Imprimeix en PDF

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Relats. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 de març del 2017

L'ARENA DEL NO TEMPS INFINIT

A Sant Hilari Sacalm tenen una associació amb un nom ben curiós, són Excèntrica Aula Taller d'Art, i regularment convoquen activitats artístiques diverses. Una de les activitats l'anomenen el Tornemi, aquesta primavera han realitzat la número deu, i l'han subtitulat Tàndems Artístics. La Maite Tarres i jo mateix érem un dels tàndems. Ella va crear un quadre i jo vaig escriure un relat inspirat en ell. Altres cops ho han fet a l'inrevés. Avui doncs us penjo relat i pintura.

"El Big Bang" - Maite Tarrés - 2012

L’arena del no temps infinit

       M’havia de colpir la seva presència? D’entrada em va semblar una persona normal, tímida i poc enraonadora, però de mica en mica ens va créixer una percepció de solidesa, no exposada a la primera impressió; calia saber-ne la persona per opinar. 
   La seva obra em va semblar captivadora quan, desemboirat de prejudicis, la vaig copsar millor. Sé que era un diumenge plujós, però no era important, perquè allí on les variants del gris i el negre dominaven el llenç, hi veia colors. I ella, triomfant sobre la tela blanca, atapeïa de matèries bàsiques un horitzó que de bell antuvi no se’ns feia intel·ligible, com el mateix missatge de l’explosió primària. Un altre big-bang era possible. Com en tota relació, vàrem passar del desconeixement a la fascinació, del neguit a la certesa, dins d’un esclat de colors brillants. I en l’ontogènesi dels mots i de la mútua comprensió, hi brollava la llum, com en una font d’inspiració estel·lar. 
   A l’estudi, aquella gran pintura dominava l’espai, mostrant un contingut clar i precís, amansiu. Era un retrò amalgamat de bigues que, amb la intenció de fugir de la pròpia tela, s’expandien com el missatge mateix de la vida. Sols podia reflectir-se a la pintura en el seu destí. Infinit, inabastable. Fent evident i visible allò incomprensible a la nostra ment. Una creació de vida sorgida d’una mort inevitable. L’inici d’uns fets són el final d’altres, com la meva incipient avinença en l’amor per la bellesa, o per una futura harmonia en creixement. L’expansió del treball depenia de l'observació. I la vida ens demana observadors per ser encisadora i tangible. 
    —T’agrada la pintura? —va acabar per demanar-me ella. 
   —És misteriosa, i atractiva. Captiva els sentits. Hi veig un neguit per fugir de la tela. 
    —El seu destí va més enllà d’un llenç, però la nostra visió del moment no pot viatjar tan lluny, i el nostre coneixement, malgrat els eons, sols ens du a parlar del seu hipotètic naixement. Cal viure el camí de la seva creació vital. Tu i jo sols som dos granets de sorra en el seu camí, escalfats per un sol rutilant. 
    Emergint en un somriure, i sense requerir-ho, volíem un futur que ens mostrés noves realitats. En la quietud decidírem que, a la nostra vida, faríem néixer a tothora explosions d’amor etern. Perspicaços en l’arena d’una platja que no pararia de créixer, fora del no temps i de qualsevulla comprensió.

Ferran d'Armengol - Terrassa/Sant Hilari Sacalm
Desembre 2016- Març 2017

PS
El cap de setmana del 24 al 26 de març es va fer l'exposició i tot un plegat d'activitats al voltant de la trobada i els tàndems sota el programa al que us enllaço.

Imatge cedida per l'amic Miquel Santaeulalia
La utilització d'aquestes imatges en aquesta entrada ha estat amb el permís dels autors. Qualsevulla utilització de les imatges no es pot realitzar sense el permís exprés dels autors.

dimarts, 5 de juliol del 2016

LA PEDRA I EL CORRIOL ALS PREMIS ICTINEU

Un altre relat publicat el 2015 amb la fantasia realista com tema inspirador va ser "La Pedra i el Corriol", publicat per la revista Inèdits. Si en voleu llegir el començament us enllaço a la seva pàgina. I si us agradés, allí mateix també podreu comprar la revista en paper o en digital. 

Per fer boca, us penjo una fotografia de la primera pàgina del relat.

Primera pàgina del relat La Pedra i el Corriol

Com podeu observar, el tipus de lletra és clar i de lectura fàcil.

La portada de la revista també us la mostro. És una publicació trimestral de la que us en recomano la lectura, on hi ha entre tres i cinc relats de diverses temàtiques, i on també hi podeu participar vosaltres si la vostra dèria és escriure i no veieu on publicar el vostre primer relat. Us hi animo, en aquest enllaç hi ha les normes de publicació. I afegiré que és també una revista on els il·lustradors expressen el seu art, acompanyant amb una imatge els relats.



No sé si cal, però voldria comentar que el tercer relat, La forja d'un heroi, del menut, també participa en la primera selecció dels Premis Ictineu 2016.


Com ja us vaig dir, l'últim dia per votar a la primera ronda és l'1 d'Agost i ja falta poc, si encara no ho has fet, tens uns dies per acabar de llegir la fantasia que més t'agradi.
Animeu-vos a votar, tot i que en la primera ronda sols ho poden fer els socis de SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia), apunteu-vos-hi, cal sang nova a la Societat.


Ferran d'Armengol
Terrassa, juliol 2016

dijous, 18 de juny del 2015

LA FANTASIA D'UN INSTANT PRECÍS


Aquest va ser el darrer micro presentat al Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio d'aquest curs.

Claustre a les golfes del Palau de Maricel a Sitges

La fantasia d'un instant precís


D'una il·lusió vital que pot semblar un moment, n'ha fet una vida plena. Somnis i plaers, moments eterns, però mudables. I arribats a l'instant precís, el Lluc acluca els sentits. Sempre havia demanat un traspàs digne, tranquil i, si podia ser, a casa amb els seus. I així ha estat, mentre sonava el llarg i espiritual «Rèquiem» de Mozart.

Ho havia demanat ell i jo sabia que volia abandonar aquesta realitat amb la música del mestre, com ell l'anomena. Volia que aquell conjunt harmoniós fos l'últim so que les oïdes li permetessin escoltar, i una veu amiga acomiadant-lo, suaument, com una carícia. I va tenir sort a la fi. Mai no m'hauria permès que fos de cap altra manera. No podia fer altra cosa que assolir els desitjos de qui sempre m'ha respectat, i fer realitat els somnis d'aquest home que mai no va voler madurar per créixer, el poeta foll que va crear un món literari al voltant d'una fantasia que ell sabia real.

En exhalar comença un nou viatge, no el seu cos, que raurà tancat dins d'una urna plena de pols en un forat fosc i ombrívol. Allí descansen altres restes familiars, fidel reflex d'una humanitat que sols veu la realitat que l'envolta. La seva essència s'encarnarà en un nou ésser tangible que ignora l'eternitat dels eons i les realitats viscudes amb anterioritat. Viurà un recomençament carnal que no recorda altres instants precisos.


En un segon etern em converteixo en la llevadora que té el gran plaer de veure recomençar una nova vida, amb ell en els meus braços, el netejo i li dono al seu pare, l'inquiet i bellugadís nounat. Friso per arribar al dia que em reconegui, per tornar a ser aquella nena de vuit anys que va jurar estimar, en l'arena d'una platja oblidada. La seva Julieta romàntica, el seu amor impossible. El seu àngel somiat que aquest cop no permetrà que ningú ens separi. Serà el nostre instant, etern i precís.



Ferran d'Armengol
Maig 2015 - Terrassa

 La fotografia vol ser una al·legoria de les nostres golfes mentals i el vídeo una companyia per la lectura.

dijous, 7 de maig del 2015

LA PEDRA I EL CORRIOL (AUDIO-FRAGMENT)

Tinc uns quants relats que els situo pels tombants del Montseny, són uns paratges que estimo, i que em causen una profunda impressió, per la bellesa, el misteri i els milers de racons amagats, camins solitaris, planes esborronadores. Masies, rius, rierols, carenes i valls. El Montseny és un món amb vida pròpia.
Portada de la revista Inèdits num. 5, abril 2015
I avui us voldria fer escoltar un fragment d'un d'aquests relats que situo per les rodalies de la muntanya del seny. La Revista literària "Inèdits" va publicar el relat aquest passat mes d'abril, va sortir al carrer el mateix dia de Sant Jordi. Si heu triat l'enllaç d'abans, ja haureu vist alguna cosa, i si no ho heu fet, tot seguit el podeu escoltar en aquest vídeo.


Voldria haver penjat una imatge, de les moltes que tinc, del Montseny, però si llegiu el conte entendreu perquè no ho he fet, així que ja sabeu, Inèdits es pot comprar des del mateix bloc de la revista clicant aquest enllaç, en paper o en format digital, no us el deixeu passar.

I escolteu!, que volen relats, se'ls llegeixen tots, envieu el vostre!

Ferran d'Armengol
Terrassa, maig 2015

dijous, 1 de gener del 2015

NO OBLIDIS ELS SOMNIS

Vull començar l'any amb alegria, però el trànsit és important, llegiu el meu.


Camí de llum vorejant la foscor
No oblidis els somnis

Vaig deixar de somiar, ara fa un bon temps. No em demaneu quant, no cal aprofundir en la ferida.

No he estat conscient que de  mica en mica avançava cap a un pou fosc, sense cap lluminària per orientar-me en el camí. Sentia veus que me'n parlaven d'un camí, però els meus peus, si el seguien, ho feien per inèrcia. No tenia cap certesa que aquell sender fos correcte, però perdut i tot, he de dir que tinc sort, la sort d'anar encaminat, malgrat ho faci vorejant l'abisme. I crec que ho he d'agrair a algunes veus.

Quan hi penses, veus imatges de persones que transiten la vida i que apareixen com instants màgics en el record; —aquell és el Manel! Saluda'l! I sí, et reconeix, sap qui ets! Perquè no ho hauria de saber, si...?

Quan camines en la foscor (una foscor que ignores), qualsevol punt ínfim de llum et sembla un focus potent. Una persona entre cent mil és més important que la resta, sols l'has vist en ell, o potser era ella i que et retorni la salutació, una cosa tan natural, et sembla genial.

No anava bé, està clar, no anava bé.

Per sort, aquest matí, primer de gener, he agafat un llibre. L'he obert i m'he submergit en les seves paraules, la seva història. Per sort he tornat a navegar, i sentir el plaer de la bona paraula escrita, en paper. Aquella foscor ara és menys nítida, hi ha llum al meu voltant.


No tornaré a deixar passar tant de temps sense llegir, no és bo per anar fent camí.


Ferran d'Armengol
Terrassa, primer de gener de 2015

divendres, 18 de juliol del 2014

ELS CONTACTES OCULTS D'ELÍ - SEGON PREMI STAR-TREK - CATARSI 2013 - I ICTINEU 2015

Voldria obrir-vos la gana, i com em deia un oncle de França, la gana arriba tot menjant. Així que, i sense més històries, avui us deixo llegir una part del relat que va quedar en segon lloc del premi Star.Trek - Catarsi 2013.
És un tros una mica llarg per a llegir en pantalla, però al final del post us dic com podeu aconseguir un exemplar en paper.

Però ara com ara, sols espero que us agradi!

Portada Catarsi 14 per: Bernat Gómez Lucas


Els contactes ocults d'Elí

I


Avui ens hem despertat plens de joia i neguitosos per l’èxit assolit ahir, quan vàrem realitzar el primer vol tripulat més enllà del nostre àmbit atmosfèric. Hem millorat una vella idea tecnològica del passat i mai no desenvolupada, que utilitzava els primers estadis d’un motor que anomenem de curvatura. Immersos en l'alegria de l’èxit, hem tornat a mirar cap els estels per un fet que la gent no s’esperava. Aquest matí havíem decidit reunir-nos a l’esplanada central de la colònia per celebrar la gesta tecnològica, i mentre els astres dominadors del dia ens escalfen amb benevolència, hem descobert un objecte volador mai vist entrant a l’atmosfera del planeta, després de provocar un tro estrident. Un vehicle de l’espai exterior que ara nosaltres observem, admirats, com silencia els seus motors. En l’amatent espera de veure sortir algun ésser de dins l’aparell, desplego un vell paper. El tenia amagat dins d’un llibre antic, en una lleixa de la meva llar. El vaig retrobar fa poc, a causa d’un altre fet inesperat i transcendent per a nosaltres. El replego quan comença a badar-se un accés en el vehicle. La lentitud de l’obertura ens impacienta, però sembla que ningú de nosaltres respira, fins que en veiem sortir una figura femenina, alta. Quedo glaçat quan em fixo en el seu rostre i el comparo amb els gargots del dibuix. Recordo molt bé quan el vaig fer i ara sento una angoixa estranya dins del tòrax que em diu que la dona que se’ns atansa és la mateixa persona.

No esperava tornar-la a veure, no tan aviat.

Quan vaig conèixer la noia del dibuix, jo era un jove ingenu intrigat pel comportament i la presència d’aquella forana. Els vespres que estava lliure de treballs comunitaris la seguia amb precaució, però em descobria i, distreta, feia com qui cerca alguna cosa entre el brancam del sotabosc, i en perdre-la de vista se’m feia fonedissa sense saber esbrinar com i on. Era un estímul aquella situació, als joves de la meva generació ens calia tenir els ulls ben oberts, per sobreviure en un món arruïnat pel caos i la ignorància. Però també era un moment per afrontar reptes, la nostra societat començava a refer-se de la fallida tecnològica dels avantpassats.

El meu viure havia estat acompanyat sempre d’enigmes. Alguns m’han dut a estar-me avui veient arribar aquest vehicle i la persona que n’ha sortit i que ens observa en silenci, dominant l’espai que l’envolta.

M’ha vist. Ella també em reconeix? De moment, somriu. En un flaix, mentre veig com baixa el desnivell d’una rampa sorgida de la nau, revisc els últims fets que varem compartir, ara fa més de quinze cicles el·líptics als nostres estels. Poc abans que morís l’Avi.



o0o0o0o0o0o



L’Avi ens parla tot sovint d’un passat que ni ell mateix ha viscut, de quan els viatges pel planeta eren un fet corrent. Ens diu que la gent es desplaçava en vaixells autopropulsats o en aparells voladors, però eren molts els medis de transport. Diu que també havíem explorat algun planeta proper. En aquella època tothom feia vida en habitacles unifamiliars de diversos compartiments. En tenien fins per rentar-se, amb sistemes de conducció d’aigua, per on rajava quan hi atansaves les mans. I malgrat sé que els enginyers estan estudiant com assolir aquesta tecnologia un altre cop, els companys d’estudis diuen que tot plegat són històries de vell xaruc. Històries certes o no, que ens explica a la canalla i als joves quan l’aire ve fred.

De tot allò que ens explica en queden pocs records, per cercar informació cal anar a les antigues ciutats, d’on ha portat llibres de ficció que estan fora de circulació, i que he pogut llegir. Els mestres sols ens permeten llegir llibres de divulgació científica i d’aprenentatge. N’hi ha que són difícils d’entendre. La majoria dels estudiants llegeixen llibres de cultura bàsica elemental, ja que amb els altres no hi volen perdre el temps.

Jo entenc els llibres complicats, però encara no ho he comentat, sols a l‘Avi.

—Tot canviarà quan tornem a dominar la llum artificial. —M’anima  alguna nit que em veu desesperançat. —I no falta tant!

Està segur que tornarem a ser operatius amb aquells enginys voladors i que a la meva generació ens tocarà viure avenços importants. Però que primer em caldrà anar a l’acadèmia superior, on es preparen els enginyers que treballen per tornar-nos a una era tecnològica més estable que l’anterior. És on voldria estar, però l’avi em diu que encara sóc jove. Estic segur que allí aprendria coses de més profit que no aquí a la colònia, on no faig res d’interessant, com no sigui vigilar aquella noia forastera, la Nora. L’avi comparteix tertúlies amb ella sobre aquells llibres que no estan permesos, els de ficció fantàstica, en diu ella. Un cop li vaig sentir dir que s’ha de saber trobar la visió crítica i observar la creativitat de la ficció, que no s’ha d’imitar allò que s’explica, que cal saber llegir per extreure’n un aprenentatge i créixer intel·lectualment i mental per, en un futur, saber prendre decisions encertades i triar millor, amb més coneixement.

Amb allò en vaig tenir prou per veure que no era una dona que tan sols anava de pas. Hi havia alguna cosa més en ella. La Nora havia aparegut un capvespre pel camí polsegós de ponent, era poc abans del crepuscle. Sentir-la enraonar va exercir una poderosa impressió en els cabdills. Ella sempre assegura que no trigarà en marxar. Però aviat haurem viscut un cicle complet al voltant del primer dels astres, i això no crec que sigui “estar de pas”.

Quan enfila el camí de ponent, sempre mira a tots els cantons, com si algú l’hauria d’estar vigilant, o com si ella ens vigilés a nosaltres. Un dia vaig decidir avançar-me al seu pas, per observar en quin cau s’amaga quan desapareix. És molt cauta i està al cas de què ningú la controli, però jo sóc tan menut i esquelètic que puc amagar-me darrere d’un tronc i no ser vist.

—Ja pots sortir Elí, et veig —em diu.

—Com m’has descobert? —li demano.

—Quan fa que no vas al toll amb els nois? —m’adverteix. —Ja sé que aquesta olor fa embogir a algunes femelles, i n’hi ha més d’una que et vol triar per iniciar-te en els rituals del pròxim canvi vital. Però si em vols creure, un bon bany de tant en tant és convenient. I no perdràs cap poder de seducció envers les noies.

—Què saps tu d’aquestes coses? No sembla que hagis parit mai. Però tampoc dubto que no dominis els rituals d’aparellament, t’he vist alguns cops entrar a la cabana dels cabdills en fer-se fosc.

—Ets molt observador, Elí!

—L’avi m’ensenya a fixar-me en els detalls, i tu n’ets un de ben curiós. Ja sé que Galway et protegeix, tu sabràs com ho has fet per tenir-lo tan lligat.

—Què et fa pensar que sóc tan esquerpa. La meva mare em va ensenyar a usar bé les paraules. Tu també les uses molt bé. Entens la lectura tecnològica, oi?

—Sí, —admeto capcot. Poca gent ho sap, i em sobta que ella ho hagi sabut, no sé com! —Qui t’ho ha dit?, l’Avi?

—No cal, l’Avi és un personatge molt entranyable. Ho veig natural que t’hagi ensenyat la lectura avançada.

—De poc em serveix.

Veig com obre la motxilla que du sempre amb ella i remena dins. —T’agraden les històries fantàstiques i de por?

—L’Avi sempre ens n’explica als joves.

Treu la mà de la motxilla i en surt amb un llibre que em diposita a les mans.

—És d’un escriptor d’on jo vaig néixer, l’Edgar Allan Poe. Aquesta és una selecció dels seus millors relats, estic segura que t’agradarà.

—Són de ficció? Irrealitats? —L’agafo amb respecte, aquell exemplar no és com els que l’Avi amaga. La textura de les pàgines és molt flonja, semblen fulles d’un arbre que creix a l’altre costat del planeta, i allò està molt lluny, hi ha tot un gran oceà entre mig. No sé com l’ha travessat, però si ho ha fet i sola, mereix tot el respecte, potser per això Galway la protegeix i l’admira. —Està escrit en la meva llengua! —dic bocabadat. No imagino cap altra llengua, però si ella ve de tant lluny, no ha de parlar ni escriure com ho fem nosaltres.

—Així practico la vostra comunicació lingüística, és molt diferent de la meva originaria.

—Ho sabia! —m’exclamo feliç. —No ets dels nostres. Véns de més enllà de l’oceà!

—En certa manera, sí. Ja ho vaig dir a Galway. Estic de pas, i marxaré ben aviat.

—Ho sabia! —dic fent volar el llibre, sense deixar-lo anar i ben agafat amb les dues mans. No vull perdre de vista una peça tan preuada. Un llibre és un tresor, o això diu sempre l’Avi. Passa que jo no sé què és un tresor. —Tinc una pregunta.

—Si no és indiscreta.

—Indiscreta?

—Res de personal.

L'observo encuriosit, no comprenc què vol amagar.

—Què és un tresor?

—Et diria que pot ser un, o un grapat d’objectes, que un mateix guarda amb molta cura. Coses materials o no, de les que no ens en desempallegaríem mai.

—Crec que ho he entès.

—N’estic segura, però ara tinc coses a fer, et sembla bé deixar-me sola? —em demana.

—Vols que marxi per què t’has de fer fonedissa?  

—Ets molt llest Elí. Demà ens tornarem a veure.

Marxo sense girar-me i sé que em vigila el caminar. De reüll veig com alça una mà per acomiadar-me. Encara puc escoltar-la quan diu alguna cosa d’un capità i que està llesta pel transport. Se sent un corrent d’aire que m’intriga, em giro i veig milers de petites espurnes que espeteguen a tocar d’on estava ella, esvaint-se en el no-res. No la veig, però sé que demà tornarà amb nosaltres. Em miro el llibre, me’l llegiré aquesta nit. 

Una nit farcida de miratges i somnis estranys per fer-ne un tresor de records.

 ...

Com ja podeu imaginar, això no acaba aquí.
I com es pot seguir llegint fins el final? Doncs adquirint el número 14 de la revista Catarsi.
I on aconseguir la revista?
Doncs si entreu en el bloc de la Revista Catarsi ho sabreu i entre d'altres llocs, i  si no voleu abandonar aquest món en xarxa, podeu anar fins a OrcinyBooks  la llibreria online de les editorials independents.
 


Ferran d'Armengol
Terrassa 2013/2014