Imprimeix en PDF

dissabte, 26 de novembre del 2016

LA VEU DELS ARBRES (2004) - LA TRIBUNA DE GUIMERA

Avui us enllaço a una troballa que creia perduda dels meus relats amb tema fantàstic penjats a la xarxa. És també el primer relat que vaig publicar en paper, en el llibre homònim i també primer de l'actual trilogia del Grup Literari dels Setze Petges. Una edició de Proa de l'any 2004, que crec caldria ser revisada per part dels autors d'aquell recull. Jo ho faré algun dia.

Piràmide Món Perdut 2014
Un relat que vaig escriure inspirat en la meva primera visita al món de la Cultura Maia, eren els anys 80 del segle passat, i que en una segona visita recent he vist que, una mica, ha quedat desfasat, ja que el recinte arqueològic on passen els fets imaginats, ara està molt massificat i ha perdut gairebé tota aquella inspiració màgica. Però aquí queda el relat, com una mostra d'aquella màgia que en aquest món anem perdent.
Aquest relat, per cert, l'Antoni Munné-Jordà el va citar en una xerrada de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, en aquest enllaç ho podreu llegir.

http://www.guimera.info/wordpress/tribuna/?p=572
Construccions de Tikal 2014 (Guatemala)
Llegiu doncs, si us sembla bé, el relat que tot seguit us enllaço. La veu dels arbres - La Tribuna de Guimerà any 2008


Ferran d'Armengol
Terrassa 2004/2016

diumenge, 13 de novembre del 2016

A L'HORA DEL TE - A LA VEU DE VALÈNCIA

Deixo aquest enllaç a un relat meu publicat amb els Setze Petges l'any 2011 en el llibre "Edició Especial" i que ara ha publicat la Revista digital valenciana "La Veu". La imatge és de Getty Images i la he recuperat de la mateixa edició digital de "La Veu".



Si voleu llegir el relat haureu de clicar en aquest enllaç que us portarà fins a "L'hora del te"

Ferran d'Armengol
Terrassa 2011/Novembre2016

divendres, 4 de novembre del 2016

ALGUNES COSES HAN CANVIAT


Una visita al passat, per trepitjar la mateixa arena, i on malgrat les distàncies no són iguals a com les recordaves, algunes coses veus que no canvien, però d'altres, a voltes tristament, sí.

Records d'arena. Fotografia Ferran d'Armengol (Canet de Mar)



Algunes coses han canviat

Algunes coses han canviat. Ara, les porteries són tres pals, ahir eren dues xancletes clavades a la sorra. I l’arena entre les dues rieres aleshores eren un camí etern. Ara són cent metres i poca cosa més.
Algunes cases ja no hi són i alguns racons han canviat. Aquell monòlit a la plaça dels caiguts per fer memòria d’uns sí, i d’altres no, el temps l’ha fet fonedís. Aquella placeta darrere l’església ara és un munt de records esvaïts per la piconadora, i recollits en velles imatges fredes d’un passat potser millor.
I el passat eren corredisses pels carrers i pujar l’avinguda farcida de plataners, per anar al camp de futbol i empaitar la pilota, que al matí no n’hem tingut prou. D’arena i sal del mar, de sol i suors, i la carrera per llençar-se de cap perquè l’últim que entri a l’aigua, després farà de porter.
I els ulls de la Marta, mirada adulta de nou anys que no entén què fan els nois tanta estona corrent i empaitant aquella pilota, quan ella estrena aquell biquini tan bonic. I ni tan sols no m’ho esmenta quan ens estirem abans de l’últim bany, i em parla de misteris, de la foscor, i d’una por que encara no reconec.
—T’agrada el meu biquini?—
A la vella fàbrica sona la sirena és l’hora d’anar a dinar, fem tard per a l’última remullada. I no ha dit res més, però sí que l’havia vist, el seu petit banyador de dues peces.
—Vinga vailets, que sou uns encantats— ens crida la tieta, amb preses. I a l’endemà hi tornarem, a l’arena de Canet.
Vivim, amb aquelles imatges que mai no moriran, fins que no moren els nostres records.

Ferran d'Armengol
Terrassa, novembre 2016