LA MORT DEL GREC (EL MEU SANT JORDI PARTICULAR)

Diuen les llegendes vingudes d'Orient que Sant Jordi va ser un gran guerrer. En alguns indrets de Grècia i fins d'Egipte, parlen que Sant Jordi i el Gran guerrer Alexandre varen ser la mateixa persona.

Dins del concurs de Ciència Ficció Fantasia i Terror, ARC-Catarsi, l'any passat vaig presentar un relat que va quedar finalista del concurs, i que parlava de l'Imperi Persa, jo m'ho vaig fer venir bé per inventar-me una relació entre Sant Jordi i el Gran Alexandre.

Ara us deixo una part del relat, un gairebé resum, però us animo a llegir-lo tot. Però si el voleu llegir sencer us caldrà comprar la Revista Catarsi, la número 10.

-I- La mort del Grec

Corrien els primers freds hivernals quan va morir el vell Georgios, li deien “el Grec”.

El poble on havia viscut durant quaranta anys, —havia arribat amb l’esposa i una minsa cort d’erudits,— es trobava en un indret costaner arrecerat i de difícil accés per terra, dins una vall fèrtil, on gaudien de prou espai per cultivar el camp, i criar bestiar. Un seguit de carenes abruptes morien enfront del mar en penya-segats de vertigen. Accedir a la vall fent la ruta dels cims era temerari, en diversos punts el camí no existia, i en altres tan sols podia ser transitat per cabres i viatgers agosarats. Aquell poble era un refugi recollit i apartat del món, molt més del que podrien haver pensat els seus habitants quan hi arribaren fugint d’una mort segura. Short, un dels seus Déus, els va marcar el camí en mig d’una tempesta sorgida del no res en plena travessa pel mar.

Els més ancians de la vall afirmaven que temps enrere havien estat un poble important i temut, fins que una aliança dels Perses amb altres tribus els havien vençut, cremant-los camps i ciutats. Els vells creien reconèixer-li trets reials a la dona de Georgios, i entre ells comentaven que era una dels seus. Mai no li demanaren com havia sabut del poble, ni el per què del seu retir, imaginaven que havia estat ella. Si venien cercant pau i aixopluc, havien triat bé els nouvinguts, com en un passat ho havien fet ells.

Amb els anys, la parella havien aportat al poble set fills i varen ser feliços vivint la seva creixença. Ell havia gaudit fent d’ensenyant als menuts dels altres vilatans. Georgios els alliçonava a tots en diverses matèries. Els habitants del poble tenien clar que, fora qui fos, el Grec era un personatge instruït. La canalla l’escoltaven embadalits quan els explicava històries d’un rei poderós que amb un exercit menys nombrós que el de l’enemic, havia conquerit l’Orient. Els hi feia dibuixos en la sorra mostrant-los el vast imperi. A voltes els ensenyava unes peces de plata que sempre duia en el cinyell i que sols ell sabia quin valor podien tenir. Algun petit li havia dit que s’assemblava a aquell home de les monedes, que ell anomenava “Alexandre el Gran”, però l’home del gravat tenia més cabell. Quan la curiositat dels menuts els estirava la llengua i no paraven de xerrar, afirmaven que ells també serien grans guerrers. Georgios somreia mentre mastegava entre dents paraules en la seva llengua materna. Aleshores duia els alumnes fins al darrera de la casa, allí els mostrava un jardí ple de roses, i els deia que aquell era el millor exercit que cap general podia somiar. La quitxalla observava que, en el jardí, el Grec se sentia el més gran emperador.

Tots aquells anys, a l’hora del crepuscle i si el temps acompanyava, solia pujar fins un mirador elevat enfront del mar, des d’on dominava la vall i les aigües de la badia. En aquell punt alçat gaudia observant l’ocàs.  Si algun cop s’havia sentit defallir l’esperit, cercava la mirada de la seva estimada i tot seguit recuperava la serenitat, trobar-li el somriure en aquells ulls plens de saber, era un bàlsam que amatent esperava.

I una nit, aplegats mirant el mar, li va dir:

—Saps que ja sé qui ets —deixà anar Georgios gairebé en un sospir.

—Sempre ho he sabut.

—I, com és que mai no ho hem parlat.

—Hi ha coses que les sabràs quan arribi el moment, no cal córrer, la vida cal viure-la.

—No creus que em mereixo alguna explicació més, els meus dies s’escurcen.

—Et diré que no estem en la mateixa Terra que et va veure néixer.

—Estem a tocar de l’Olimp?

—Un lloc proper, sí. Estem a l’altre costat d’un espill, en un indret on la majoria de persones que tu coneixes, no et podria reconèixer.

—No sabria tornar a casa?

—Sabries tornar-hi, i arribaries a un lloc gairebé igual, però no seria el lloc on vas néixer.

—I tu, podries tornar-hi?

—No tinc la clau que obre el camí a l’antiga llar, però conec qui la té.

—I podràs presentar-me’l?

—No et cal conèixer-lo, em tens a mi. Sóc qui et va dur fins aquest port i viatjaré sempre amb tu, allí on et calgui anar. Et vull explicar una història.

—M’agradarà, segur.

—No ho dubtis. Fa molt de temps, a Nínive, el meu poble era custodi d’un accés a d’altres realitats, els Egipcis ens havien transmès, abans de perdre’l ells, el coneixement del portal. Als Assiris, ser-ne els custodis ens va dur a enemistar-nos amb tots els pobles dels contorns, varem passar de ser un poble de pastors i pagesos a ser una temuda potència militar. En la seva vigília varem viure segles de grandesa. Però aquestes gestes acaben malament, i la nostra porta es va tancar quan els bàrbars Babilonis i altres tribus perses varen destruir Nínive i els seus jardins. En els Jardins estava la clau.

—I ara, què passa? On para l’accés?

—En el nostre món no existeix un accés que puguem obrir, hi ha d’altres mons, milers, que tenen el camí accessible, però al nostre món, si vols travessar el vestíbul del coneixement, cal saber qui pot obrir el pas. Però ara el retorn no ens està permès.

—A mi, no em cal. Tu m’has ajudat a enganyar al destí, i amb tu sóc feliç. Viure, a la fi, és com un somni, no serà gaire diferent l’eternitat.

—Una pregunta més.

—I mil si ho vols.

—Per què, Georgios?

—No ho sé, em va agradar.

Qui va ser conegut en el món com Alexandre el Gran, va somriure. Començava a sentir el cansament feixuc dels anys. Els dies eren volàtils, les nits un sospir.

La presència d’Amitys era l’única raó que el feia viure, era com un miratge en els estels. Va persistir Georgios en la contemplació dels crepuscles de cara al mar, fins a la fi dels seus dies.

El Grec va morir serenament un capvespre dels primers freds, no importa de quin any.

Ferran d'Armengol Abril 2012

Extret del relat "L'interregne Persa - Llegendes apòcrifes i d'amor" Publicat en el número 10 de la Revista Catarsi.