Hi ha cap horitzó on clavar la vista?
Això es demana la persona que rau estirada en un portal, una freda nit , potser, de Nadal.
 |
| Foto: Ferran d'Armengol |
Una nit de Nadal
Hi ha cap horitzó on clavar la vista? Aquesta nit estic estranyament tranquil·la. Fa fred, sí que en fa, però he deixat de sentir res, cap nosa, cap impressió sensorial.
Primer he vist un floc, després dos, poca estona més tard era una nevada consistent, que anava fent créixer el volum de la neu estesa pel terra, a la plaça que tinc davant dels meus ulls. Encara que prou recollida en aquest portal i entre cartrons poc humits, aquella neu m’ha fet revenir el fred, tot i no sentir-lo, potser perquè ja el tinc com una llosa adherida a la meva ànima, no aliena a la meva realitat.
Volia oblidar, i m’he esbalaït recordant. He viatjat a un passat que tant de bo hagués estat mentida, però m’ha vingut de gust reviure aquells instants. Imatges de felicitat, amb la canalla que jugava al voltant de la taula parada, per gaudir d’una nit de Nadal, tan llunyana com distant d’aquesta, recordo que picàvem una fusta amb un bastó. Penso que eren els meus germans, els havia oblidat. Sé, però, que era allí on els meus pares havien viscut... on varen caure aquelles bombes un hivern, fred també. Una guerra que s’ho va endur tot, fins la felicitat d’aquells records. Era al gener, però, el Nadal d’aquell any també havia estat trist, tant com aquest mateix, potser.
Què hi farem!
Ja no puc lluitar contra el fat anguniós del meu destí. Sé prou bé que retornar al passat sols ho fan els que ja no tenen futur, i el meu és escàs, estic a punt de rodolar penya-segat avall. Destí d’una carena imaginaria, d’una vida que s’ha deixat perdre en l’abisme de la ingratitud; en la ignorància i la ceguesa dels familiars, que absents a la raó, no varen saber veure per on anaven els trets d’aquella vida erràtica, i estèril, que havia començat a corcar els meus peus, els meus braços letàrgics. Moria dia a dia davant de tothom, com una angúnia notable que sols esdevenia un destorb.
Tancaré els ulls, tinc son, i cada cop neva més, no puc seguir mirant els flocs... m’adormo, sort que dins del somni hi veig una llum... un caliu...
Sento com una agonia vital, una freda percepció que se’t fica en els ossos i és aleshores quan entens què vol dir tenir fred... tinc son, molta... son, ensopiment; potser vindrà algú i em traurà d’aquest sofriment... estic tremolant tant, que les poques dents que tinc em fan mal, i es claven en els forats que les altres han deixat...
* * *
—Mira mare, una dona dormint al terra, entre la neu.
—Fuig filla, em sembla que no dorm... passa ràpid, au! espavila, que la padrina ens espera per fer cagar el tió...
 |
| Foto: Ferran d'Armengol |
Fotos realitzades al Passeig deTerrassa durant la nevada del 8 de Març de 2010.
Caram, fins a mi m'ha arribat el sentiment d'agonia, de fred adormidor, de final...i sí, certament la vida és així de dura, què podríem fer per alleugerir el món? Hi ha impotències que fan mal, molt mal...
ResponEliminaUn relat per pensar, Ferran, gràcies!
Hola, t'he trobat a la llista de seguidors del meu blog. Espero que t'agradi. El teu m'ha agradat. Espero que ens llegim mútuament.
ResponEliminaJa m'he fet seguidor del teu.
Salut!
La desgràcia d'una dona a punt de morir que recorda que també ha tingut germans i família en uns altres temps, i els recorda com un fracàs si hi ha aquest terme, una nostàlgia a l'hora de la mort. La mort de qui ho ha perdut tot, jo diria que l'ànima la té gelada de tristor, i una dona i una xiqueta passen per davant i van a la seua, sense fer-li ni cas, la vida és així per a milions d'éssers malauradament i tristament.
ResponEliminaUna abraçada nadalenca i Bon Nadal i Pròsper Any Nou Ferran per a tu i tots els teus.
Bones festes, Ferran, els meus millors desitjos per a l'Empar i per tu.
ResponEliminaEl teu conte és més que un conte. I la frase innocent de la nena, al final...
M.Pilar Martínez
Zel, si t'ha fet pensar, ja m'has feliç, això és el que cercava.
ResponEliminaLluís, benvingut a casa meva, ens anirem seguint per aquest món blocaire.
Gràcies Vicent pels teus desitjos, i per les teves paraules.
Pilar! gràcies i benvinguda al meu petit espai, iaxò és el que vull també, que la gent entengui que això és més que un simple conte, trist, de Nadal.
Una abraçada a tots.
Ferran
Un relat dur com n'és la vida, un corcó que treballa com una piconadora, picant pedra poc a poc, desgastant la persona fins el moll de l'os. Bon relat. ^_^
ResponEliminai alguns cops ens desgasta tant, que ens fa perdre el sentit d'allò que els altres en diem realitat.
ResponElimina