Imprimeix en PDF

dimecres, 29 de març del 2017

L'ARENA DEL NO TEMPS INFINIT

A Sant Hilari Sacalm tenen una associació amb un nom ben curiós, són Excèntrica Aula Taller d'Art, i regularment convoquen activitats artístiques diverses. Una de les activitats l'anomenen el Tornemi, aquesta primavera han realitzat la número deu, i l'han subtitulat Tàndems Artístics. La Maite Tarres i jo mateix érem un dels tàndems. Ella va crear un quadre i jo vaig escriure un relat inspirat en ell. Altres cops ho han fet a l'inrevés. Avui doncs us penjo relat i pintura.

"El Big Bang" - Maite Tarrés - 2012

L’arena del no temps infinit

       M’havia de colpir la seva presència? D’entrada em va semblar una persona normal, tímida i poc enraonadora, però de mica en mica ens va créixer una percepció de solidesa, no exposada a la primera impressió; calia saber-ne la persona per opinar. 
   La seva obra em va semblar captivadora quan, desemboirat de prejudicis, la vaig copsar millor. Sé que era un diumenge plujós, però no era important, perquè allí on les variants del gris i el negre dominaven el llenç, hi veia colors. I ella, triomfant sobre la tela blanca, atapeïa de matèries bàsiques un horitzó que de bell antuvi no se’ns feia intel·ligible, com el mateix missatge de l’explosió primària. Un altre big-bang era possible. Com en tota relació, vàrem passar del desconeixement a la fascinació, del neguit a la certesa, dins d’un esclat de colors brillants. I en l’ontogènesi dels mots i de la mútua comprensió, hi brollava la llum, com en una font d’inspiració estel·lar. 
   A l’estudi, aquella gran pintura dominava l’espai, mostrant un contingut clar i precís, amansiu. Era un retrò amalgamat de bigues que, amb la intenció de fugir de la pròpia tela, s’expandien com el missatge mateix de la vida. Sols podia reflectir-se a la pintura en el seu destí. Infinit, inabastable. Fent evident i visible allò incomprensible a la nostra ment. Una creació de vida sorgida d’una mort inevitable. L’inici d’uns fets són el final d’altres, com la meva incipient avinença en l’amor per la bellesa, o per una futura harmonia en creixement. L’expansió del treball depenia de l'observació. I la vida ens demana observadors per ser encisadora i tangible. 
    —T’agrada la pintura? —va acabar per demanar-me ella. 
   —És misteriosa, i atractiva. Captiva els sentits. Hi veig un neguit per fugir de la tela. 
    —El seu destí va més enllà d’un llenç, però la nostra visió del moment no pot viatjar tan lluny, i el nostre coneixement, malgrat els eons, sols ens du a parlar del seu hipotètic naixement. Cal viure el camí de la seva creació vital. Tu i jo sols som dos granets de sorra en el seu camí, escalfats per un sol rutilant. 
    Emergint en un somriure, i sense requerir-ho, volíem un futur que ens mostrés noves realitats. En la quietud decidírem que, a la nostra vida, faríem néixer a tothora explosions d’amor etern. Perspicaços en l’arena d’una platja que no pararia de créixer, fora del no temps i de qualsevulla comprensió.

Ferran d'Armengol - Terrassa/Sant Hilari Sacalm
Desembre 2016- Març 2017

PS
El cap de setmana del 24 al 26 de març es va fer l'exposició i tot un plegat d'activitats al voltant de la trobada i els tàndems sota el programa al que us enllaço.

Imatge cedida per l'amic Miquel Santaeulalia
La utilització d'aquestes imatges en aquesta entrada ha estat amb el permís dels autors. Qualsevulla utilització de les imatges no es pot realitzar sense el permís exprés dels autors.

diumenge, 19 de març del 2017

LA MARE DEL MERCADER

Un petit relat per la plana del Relats Conjunts, on feia dies que no hi participava. Bé, doncs aquest mes hi torno amb aquest retrat de Van Eyck, realitzat a Bruges, Flandes, l'any 1434.

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/3/33/Van_Eyck_-_Arnolfini_Portrait.jpg
Van Eyck - Arnolfini Portrait 1434 oli sobre roure  82x60 cm
 La mare del mercader

Pocs seran els qui s'hauran adonat de la nostra presència en aquest moment precís del retrat, estimat meu, i menys encara sabran que aquest casament no és del meu grat, pobre fill meu. Fer-lo casar amb aquesta bleda verda no batejada que vol amagar la seva manca de virtut en un dia tan assenyalat com el del seu casament. Potser no s'adona que voler amagar la panxa encara la fa més evident! Hauré de viure amb aquest recel, fins que no hauré acabat primer amb aquesta bèstia que l'acompanya sempre, el gos. No sé quin és ara aquest costum d'anar arreu amb aquests peluts que el deixen caure pertot i que quan menys hi penses t'estan omplint de baves els peus, amb aquella llengota freda i pudent. Que déu hi faci més, que les pobres mares sols estem aquí per fer companyia. Pobre fill meu! Acabats amb el gos, anirem a la ràbia. Ara estic una mica enfeinada, però ja te'n lliuraré jo de la truja verda, que la senyoreta verge que et tinc jo triada li fa mil voltes a aquesta que el teu pare, camí de l'infern sia, ja s'havia repassat abans de passar-te-la a tu. Aviat serem la família que jo sempre havia desitjat. Llàstima que vaig fer tard i, malgrat encara respira en el llit de matrimoni, que no obligués abans jo al teu pare a deixar-nos, en pau. Qui cuina ha de poder triar qui s'ho menja.

Ferran d'Armengol - per a Relats Conjunts
Terrassa - Març 2017

diumenge, 12 de març del 2017

NO ESTAN FETS PER A VOLAR

Aquest març segueixo treballant el concurs ARC de micro relats a la Ràdio, aquest any va sobre medis de transport i aquest mes toca el globus, i ja sabeu, m'agraden els mons fantàstics.

http://ca.onepiece.wikia.com/wiki/Esp%C3%A8cies_animals/Saga_Skypiea
Pop globus - Animals de la Saga Skypiea (Imatge captada a internet) 


No estan fets per a volar

—No em demanis com s’ho ha fet per aparèixer i desaparèixer tan ràpid, sols sé que allò no era cap globus, per molt bonic que fos el seu dibuix, i aquella textura tan realista, n’has dit, oi?
—Sí, i tant! I ens ha mirat! ha mogut aquells ulls i ens ha mirat, just abans de fer-se fonedís... Tu somies!
—Sí! No! Vull dir, no et sembla estrany? Allò no tenia una cistella com el nostre globus, amb gent per pilotar-lo, i li penjaven aquelles articulacions flonges... semblava més aviat un pop volador!
—Jo sempre he dit que volar no m’agrada, i allò havia de ser un globus. I punt. Amb els seus guarniments especials, i para de comptar.
—No em podràs convèncer, aquell aparell tenia coneixement. Segur que els xinesos ja han construït alguna intel·ligència artificial capaç de volar i fer-se passar per un globus. Ens estava espiant, perquè ho sàpigues!
—Era un globus com el nostre, i ara sols et falta dir que era un ésser extraterrestre.
—Doncs no t’estranyi, t’ho dic quan descarregui les fotos a l’ordinador, a casa!
—Sento dir-t’ho, però estàs sonat amor! I vigila la carretera, encara ens estimbarem avui!

En el compliment social al planeta tres, de l’estel menor designat com Galipot, no hem assolit cap èxit en l’intent d’establir enllaç amb les formes de vida voladores similars a la nostra biologia. Tots els temptejos comunicatius han estat balders. I per punir-nos més, els seus diminuts hostes, semblants a les fures que tresquen pel sol del nostre món, no paraven de fer enrenou, malèvol i estrident, agitant les articulacions superiors amb una certa hostilitat ben visible, qui amb uns diminuts aparells ens llençaven repetits raigs de llum violada, inofensiva per nosaltres. Si aquells hostes fossin els éssers que dominen el planeta, no tindríem res a fer en aquest cul-de-sac del nostre univers, més ens caldrà marxar i deixar aquells furgadors de l’extraradi galàctic amb la seva xerrameca estrident. Està clar que no estan fets per volar a l’espai.

Ferran d'Armengol i Galzeran
Terrassa, març 2017 


 També el podeu llegir i comentar a la plana de Relats en Català.
(L'imatge del pop està capturada d'internet)