són,
de les respostes
dubtoses
que no sabem
on rauen,
i que ens
fan viure
xops de la
mateixa nuesa.
I aleshores
em demano,
per què no podem
caminar
amarats per
la mateixa pluja?
Res més
lluny de tot plegat,
dius allò
que jo dic,
i vols allò,
que vull jo també.
(Tornar
al títol)
Ferran d’Armengol
Setembre
2016
Etiquetes de comentaris:
diada,
diada nacional,
Festes populars,
onze,
setembre,
tradicions
Subscriure's a:
Missatges (Atom)