Imprimeix en PDF

diumenge, 28 de novembre del 2010

LLÀGRIMES D'UNA NIT BRILLANT

Fem viatges per l'espai i el temps, i a voltes retornem a la nostra joventut, encara que sigui en la ficció, una joventut inventada, o no tant.

Foto: Wikipèdia d'una imatge de la NASA del 1995

Llàgrimes d’una nit brillant

El camí que duia fins els dipòsits de l’aigua era polsegós. La tarda queia lenta i les rialles juvenils s’estenien pel camí que pujava entre cases blanques i també de color cru, amb les portes obertes al capvespre encara mandrós. Al costat de les portes, hi havia cadires ocupades pels vilatans que descansaven d’una jornada de forta xafogor. També a l’estiu, durant l’agost, hi havia feina a fer al poble, però el jovent no ho volia veure això, preferien el festeig.
El Llorenç estava encaterinat de la filla del ferreter, la Purificació.
Pujaven el carrer que duia a les runes del castell, just al costat dels dipòsits de l’aigua, ell, i un reguitzell de joves que reien i es donaven cops de colze i empentes. Jugaven a ser homes i dones, i encara eren lluny de ser adults. Tot just començaven a dur corbata, els nois, per anar a ofici dels diumenges.
La Ció feia coincidir els seus dits amb la mà del noi, tot pujant el carrer, ho feia com si no ho volgués fer, com si una casualitat les hauria fet xocar. En ell li pujaven els colors a la cara cada volta que alguna companya d’ella li observava la simultaneïtat de l’aürt mal simulat.
—Quan tornem del castell, després de sopar, quedem al parc, t’esperaré als gronxadors, vine amb la Marta si ho vols, —va dir-li en un xiuxiueig.
—Ella, i el seu xicot, el Ramon, —li va contestar.
—Serem quatre, a mitja nit.
I va sortir corrents, carrer avall, sentint en les temples el dolor de les rialles de les amigues de l’estimada. Quinze anys, i tant poques paraules d’amor, encara!
Ella les renyava, —deixeu-lo estar, és de ciutat, no en té costum.

El Llorenç veia passar lentes les hores, semblava que el rellotge s’havia encallat. La seva mare el guaitava emmurriat com estava, observant el cel, ja de nit, aquella de la pluja d’estels.
—Fill, no siguis com aquests estels que veus passar, —la mare l’alliçonava amanyagant-lo. —Tingues sempre a mà allò que més t’estimis, o una part d’allò que vols tenir, i lluita perquè no marxi dels teus dits, i després mira els estels passar, amb la seguretat de la mà plena.
Ell li va somriure.

A mitja nit recordava les paraules de la seva mare, estirat en un banc del parc silenciós, amb el cos de la Ció sobre del seu, tots dos mirant el cel i ell amb les mans sota la brusa de la noia, mesurant la flexible textura d’aquells pits joves.
—En diuen les llàgrimes de Sant Llorenç d’aquesta nit d’estels fugissers, —comentava la noia.
—Si puc viure sempre com ara, tenint-te a les meves mans, mai fugiré del teu costat.
—Has vist? Aquest sí, que era gros.
—M’has escoltat?
Ella va girar el seu cos, ara estaven pit contra pit, el va fer callar amb una besada tendra i llarga, com el recorregut d’un estel fugaç, una nit d’agost.

Ferran d'Armengol

Persèids

divendres, 19 de novembre del 2010

GARBUIX DE CONTES

Avui toca auto promoció.
Aquesta és la portada del llibre de contes infantils i juvenils que presentarem el próxim dia 11 de desembre.


Som uns quaranta relataires els que hem participat en aquesta aposta de la pàgina de Relats en Català, amb diverses formes d'escriure, i orientat a diferents edats, entre els cinc i els quinze anys. Així doncs, hi ha per triar i per remenar.
Jo encara no he vist el llibre, no l'he pogut olorar, però ja en tinc ganes. Llegir un relat propi escrit en paper, és una manera diferent de llegir, i sempre fa goig.

I aquesta és la targeta invitació per si voleu assistir a l'acte.


Si voleu més informació, podeu accedir al facebook dels relataires en aquest enllaç. O entrant a la pàgina de Relats.

****

diumenge, 14 de novembre del 2010

AQUELL TEMPS FUGITIU

Un parell o tres de cops he participat en el concurs de micro relats dels Transports Metropolitants de Barcelona. Aquest d'avui és un dels que vaig presentar, una história futurista, amb personatges ben presents.


Foto: Ferran d'Armengol - Transports urbans

Aquell temps fugitiu

L’aparell de comunicació del Pol ha encetat la seva música d’avís.
“Entra vídeo conferència”
—Hola Xènia, què fem?
—Pensava que podríem anar a dinar al nou restaurant del Tibidabo.
—Bona pensada, on quedem?
—Estic al parc davant de casa teva.
—Ja veig els arbres, ara baixo.
“Tancant vídeo conferència”
El Pol i la Xènia se saluden al portal de casa del primer, un petó de llavi a llavi, suau i sensual.
—Com has dormit, Pol?
—Com un nadó!
—Anem al transport públic més proper, quin és?
—A dues cantonades, cap enllà, —diu tot assenyalant la seva dreta. —Has vingut de casa caminant?
—He fet un passeig per distreure’m, amb el bicing.
—Mira, ja hi som, baixem?
Les terminals de transport són subterrànies, amb el mateix estil exterior de l’antic transport urbà. De fet, no caldria aquest muntatge, però en el seu moment el Consistori va creure que el sistema d’estacions eren una imatge gravada en l’imaginari col•lectiu que calia preservar, i no costava gens, ja que en el seu moment s’havien aprofitat gairebé totes les estacions dels antics ferrocarrils suburbans.
Passen els controls de pagament sense aturar-se, els braçalets de ciutadans que duen els hi obren les barreres, no els cal pensar-hi, ells utilitzen el sistema de pagament informàtic anual de desplaçament per la xarxa de transports.
“Retard en el transport de tres minuts.” El panell informatiu els aconsellà de seure en una de les sales d’espera. Les butaques eren còmodes. “Mentre s’esperen, els hi passarem un vídeo promocional i corporatiu dels transports del passat segle vint-i-un”. Les imatges sorprengueren a la parella.
—Mira Pol, quina cosa més rudimentària, aquells vehicles articulats de primeries del segle passat. En deien “vagons de tren”, oi?
—Cert, i sembla mentida, mira que plens anaven.
—Guaita! Alguns dels asseguts dormen!
—Segur que hi esmerçaven estones llargues, imagina’t, d’aquí a Manresa, si un es podia adormir en aquells trens!
—Devien ser còmodes, doncs!
—I mira, d’altres estan llegint llibres!
—Tenien temps per tantes coses...!
Entre imatges del passat i comentaris encuriosits, els tres minuts passaren volant.
“Transport a punt... destinació...?”
—Restaurant l’Esquirol, al parc metropolità del Tibidabo —diu la Xènia, afegint les coordenades “GyPSy”.
“Entrin dins del transferidor metropolità. Temps estimat d’arribada; tres segons deu dècimes, sense retards, no som en cap hora punta. Bona tria passatgers, que gaudeixin del transport i bon profit. Fins un altre desplaçament.”
En poc més d’un batec, de la cabina del transportador nannocelular metropolità se’ls mostrà la porta d’accés al restaurant triat, el transport havia durat tres segons i deu dècimes.
El dinar va ser un èxit. Més tard i prenent unes infusions a tocar del Port Olímpic, on en tres segons més havien anat en acabar de l’àpat, agafats de la mà i mirant el mar, rememoraven les imatges vistes en aquells minuts escadussers d’espera en el transport.
—Tu ho pots entendre, Pol?
—Què és el que t’amoïna?
—Res d'important, però no deixo de pensar-hi. Com s’ho feien els nostres avantpassats? Desplaçant-se en aquells entranyables, i alhora arcaics, sistemes de mobilitat ciutadana?
—Oi que se’ls veia feliços? Doncs fes-me un petó... i no hi pensis més.


 Ferran d'Armengol / Abril 2009

diumenge, 7 de novembre del 2010

ATUREU-VOS

Recordo que de petit, un oncle em deia; Sempre he cregut que cal observar les coses des de diferents punts o posicions, i després valorar allò vist. I jo ofereixo en aquest poema una diferent visió d’allò que sempre estem disposats a veure, una posició més incòmode potser, però que cal valorar. Així tenim l’ocasió de prendre una decisió més raonada, que, dissortadament, potser tampoc és l’encertada.

 
Foto: Viquipèdia - La cueva de las manos - Argentina

Mira la foto, i després llegeix.

Atureu-vos


Nosaltres, fem els camins.
Deixem la petja 
on diu que hi hem estat,
que es aquí on vàrem canviar
l’ordre natural de les coses.

Nosaltres, seguim els camins fets,
deixem les nostres despulles,
que diuen qui som,
què és allò que destruïm,
i ho fem amb perseverança.

Nosaltres, que som natura,
transformem els camins dels rius,
els camins de l’aire, també
desviem la dolça i lenta llepada
del mar a la platja.

I nosaltres!
no veiem els senyals
que d’un passat ens parlen
d’allò que varen destruir, ells,
que ara som nosaltres.
Ells ho varen plorar,
amb amargues llàgrimes
de desesperança i oblit.

Però això
no ho podem veure,
ni podem...
ignorar-ho.
No.

No t’equivoquis.
Mira bé el senyal,
diuen potser que passis?
Mira-ho bé, 
aquestes mans ens diuen;
atureu-vos!




Ferran d'Armengol, Juny 2009

Ara torna a mirar la foto.


Enllaç a la Viquipèdia on ens parla de la Cueva de las manos.