Aquest és el darrer mes dels pecats capitals a la pàgina de Relats en Català, i com els pecats són 7, i els mesos del concurs són 8, doncs s'han inventat el pecat de la escriptura, i d'això va el meu relat, del pecat de ser escriptor/a. I ja posats del miserable tractament que pot tenir el tema dels pecats.
 |
| Diari de viatge. Fotografia: Ferran d'Armengol |
Celsius dos-cents trenta-tres. (Ganduls i malfactors)
Aquell any en
feia dos-cents que es va declarar pecat l’escriure. Pocs ho recorden.
Maddog no
tenia costum de córrer i menys d’empaitar a una jove volàtil sota la pluja. Per
descansar, va seure un segon en una roca molla.
Clara fugia cap
el bosc, l’aigua li regalimava per tot i duia la roba xopa enganxada al cos. Es
girà i el veié de reüll, ell alenava exhaust. Va somriure, però voldria plorar.
Maddog recordà
quan la va conèixer. Abans d’escoltar-la, mai no hauria cregut possible sentir curiositat
per una amant dels llibres, i escriptora. No entenia que encara en quedessin, després
de dos segles de persecució. Però ara sabia que estava fart de cremar llibres,
i no comprenia que escriure fos pecat.
Clara va
travessar el petit riu, més enllà i dins del bosc tenia el seu cau, una cabana en
un indret amagat. Si ell la trobava... ja se’n sortiria d’alguna manera.
Quan Maddog
la veié entrant en el bosc va saber que havia d’anar-hi, però estava confús. Res
el lligava a un món en què havia deixat de creure, aquella noia l’atreia i molt.
Volia saber el seu límit, fins on podia arribar, entrar dins del bosc prohibit
n’era un, i la va seguir.
Clara estenia
la roba per eixugar-la quan ell va obrir la porta.
—Per què m’has
seguit? —li demanà quan el veié dins.
—Vull
comprendre.
—Ets més gran
que no pas jo, hauries de saber coses que jo no sé, i insinues que sóc jo qui
et pot ajudar?
—Els
escriptors sou proscrits, i vull saber-ne el motiu.
—Mira’t, ets un
agent del poder, quan tinguis el que vols, em denunciaràs?
—Vull
aprendre a llegir-te, malgrat sigui pecat.
—Segons allò establert,
el pecat és escriure.
—Tot
arribarà. Hi ha res més temptador que contradir als qui dicten credos i es
creuen poderosos? Ells sí que són pecaminosos.
Aquell home havia de tenir moltes històries per compartir. Mirant-lo bé, Clara pensà que potser ells serien els últims pecadors. Complaguda, cregué bo desvetllar-li els misteris de l'escriptor.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Abril 2013
Amb tota la humilitat del món, vull dedicar aquest petit relat a la memòria de Ray Bradbury i el seu Farhenheit 451.
Relat que ha guanyat el 3er Premi dins del III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio. A Barcelona Setembre de 2013.
Un bon relat, Ferran, i pense que un gran homenatge a "Farenheit 451", la gran pel·lícula de Truffaut sobre la novel·la de Ray Bradbury. Una de les meus preferides de ciència-ficció.
ResponEliminaUna forta abraçada!
FRANCESC
Bon homenatge a la noveŀla de Bradbury o a la peŀlícula de Truffaut, com t'estimis més; fins i tot això de Maddog sona força a Montag. I l'originalitat del relat és que canvies la prohibició dels llibres per la prohibició d'escriure. M'ha agradat molt!
ResponEliminaGràcies Ferran, pel teu comentari al meu últim escrit enviat a RC. De tant en tant encara m'atreveixo a enviar algun relat curtet. Tot i que no deixo d'escriure, em sento tímida en això d'enviar-ho a la xarxa. I amb el meu blog en passa igual. Encara recordo que tu vas ser el primer comentarista al meu primer relat a RC, el qui em va donar la benvinguda, cap allà el 2008. Jo us segueixo, tant a tu com a l'Empar, però sóc tímida... què hi farem!
ResponEliminaBé, avui m'atreveixo a dir-te el que penso del teu pecat d'escriure! No puc dir massa, però, perquè el trobo ben escrit i s'entén perfectament què vols dir... per tant, et diré el que m'ha fet pensar a mi:
Crec que el pecat és no escriure. Actualment, sí que sembla que hi hagi moltes persones que escriguin, però no n'hi ha masses. Una gran majoria encara s'estranyen d'aquest "estrany defecte", d'aquest "perdre el temps", d'aquest desaprofitar altres oportunitat de la vida!... La vida! Crec que nosaltres, el que fem i sabem de la vida, cada vegada més a cop d'escriure, és captar-la, impressionar-la amb els mitjans de que som capaços; l'assaborim i l'hi afegim engrunes de creativitat, la transformem, la modelem, la pintem, per entendre-la, potser, molt més. Per endinsar-nos en el nostre propi pensament, per posar ordre dins del nostre caos primigeni. Escriure també és viure, per tant, pel qui sent aquesta crida intel•lectual, el pecat, amic Ferran, crec que seria No escriure.
Fins a la propera retrobada, rep una abraçada virtual, però sincera. M. Pilar Martinez Herrero