Imprimeix en PDF

dilluns, 31 de desembre del 2018

LA BELLA OMBRA


No el llegiu aquesta nit, espereu a demà.
Un relat per tancar l'any, un inèdit de terror fantàstic, que preferireu llegir en obrir l'any.
Bon any 2019.


Reflex selènic en el vidre


La bella ombra

«Evita-li la mirada i marxarà.»
Com despertant d'un mal son, no vaig entendre l'avís. Recordar avui la conversa amb aquella amiga, aleshores un xic estranya, m’ha obert els ulls per fer-los tancar. Ella sempre va tenir fama de mística, va ser qui em va parlar del futur camí professional que m’esperava i qui em va demanar de no seguir-lo. Ara ho veig clar, ja que la tinc davant recordant-me aquella advertència.
«El món oníric és una altra dimensió de la nostra realitat i mentre dormim en transitem la seva tangibilitat. En la frontera de desvetllar-nos, alguns cops coincideixen els dos mons, aleshores recordem detalls que són com ombres del subconscient. Per a la nostra salut mental, és millor viure’ls per separat.»
He dedicat la vida a l'estudi genèric dels trastorns del son. L’experiència m’ha dotat d’un cert prestigi que m’ha dut a fer força conferències i signar un parell d’estudis que m’han editat amb èxit. En privat he fet recerca sobre el trànsit nocturn. Com i de quina manera es pot fer venir a la realitat que coneixem, els actors de la dimensió onírica. Sempre amb fracassos repetits, que m’haurien d’haver fet avorrir el tema. Però ho entenc com una distracció de la feina rutinària.
Fins fa dues nits.
Una ombra furtiva m'ha seguit a la foscor. Sóc conscient que m’evitava la mirada, si per casualitat l'he vista de cua d’ull. Quan la insistència i l’esperit de recerca m’ha dut victoriós a enfrontar-la, massa tard he entès que no hauria d’haver insistit i que també és tard per voler ignorar els resultats del meu estudi. Ara ja no puc evitar mirar-la, tot i sentir que m’absorbeix l’enteniment.
«Et vaig avisar que ho deixessis, oi que ho recordes? Sabíem quin seria el teu camí. Durant anys hem estat vigilant, mantenint-te al marge de la nostra realitat i deixant que estudiessis lluny de l’èxit. Però t’has fet veure massa a l’altre costat. No marxaré sense tu, he vingut per guiar-te en l’últim viatge a l’oníric. Resistir-se’ns és banal. Vols escollir?, que et tanquin per boig serà millor? Tanca els ulls i dorm. No pateixis, sols és un canvi d’estat, la vida no és tota carnal, t’agradarà ser una bella ombra, no hi pensis més.»
Em fa por adormir-me, sé que quan ho faci la rendició serà forçosa i sé que esdevindré com ella. Em reconec aterrit i no goso demanar què se’n farà del meu cos físic, però amb tot i el dubte, procuro evitar el pànic. De poc em servirà no voler tancar els ulls, l’esperit de la recerca m’hi obliga.



Ferran d'Armengol
Terrassa - desembre 2018


dilluns, 17 de desembre del 2018

Degotes en un estany

Una altra vegada més, un altre any més, la Marató ens ha reunit a uns quants autors (130 aquest any) per col·loborar en una tasca solidària. Tenint com a disparador d'inspiració una imatge, la meva era aquesta de sota; Degoteig, de la Montse Assens, hem participat amb unes poques paraules, ara poesia, ara un relat, per expresar sentiments a favor de la vida i a traves de les arts, imatges i paraules unides per una bona causa. Aquesta ha estat la meva participació.

"Degoteig" - Montse Assens
Tècnica: Acrílic sobre llenç
Web de l'artista: http://montseassens.blogspot.com/

Degotes en un estany

“Les desil·lusions et fan obrir els ulls i tancar el cor"
Marilyn Monroe
 “Hablaran de nosotras” de Sandra Barneda

Ets en la cruïlla d’una confusió, en l’erm errat on descobreixes que la incertesa és voler o no acceptar allò que et trobes sense un anhel voluntari, aclaparant-te en un espai, que no creies que et toqués ocupar. Aleshores caus en la precipitació d’actituds poc enraonades, que et duen a replantejar cada un dels teus actes, de les paraules que vas dir i que et dol tant recordar. Ensems, voldràs plorar els mots mai vocalitzats, aquells que mastegues entre dents, com imaginaris malnoms, sentiments d’inseguretat feixuga que vas defugir, per no saber fer-los anar llavis enllà, mancat de convicció. Bajanades! Com avui, ni el teu propi cor els va arribar a escoltar. Quan sospeses els projectes d’aquell esdevenir ple de vitalitat, entens que injustament l’han estroncat. Perceps l’ofec vital, sents que degotes en un estany de plata, isolat. I amb llàgrimes d’un neguit eteri, veus reflectir-se una vida erma, on milers de somnis mai no acabaran de néixer. O això creus. I et sents com aquelles perles líquides que leviten dins d’un got d’aigua tònica, no veus morir el gas enfora i no te’n saps avenir. Però retornes al món i t’adones que la vida era allò que passava per davant dels teus ulls. Creus entendre el mal que et corseca, i veus que cal lluitar com mai no ho has fet, per no perdre el combat abans d’hora. I en un instant etern de dubtes, no pots, o no saps com fer-ho per evitar que l’aiguaneix de l’existència s’aturi, en un regalim a contra temps. T’aferres a la vida, l’estimes. Obres els ulls cercant un cel inabastable, i veus com s’apropen les alenades que t’ajuden a respirar. Al voltant hi trobes les mans necessàries per alçar-te. No t’ofegaràs en mots callats, sols cal lluitar. Acceptes que t’ajudin a viure, que t’alcin fins a l’infinit. El cor et diu que més enllà, el degoteig de la vida és un riu que ningú pot aturar.
Ferran d’Armengol – Setembre 2018

Aquesta és la participació de l'Empar en aquest llibre solidari, una imatge genial.

"Incandescent" - Empar Sáez
Tècnica: Fotografia
Web de l'artista: http://enfilantfinestres.blogspot.com/

Portada del llibre solidari amb la Marató de TV3