Imprimeix en PDF

dimarts, 27 de febrer de 2018

LES GOLFES DE CA L'ÀVIA

Intentaré, aquest any, penjar cada més un relat que em faci peça. Sempre m'han agradat els balancins, o gronxadors. Diria que a casa en teníem un, ja fa molts anys, una mica trencat potser, que feia servir l'àvia. I d'aquestes golfes de la memòria, he tret aquest relat.
Per tancar febrer, aquest relat costumista d'un final de cicle vital i un balancí, o gronxador, que tot ho veu, que tot ho viu.
Espero que us agradi.

El balancí de les golfes / Fotografia i retocs Ferran d'Armengol



Les golfes de ca l’àvia


Sempre m’havia fet impressió pujar aquell tram estret de les escales. Estava pintat de blanc, però els anys de deixadesa no mostraven ja el color original. Una pàtina crua impregnava les parets, i la minsa barana de fusta no oferia cap seguretat, si t’hi agafaves. I per si no fos prou poc agradós el seu accés, l’alçada dels graons era excessiva, en comparació amb els altres trams d’escala que tenia la resta del casalot.

Una porta negra, tancada i barrada, et convidava, en última instància, a tornar enrere, malgrat que hagueres arribat tan lluny. Però el desànim no era cap eina perquè una ment inquieta pogués comprendre’n el sentit. Amb la mà en el pany de la porta, vaig sentir un aire fresc llepant-me els peus mig descalços. Sols duia les xancletes d’anar a la piscina, i el pantaló curt que no arribava als genolls.

Va grinyolar la porta, que no havia mostrat cap resistència a ser oberta de bat a bat. No sabia què m’esperava, però em va sorprendre que cap impediment barrés l’accés a aquell món amagat. Enllà de les alçades del casalot vell del poble dels avis, on passava els estius d’aleshores feia sis anys, tants, que ni recordava els primers dies de descobertes, a la granja farcida d’animals que sols veia en aquell poble. Era el primer cop que anava tan lluny sense vigilància dels inseparables progenitors, ni dels avis o germans més grans. Tots plegats una colla de xafa-guitarres, sense ni el més mínim instint de descoberta.

El grinyol devia haver cridat l’atenció de l’àvia, ja que encara no havia fet tres passes dins d’aquella cambra ventilada i fosca, que ja la tenia trepitjant-me els talons.

L’àvia era tot amor. Va treure un llençol de sobre d’una engronsadora de vímet i fusta, la paraula me la va dir ella, jo no coneixia aquella cadira de potes allargades i corbades que et feien anar endavant i enrere quan t’hi asseies.

Va seure ella i va agafar-me per posar-me sobre de les cames, ens vàrem gronxar una estona mentre em cantava una cançó, i així ens vàrem quedar, fins que ella es va aturar.

Varen passar uns minuts, en els que jo em vaig adormir, recolzant-me en el seu pit. I va ser la meva mare qui em va despertar i va recollir-me en braços, tot demanant-me què fèiem allí els dos sols. Va mirar-se l’àvia, no li va respondre, seguia adormida.

Vaig veure que la mare deixava anar una llàgrima i vaig notar que m’estrenyia amb més força. Aquell va ser l’últim cop que vaig escoltar la veu de l’àvia.

I vuitanta estius després, avui, he pujat un cop més a les golfes. Feia dies que no hi venia. Fa temps que vaig deixar de pujar al meu arranjat estudi de treball, ja no té res a veure amb aquell lloc ombrívol. Els anys em varen obligar a posar-hi un petit ascensor, l’edat no perdona. M’he assegut en l’engronsador i he deixat badar els ulls finestra enllà. Mai no l’he volgut llençar, aquest vell seient, i tot gronxant-me, he acabat aclucant els ulls. No visc sol, però no tinc néts a qui cantussejar res, i tant se val ara com he viscut. L’important és que ben aviat tornaré a escoltar a l’àvia.

Ferran d'Armengol
Terrassa, febrer 2018 

En aquest enllaç hi trobaràs tots els altres relats del repte de la pàgina de relats en català