Seguint el neguit dels Relats Conjunts d'aquest mes, toca parlar de ruïnes, inspirades pel dibuix de sota. He de dir que m'ha sortit un conte una mica llarg i que no sé si té res a veure amb la pintura, però no penso contrariar les muses d'avui.
Viure a les velles ruïnes
Després d’una
setmana de caminar varen arribar a les ruïnes, eren quatre parets desvalgudes
que parlaven d’un passat gloriós, un petit casal pairal entre la plana i la
muntanya. El mas en ruïnes havia tingut torra de guaita, i això indicava poder,
de fet, era l’única estructura que encara tenia sostre en un dels seus pisos
baixos, potser podrien aixoplugar-s’hi. També destacaven unes columnes impressionants,
com si el mas hauria estat construït sobre d’un antic temple, Grec o Romà.
Però la Nora
estava amoïnada i no entenia el motiu d’anar a un lloc on les pedres, per poc que
ells es despistessin, els podien caure a sobre. I ho entenia menys tenint en
compte que no feia una setmana que les ciutats més importants del món conegut
havien estat anorreades i deixades a nivell zero els seus edificis més emblemàtics.
Però el Jairo
estava content de tornar a visitar aquell indret, de petit el seu pare l’havia
dut en una excursió familiar, amb la seva germana Ruth.
—No t’entenc
Jairo —es queixava la Nora descarregant-se la feixuga motxilla.
—Tal i com
estem, no cal entendre gaires coses —replicà el Jairo descarregant-se també.
Els altres
cinc companys de viatge també es descarregaren les seves motxilles i les
deixaren en un indret que cregueren prou segur, no gaire a tocar dels murs més
alts.
—Està fet un
fàstic Jairo! —exclamava el Gabriel.
—Mira, està
ple de bosses de deixalles —es queixava la Sílvia. —Quin fàstic de civilització que hem deixat
enrere, redéu!
—Ànims nois!
—els encoratjava el Jairo. —El lloc és perfecte, estem en un indret apartat
dels principals eixos de comunicacions i en poc temps tindrem una bona font
alimentaria, heu de fer-me cas, sé de què us parlo. I per la brossa no cal
patir, tindrem feina a fer net, i tenir feina sempre ha de ser bo.
—Estic amb tu
—li feia costat la Ruth, la seva germana. —Per això hem dut tot aquest arsenal
d’armes de bosc, la cacera serà la nostra principal font d’alimentació i
netejar és una tasca que ens ensenyarà a ser més polits de cara al futur.
—Exacte
companys, i aquestes ruïnes ens recordaran què ens espera a les planes i en els
camins principals i ens marquen un futur incert, però possible. Hem estat de
sort, hem esquivat un destí que ningú podia preveure. —El Jairo parlava amb un
to de veu molt convincent, i cap d’ells va gosar contradir-lo, estava prou clar
que eren uns privilegiats. —I encara una cosa més, aquí estem lluny de tot el
podriment mortal que empesta les ciutats i nuclis urbans, estem lluny de tot
allò que ha provocat aquest destí que veníem ignorant. I aquí el podrem tenir
present cada dia.
—Però
nosaltres som espeleòlegs, què sabem de caçar, o de crear una comunitat nova?
—el Pere no era escèptic, sols volia ser pràctic.
—Això ens ha
salvat Pere, el ser espeleòlegs. Sembla que l’haver estat una setmana dins d’aquella
cova de l’Espluga de Francolí ens ha salvat. En un futur hi podrem tornar, però
ara hi ha massa morts per tots els camins, ens caldrà esperar per tornar a
visitar la vella civilització.
—Nois! —va
alçar la veu la Ruth. —El Jairo és l’únic que sap com subsistir en aquestes
condicions, per alguna cosa el pare va sobreviure a la guerra dels Balcans, ell
era Croata... ens hem de fiar dels seus coneixements.
—Cert! —va fer-li
costat la Mariona.
—Sí, aquells
deu anys al Cadi, vivint en una casa solitària a tocar de Tuixent varen
ensenyar-nos moltes coses a la Ruth i a mi. En morir el pare, la mare va
decidir tornar a Solsona, en el centre excursionista ens varem conèixer, ho
recordeu?
Tots varen
assentir i es va fer un silenci còmplice i etern. Eren conscients de la feinada
que se’ls venia al damunt i de les moltes coses que ara haurien d’oblidar,
comoditats i banalitats que ja mai més gaudirien.
Aquella
primera nit no varen dormir gaire.
A l’endemà varen
començar l’apuntalament de les pedres antigues. El segon dia descobriren una
cova a tocar del casalot, allò els va engrescar, encara tindrien la sort de
practicar el seu esport preferit, sense moure’s d’on es trobaven. Eren prou
joves per tenir esperances de viure i obrir el futur a una nova existència.
—Nois! Família...
hem estat de sort. —Va judicar el Pere la segona nit.
Ningú el va
contrariar, a despit d’haver de donar la raó a la sort que els havia dut fins aquell
indret. Més tard que d’hora acceptarien que les ruïnes no eren mudes, com hom
podria pensar de vell antuvi. La història no feia altra cosa que repetir-se en
els seus cicles, els humans sols som una anècdota que de tant en tant deixa
alguna resta vistosa que dura un instant de temps més enllà dels seus creadors.
Ferran d'Armengol
Terrassa - Febrer 2013